dijous, 12 de setembre de 2019

Maria

Un nom humil i petit,
un nom gran i lluminós.

Un nom que parla,
un nom que canta,
un nom que ho omple tot.


L'he vist dalt de la muntanya
i als pobles de l'entorn,
i a les dones de la terra,
que llueixen el teu nom.

Aquest nom teu, oh!, Maria,
és el més bonic de tots,
és tot pler de melodia.

Té del Sol tots els colors,
té tot el so de la vida,
Maria...

El teu nom que n'és de formós.

® Roser SEGURA. 2019.


dimarts, 10 de setembre de 2019

La diada 2019

Sota el cel tan gran,
amb el Sol que brilla
i el vent cantant,
milers de persones
trepitgen l'asfalt.

I els carrers s'omplen
de cors bategant.
El poble camina
un any i un altre any
lluint la senyera
i no es cansa mai.

Diu la veu que els guia
"DEMÀ SEREU LLIURES",
no ho oblideu germans,
que aquesta terra, un dia,
tornarà a ser lliure
tornarà a ser gran.


® Roser SEGURA. 2019.

Obeses · Ens en sortirem [Fills de les estrelles, 2018]

dilluns, 5 d’agost de 2019

Te'n recordes, Sol?

Et recordes, Sol,
quan eixugaves
dels meus ulls d'infant
el meu plor de matinada?

Em recordo, Sol,
de com escalfaves
els meus peus petits
vora les onades.

Et recordes, Sol,
quan m'acompanyaves
amb el meu amor
pel camí de casa?

Et recordes,
quan silenciós marxaves
deixant la tarda sola
sense ombra i callada?

I recordo
com, generós, t'amagaves
per deixar passar la lluna,
dels enamorats l'enamorada.

Cada dia, un dia nou,
records de tota una vida,
records de dies de sol,
de sol i tardes florides.

® Roser SEGURA. 2019.





dimecres, 24 de juliol de 2019

Un passeig, com cada tarda

Asseguts aquí, a la plaça,
ens acompanya
un colom, un pardal
i les fulles
que cauen d'un arbre.

Al jardí,
un roser de roses blanques
i el sol
que s'adorm,
damunt de les teulades.

El pas lent,
el bastó,
un somriure dolç
mirant-me a la cara.

Un petó petit,
un a cada galta.
Una mà que fa adéu,
i una porta que es tanca.

I un propòsit.
Tornaré!
I hi passejarem junts,
com demà, com ahir,
com cada tarda.


® Roser SEGURA. 2019.



divendres, 19 de juliol de 2019

La papallona blanca

Vaig sortir al portal, una mica trista. Em passa sempre que el vaig a veure. Ell és tan lluny que, sols de pensar-hi, em costa caminar. Em costa pensar. Em costa respirar. Se'm fa estrany el camí. Se'm fa desconegut de tant passar-hi.

Repenjada al portal, aquella tarda, mirant sense mirar el carrer i les cases, vaig descobrir prop meu una papallona blanca.

Va volar al meu entorn, una vegada i una altra i va seguir volant molt lleugera damunt meu. Com si em volgués consolar.

Tot d'una es va amagar al balcó d'aquella casa... Un balcó guarnit de flors, de lliris i roses blanques.

Jo, un xic més resignada, vaig començar el meu camí. Aquell camí que em duu a la casa. A la casa on viu ell amb aquell mal estrany que l'atrapa, que no el deixa ser ell mateix, que no coneix ni els de casa. Que cada dia és més lluny d'ell i que el separa de tots nosaltres.

M'agradaria volar, com la papallona blanca... 

Volaria a prop seu cada dia, una vegada i una altra.


® Roser SEGURA. 2019.



dimarts, 16 de juliol de 2019

A l'Àngel Rojas

Estimat amic.
He vingut a dir-te adéu i tu no m'has esperat.
El viatge va ser complicat, la ciutat es va convertir en un camí sense fi, de carrers desconeguts, acompanyada de gent estranya. La soledat i la tristesa no em deixaven pensar amb claredat adequada. Perquè continuar aquell camí si ja sabia que el final ja no et trobaria?


Aquell camí estrany em va acompanyar de molts records. De la vegada que vaig conèixer aquella colla de nois, de la que tu hi participaves. Em va sobtar l'educació i l'amabilitat que demostràveu.


De l'alegria sana que teníeu, traient-li punta a tot, amb molta elegància. De la vostra joventut envejable... Els records se succeïen d'un a un i, cada un, més entranyable. Trobades, sopars, excursions, tota classe de festes, de casaments, de batejos, d'aniversaris... Tot! Tot m'acompanyava en aquell camí, que, tal com em marcava el meu rellotge, ja feia estona que donava per perduda l'ocasió de veure't i demanar-te... Vés... el que s'acostuma a demanar als que de debò marxen.


Àngel, jo poquetes coses et demanaré. La primera que pensis amb la teva fiola. La segona que ajudis, si pot ser des de dalt, aquesta pobra i estimada Pàtria.


I l'última, Àngel, l'última, és que tu, tu que ets un àngel i tots els àngels teniu al cel un lloc reservat, et demano que no ens deixis de la mà. Ni a la família ni als amics, tampoc als coneguts, i perquè no als clients... Per tots aquells que t'han estimat, tu ja ho saps, et demano que els guardis un lloc, ni que sigui un raconet petit. Les ànimes no ocupen gaire lloc i, a més a més, diuen que el cel és prou gran.


Bon amic, el teu record durarà sempre.


No et vaig poder dir adéu, a prop teu. Però, el meu viatge va ser únicament per a tu. I no me'n penedeixo gens.
T'has guanyat la pau de Cel. Que Déu et beneeixi.
Diré a tothom que al cel hi ha un altre àngel.


® Roser SEGURA. 2019.

dimarts, 25 de juny de 2019

Mal educats

Ho repetim mil vegades. Ho diem convençuts que tenim raó. Són uns maleducats, no tenen remei i cada vegada, va a més.

Abans només eren mal educats un tipus de gent. O bé molt, molt rica, que es podia permetre ser-ho, o bé, aquells que no tenien un entorn familiar que els permetés una educació de qualitat.

Tothom es queixa del mateix. De que no tenen respecte de res ni de ningú, del fet que no en farem res, que els hi hem domat massa facilitats, i també, que estan molt consentits i no seran res de bo quan siguin grans.

Les queixes vénen de tot arreu, de l'escola, dels veïns, dels amics, dels parents, dels avis, fins i tot dels mateixos pares.

Ningú no troba el remei. La cosa no té solució. Metges, psicòlegs, reunions d'educadors, res de res, la joventut, ja no fa cas de res ni de ningú. Són uns maleducats i prou.

Passa que costa molt poc donar-los-hi culpa, el que han deixat de fer els altres, doncs si analitzem bé la frase, MAL EDUCAT, veurem que ells, els que anomenem, maleducats, no s'han auto educat, no, el que passa és que no els han educat, o bé els han educat malament, més ben dit, els hem educat malament, o això diu la paraula.

És molt fàcil donar la culpa a algú, dels nostres errors, o dels maldestres que som, sense voler acceptar que en el tema educar som bastant inútils. Per tant, si tenim tanta joventut esgarriada, contestona, deixada i poc respectuosa, mirem bé qui té la culpa. Comencem a fer examen de consciència, que és bo de tant en tant, i potser trobarem la solució i deixarem de queixar-nos i de culpar a tort i a dret.

Per tant, quan diguem, MALEDUCATS!, seria bo que fóssim valents per acceptar la part de culpa que ens pertoca i mirar de corregir les falles. Seria bo que tots ho féssim.

La mateixa frase ho diu, mal educats, els hem educat malament, i això no té cap excusa.