Sant Jordi 2024

Aquesta rosa vermella

d'un racó del teu jardí,

s'ha llevat despentinada

i perfumada de rosada,

tota sola aquest matí.

El vent li eixuga les fulles

i el Sol li fa mil petons.

I ella perfuma l'aire

que s'escampa pels racons.

Petita rosa vermella,

qui sap on seràs demà...?

Potser a la mà d'una nena

o la d'un enamorat

o la del cavaller sant Jordi

un cop matat aquell drac.

Aquesta rosa vermella

i un llibre molt bonic,

porteu-li a l'estimada i,

amb un petó aquest matí...,

el dia de Sant Jordi,

el seu cor serà un jardí.

® Roser Segura i Riera | 23 abril 2024

Ja és aquí!

Aquests xiscles d'alegria

m'han fet girar els ulls al cel.

Són les orenetes que em diuen:

La primavera ja és aquí,

que no ho sabies?

Nosaltres ja som aquí,

perquè és ella que ens crida.

No has vist tu a la prunera

amb la flor blanca tocant el cel

i el somriure del Sol?

Escolta bé el cant dels ocells,

ells et diran contents,

que és la primavera que arriba.

Ets aquí, com cada any,

puntual i riallera.

Estimada amiga meva,

fa un any que estem esperant

aquest Sol, gegant i amorós,

que ens abraça i obre el cor.

Tu ets el Sol i ets les flors,

de la il·lusió ets la primera.

Mirarem els camps florits,

de roselles i ginesta.

I cantarem cançons

i t'enviarem petons,

abocats a la finestra.

® Roser Segura i Riera | abril 2024

Setmana santa

L'aire fred del mes de març,

jugant amb les branques altes,

em duia de lluny rient,

olor de flors i de palmes.

Jo no feia massa cas

a la gent que passejava.

Veia palmes, veia flors

veia la creu, veia enyorança.

I un esclat de joia al cor,

un ciri encès, un doll d'aigua...

Arriba la Setmana gran,

englantina perfumada.

A la ma porta una creu

a l'altra una palma blanca,

i, en el seu rostre gentil,

un somriure d'esperança.

® Roser Segura i Riera | març 2024

Confidències a la Lluna

Per què em mires així

tan callada i quieta?

Per què et sorprèn tant

aquesta meva tristesa?

Asseguda aquesta nit

quan ningú m'hi pugui veure,

ploraré per no parlar

i tu em podràs comprendre.

Per què em mires des del cel

estimada lluna plena?

Ja saps que ell no és aquí,

no em miris amb tanta pena.

Emporta't amb el vent d'estiu,

en aquesta nit serena,

la pena del meu pobre cor,

estimada lluna plena.

® Roser Segura i Riera | març 2024

El Pirineu

Va dir el poeta "el Canigó és una magnòlia immensa...". Jo diria, el Pirineu és un ram de magnòlies blanques, blanques de neu i de cel.

Si passeges un dia i un altre i les contemples bé, ben segur que aquestes muntanyes t'enamoren i et deixen pensant en les paraules que va dir el nostre poeta, el nostre estimat Verdaguer.

Els pobles que viuen entremig de les muntanyes, arraconats i alegres, contemplen un riu que passeja, a poc a poc, regant la gespa i la neu blanca que, tranquil·lament, ho contempla tot, esperant que el sol d'estiu els vingui a veure.

Els seus pobles semblen aïllats del món, fan festes, canten cançons, ballen sardanes i fan catifes de flors, perquè hi passegin els sants de la mà dels àngels. Aquestes catifes són tradicions populars de Setmana Santa.

Aquestes muntanyes, tant i tan altes, majestuoses, altives, impressionants, quan arriben a la vora de la mar, s'agenollen i es tornen roques gegants que juguen amb les onades i les algues quan bufa el vent de tramuntana.

Aquest tros de Pirineu, és el nostre Empordà.

Roser Segura i Riera | març 2024

Pas a pas

Pas a pas,

a poc a poc,

un any i un altre.

L'esguard alegre

mirant enllà,

ple d'esperança.

Pas a pas,

les mans juntes,

el camí és llarg.

D'un dia a l'altre

han crescut flors,

a banda i banda.

A poc a poc,

el camí segueix,

molt llarg, encara.

Sigueu feliços!

Queden moltes flors,

per collir, encara.

Roser Segura i Riera | març 2024

Fer volar coloms

M'agrada fer volar coloms

i seguir-los amb la mirada.

Passejar-me pel cel blau

i penjar-me a dalt dels arbres,

en aquells branquillons primerencs

és on se'm perd la mirada.

S'ha fet de nit i plou,

tanmateix, avui, la lluna

estarà tota la nit amagada.

No li agraden els coloms,

tampoc la terra mullada,

potser demà, si Déu vol,

la veurem altra vegada.

Roser Segura i Riera | febrer 2024