dimecres, 13 de febrer de 2019

Un colom oportú

Presidint el cim d'un edifici imponent, d'una arquitectura sòbria, que imposa respecta no més de mirar-la, hi trobem, moltes vegades, una escultura fràgil amb un pedestal no gaire gran.


Representa la Justícia.

Sempre és una dona, o més ben dit una noia, una noia que va vestida amb una túnica que, sempre la fa voleiar el vent, d'una manera exagerada. Ella, a més a més, va descalça, i el vent, que s'emporta el seu vestit, li deixa al descobert part de les cames. Tot plegat, l'escultura, té un aire de moviment i d'alegria juvenil i al mateix temps, d'una valentia decidida i ferma.

És tan ferma que tot i dur els ulls tapats, no dubta de dur a una mà, l'esquerra, una espasa, símbol de valentia i a l'altra mà, la dreta, hi porta unes balances, grans, exageradament grans i amb tot i això, el vent, que tanta força té fent volar el seu vestit, no fa moure per res aquelles balances, com si les respectés, o que no s'atrevís a tocar-les.

Ella, amb un posat molt decidit aguanta ferma a dalt de l'edifici, la mà de l'esquerra sembla a punt de brandar l'espasa a la primera de torn, en canvi l'altra mà, no dubta i aguanta fort la balança, sembla, tanmateix, que no la pot moure qualsevol cosa, només una 'CAUSA JUSTA'. Justa de debò.

Més jo us dic, si en un moment un colom volgués descansar damunt d'un plat d'aquelles balances, estic segura que es desnivellarien.

Primer, perquè el colom és el símbol de la pau i de la justícia i segon, perquè la veritat té un gran pes, el pes de l'honor, de la veritat i de la dignitat i perquè el colom, volant pel cel, transporta la bondat divina, una bondat sempre justa.

Només Déu pot enviar aquest colom. I si li demanéssim?
De coloms segur que en trobaríem molts.

Però... el que ens falta és trobar la fe.

Com a mínim, no deixem, si us plau, de tenir esperança. És l'únic que ens queda.

® Roser SEGURA. 2019.



dimecres, 30 de gener de 2019

Concert d’homenatge

Les persones som addictes a fer homenatges. A vegades per agraïment, altres per regraciar i algunes per quedar bé amb nosaltres mateixos, sens dubte. Però la majoria de les vegades és per recordar. Si recordem tots plegats, l'homenatge resulta més autèntic. És com quan un grup de persones es troben per pregar. Es té la sensació de força..., això sempre dóna bons resultats.

Dijous passat vam assistir a un concert. No era cap homenatge. O sí, ja que tenia tot l'ambient apropiat per ser-ho. El públic, la sala, la família, els músics i ell, aquell a qui anava dedicada la festa.

Quan es fa un homenatge a una persona que ja no hi és, s'acostuma a posar un retrat que presideix l'acte. La gent li dedica poemes, cançons..., expliquen la seva vida, la seva obra, li canten lloances, en fi, sempre coincideixen a dir què bona persona que era i el molt que el troben a faltar. Però, no va ser el cas de la trobada del dijous.

Ell va ser allà, amb nosaltres. Assegut al meu costat, quiet, callat, mirant d'entendre el que passava i perquè parlaven d'ell. De tant en tant somreia com un infant, i no deia cap paraula.



La seva persona va fer acte de presència, però ell no hi era. Ell, el de sempre, aquell que va moure tanta gent, petits i grans, aquell que no es cansava d'arreglar instruments, de canviar cordes, d'afinar, de fer partitures a mà. De perdre hores de dormir per preparar un concert, o una reunió amb pares o bé amb persones que li poguessin cedir un local. Aquell que va organitzar viatges per la península, amb uns alumnes molt jovenets i que van aconseguir molt d'èxit.

Ell no hi era.

La seva ànima era molt lluny d'allà, es podria comparar una mica amb l'homenatge que el presideix, senzillament, una foto. Tot va ser igual.

La música que ell va ensenyar a interpretar. Els alumnes que l'interpretaven. Aquells 'Petits Músics' ara ja no tan petits. Les flautes, el piano, la paraula explicant la història de com i quan es va interpretar. És a dir, tot un homenatge a una persona a la qual li va ser impossible de gaudir plenament. Tot fet d'una manera molt cordial, amb tanta estima que era impossible resistir-se a l'emoció en tornar a sentir aquelles músiques tantes vegades interpretades.


Acabat el concert, un agraït berenar... I un repàs als records que els unia, ja que aquell era el moment adient i no el podien deixar perdre. Així com el compromís de tornar-hi, sense tardar tant. A repetir la trobada, amb més gent per completar l'orquestra. Jo l'observava a ell, per si en algun moment de la conversa, reaccionava d'alguna manera... Més, no. La seva expressió va ser sempre la mateixa, d'una absència total.

Si en un moment del concert ell va ser feliç, no ho sabré mai. Guardarà a dins seu aquest secret. Tant de bo que sigui un secret feliç de debò.




® Roser SEGURA. 2019.

dissabte, 19 de gener de 2019

S’han acabat les festes

Fa fred, el dia és curt,
i les nits molt llargues.
Els carrers s'han enfosquit,
s'han apagat les lluminàries.

Hem despenjat els serrells
del menjador i de l'entrada.
L'avet dorm al carrer
repenjat, sol, en un arbre.

I el pessebre amb els pastors

en un racó de la sala.
Hem guardat tots els regals,
les cançons i les garlandes.
I l'estrella de Betlem,
en un racó de la capsa.

Aquest Nadal ja ha marxat,
haurem d'esperar-ne un altre,
perque tornin a ser aquí
aquells que no són a casa.


Aquells que, defensant la pau,
els han privat la paraula.

® Roser SEGURA. 2019.



dijous, 3 de gener de 2019

Trobarem les claus


El món és a fora,
els arbres, els camps,
les flors de ginesta,
els rius i les valls.

La lluna els vigila,
el sol els fa mal.
Les nits són molt llargues
més llargues que mai.

A dins de les cambres
tancades amb clau,
s'amaguen els somnis
i els plors, cara avall.

La gent d'aquest poble,
des de fora estant,
un dia i un altre 
hi busca les claus.

És precís trobar-les,
és molt important.
Ja han passat molts dies,
ja ha passat un any... 

No tardarem gaire,
no patiu, germans.
Un poble us espera
donant-se les mans. 

Obrirem les portes,
sortirem als camps,
la senyera vola
damunt del cel blau.

No trigarem gaire
a trobar les claus.

® Roser SEGURA. 2019.

Cantaires interpretant el 'Messies' de Händel, a Lledoners.

diumenge, 23 de desembre de 2018

NO ESTIGUEU SOLS


No, no, no...
no estigueu sols,
que avui és Nadal.

Obriu la cortina,
mireu les estrelles
i canteu, si us plau.

Mengeu escudella
amb galets ben grans.
Canteu cançonetes
que avui és Nadal.

I els Reis arriben
tots tres al portal,
els guia una estrella
damunt del cel blau.

Que sigueu feliços
i visqueu en pau
i... un euro a la gorra,
no li fa cap mal.

Rofre Amagura.
(Jofre Amadin i Roser Segura) 


divendres, 14 de desembre de 2018

Conte de Nadal


M’agradaria explicar-vos la història d’un arbre, un arbre que vivia al bosc, ell tot sol. No, no, ell tot sol no! Al mateix bosc vivien molts altres arbres. Arbres de tota mena. Grans, petits, joves i vells. Ja us dic, molts altres arbres, però cap com ell. Ell era diferent de tots. Tan diferent que els altres li feien burla.

Li feien burla de tot. Que si era molt alt... Que si les fulles era com punxes... Que era de color verd fosc... I, fins i tot, que no feia flors i els seus fruits eren lletjos i no tenien color.

Costava molt viure al bosc d’aquella manera. Ell es mantenia ferm, però trist. I no sabia com demanar ajuda. Ni a qui.

Recordava, amb enyorança, el seu bosc. Aquell on va néixer. Un bosc frondós dalt d’una muntanya on no faltava mai la neu, aquella neu suau que cada hivern el vestia de color blanc i que a ell tant li agradava.

Recordava tantes coses... La casa on va passar l’últim nadal... Les cançons que li cantaven... Els regals al peu de la soca... Recordar tot això li produïa tristor, però sobretot el que més enyorava era el fred i la neu, desitjava de tot cor que el seu regal de Nadal fos una gran nevada. Sí!, desitjava que la neu el tornés a vestir de blanc.

Heus aquí que, un dia, uns nens del poble, tot passejant, es van acostar al bosc i com aquell que res, es van aturar al peu de l’arbre per descansar una estona. Allà es van explicar històries de tota mena fins que es van adonar que de l’arbre queien unes petites gotes, que ells van pensar que eren gotes d’aigua. Curiosos van mirar amunt i van veure que aquell arbre tan ferm, plorava silenciosament. Es van abraçar al tronc i li van prometre que no el deixarien, que farien alguna cosa per consolar-lo.

Va passar el temps i va arribar l’hivern i, amb ell, el fred i el Nadal. Aquella colla de nens, es van recordar de l’arbre. De com estava de trist. I van pensar de quina manera el podien ajudar per tornar-li l’alegria. Després de rumiar molt, van marxar cap al bosc amb unes figuretes de pessebre. Havien tingut una bona pensada!

Un cop allà, es van ajupir i, una darrere l’altra, van anar posant les figures al peu de l’arbre que, silenciós i resignat esperava que l’hivern el vestís de blanc, que era un color que li esqueia molt, i d’aquesta manera deixar de ser la burla dels altres arbres.

Els nois es van adonar que el bosc havia canviat molt, els arbres de l’entorn tenien les seves branques tan resseques que feien pena de mirar. No tenien ni flors, ni fruits, ni fulles i, una mica avergonyits, miraven el cel per despistar.

Per tant, l’arbre del bosc, alt i ferm, continuava igual de preciós, d’un verd brillant i amb uns fruits d’un color com d’or. Era un avet. Aquell arbre era un arbre de Nadal, orgullós i feliç de conservar tot el seu fullam.

Els ocells, que tenien molt fred, van córrer a aixoplugar-se a dins de les branques, per poder dormir tranquils i cantar a gust. I, heus ací que, tot d’una, un estel que passava per allà, es va parar a mirar aquell arbre tan bonic, i li va agradar tant, que es va posar a dalt de tot per poder mirar-lo millor. Va ser llavors quan l’arbre es va il·luminar! Tot ell era brillant, preciós, com cap altre, i de cop, els ocells es van despertar i es van posar a cantar tots a l’hora. Tant i tant van cantar, que els nens els van acompanyar saltant i ballant d’alegria!

Va ser llavors quan es va produir el miracle. Del cel van començar a caure uns borrallons de neu, blancs i esponjosos, que es van anar posant, a poc a poc, damunt les branques de l’avet del bosc, que va anar quedant, tot ell, vestit de festa. Era el que ell desitjava, no volia cap més regal de Nadal que aquell vestit blanc.

I, en aquell moment, quan els altres arbres del bosc, avergonyits, van llençar les seves fulles cap amunt, fent-les voleiar per damunt de l’avet, en senyal de festa. A partir d’aquell dia, mai més van riure’s de l’avet.

La gent del poble quan ho van saber, van córrer al bosc a contemplar, ells també, aquell arbre preciós que ja tenia, com cal, un vestit de neu. No cal dir que li esqueia molt bé i ell estava molt ufanós, ja que era el regal que esperava, El seu regal de Nadal.

Aquella va ser una nit màgica, una nit de Nadal com cap altra.

FI.

 ® Roser SEGURA. 2018



dijous, 29 de novembre de 2018

Es pot fugir de les mirades?

No tenia cap remei. Ni aquell dia ni cap altra, no podia fugir dels ulls de la gent, no podia fugir de les seves mirades.

Ni aquelles infinites mirades, que ens trobem un dia sí i un altre també, al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems... Mirades que ens semblen totes iguals, ombres encongides, ocupant el mateix espai, com si fos un lema après.

'No fer nosa, no acaparar espai, no molestar.'

No molestar per res del món aquells que, en un moment determinat, et poden, d'una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Aquells que, en un moment determinat, et poden mirar a la cara. Aquells que, moltes vegades, procuren, precisament, no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s'instal·la en el seu cor.

És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida. Aquella mirada que truca a les portes, tantes vegades tancades, de la nostra seguretat, del nostre egoisme. On no hi cap tothom i menys aquelles mirades que ens persegueixen a tota hora, amb la mà estesa.

Ens fa por aquella mirada, Aquella mirada que pot dir més que mil paraules.


Les mirades de la gent són llibres d'històries amagades. D'històries que no sabrem mai, perquè mai els hi mirarem la cara.


® Roser SEGURA. 2018