Recordo la primera vegada que va
dir-me: Dóna'm la mà!
Pujàvem junts una escala, no
estàvem sols. La gent s'amuntegava, sense miraments al nostre entorn i per no
separar-nos, ell em va dir: Dóna'm la mà!
En el meu record hi ha quedat l'escalf
i la seguretat d'aquell moment. Les seves mans han estat sempre el meu
suport... Caminant junts, agafats de les mans, jo em sentia petita.
Acompanyada, les meves desapareixien dins de les seves i jo em sentia, en tot
moment, protegida, segura. I sabia que, agafats de les mans, aniríem molt
lluny... tan lluny com volguéssim. Ningú podria aturar aquell nostre
caminar..., sempre que les nostres mans estiguessin juntes.
Al cap dels anys, les nostres
mans, van ser la protecció d’unes altres mans, les mans petites dels nostres
fills, aquelles petites mans, ens unien, treballaven juntes en llocs diferents,
però en la mateixa direcció, en la unitat de la nostra estimació.
Temps era temps que, de les seves mans, brollava la
música. Uns sons sense límits. Envoltat d'amics i jovenalla, que li seguien al
compàs. Aquells nois i noies, que van començar a descobrir amb ell la música,
amb tots els seus matisos, amb tota la seva amplitud, amb tota la seva màgia i
gaudint a cada pas d'aquella meravella, són encara part de la seva història,
són en certa manera els seus fills musicals. Les seves mans ens han conduït a
un món enriquidor, espiritual i cultural. Les seves mans han dirigit un concert
d’amistat a bon ritme.
Han passat els anys.
Les nostres mans han envellit,
potser més que nosaltres, però continuem caminant agafats de la mà.
Encara que ara són les meves les
que miren de donar, com poden, una mica d'escalf a les seves.
Aquelles mans suaus i tendres,
han perdut la seva fortalesa. Agafen sense agafar. Acaronen sense sentit. No poden
seguir amb un dit una nota damunt d'una guitarra. Aquestes mans han perdut el so de la vida
Ara són les meves les que han de
ser fortes, sense ser-ho, han de fer de bastó perquè ell no perdi en cap moment el seu equilibri.
Aquelles mans d'home, ara són d'infant...
l'Alzheimer les ha fet seves... No es poden separar de les meves. Les meves són, sens
dubte, els seus ulls, els seus peus, la seva guia...
Junts continuem marxant, encara,
pel nostre camí. Més, a poc a poc, més silenciós, però sense deixar-nos anar de
les mans.
Les seves, amb tot i això, continuen
sent per a mi el meu consol, la meva companyia, el meu sentit per seguir
vivint, encara que, tot plegat, ha canviat el meu sentit de viure, en són
part de la meva vida.
® Roser SEGURA. 2017.
® Roser SEGURA. 2017.
Preciós Roser!Amb les vostres mans heu creat grans obres d'art
ResponEliminaets molt amable, moltes gràcies.
Elimina