dimarts, 30 de desembre del 2014

Epifania

Pel desert immens del món
a poc a poc caminaven
un homes sants i prudents,
amb el fred a les espatlles.

Un estel els va guiant
per un camí sense esperança,
per un camí desert d'amor,
desert de bones paraules.

Els pobles que van passant,
tenen buida la mirada,
les cases xiques o grans,
són plenes d'odi i recança.

I ells segueixen pel desert,
per cercar dins d'un estable
l'Infant que ha de dur la pau;
i oferir-li or i plata.

En el desert dels cors del món
planter de guerres airades,
només aquest petit infant
farà que el món sigui un altre.

I tant de bo que aquest any,
quan arribin prop de casa,
ens vegin com uns infants,
i ens omplin de benaurança.



dijous, 18 de desembre del 2014

El crit de la nit

Dins la nit de Nadal
tan quieta, res es mou,
res no gosa moure's.
I passa un fred callat...
Una fulla cau...
és com la parpella de la nit,
que cau de son,
calladament, a poc a poc...

Allà dalt, com esclat de joia,
brilla un estel,
no, no és un estel, és un crit,
és un plor, és un infant.

Es un petit nadó.
Es un crit que trenca
la quietud de la nit,
que trenca el son.

El son que nia
en el cor dels homes.
És un plor que es fica a dins,
molt endins, i s'hi queda.

Un crit que surt d'un portal,
molt llunyà, o molt a prop,
molt llunyà del cor del món.
Molt a prop de casa meva.

Nadal 2014





dijous, 11 de desembre del 2014

El semàfor

A banda i banda del carrer, fent pinya, una multitud esperava impacient creuar a l'altra banda.
Les cares d'aquella gent, eren, com us diria jo, grises, apagades, no s'endevinava ni cansament, ni alegria... Res no donava a entendre que aquella gent ni tant sols pensava alguna cosa,. Eren allà palplantats. La mirada quieta, enfocant un punt, tots el mateix punt. Res era més important per a ells.
Tot d'una, un llum verd es va encendre, allò va ser el senyal, i tots de cop es van posar a caminar molt decidits, encarant-se els uns als altres sense compassió, sense ni tant sols mirar-se a la cara (l'enemic no té rostre). Tot d'una es va alçar una veu, una veu molt valenta que cridava al mateix temps que aixecava la mà:
-¡Maria !
Un cap es va alçar d'entre la multitud i una espurna d'alegria va il·luminar aquella cara, que fins aquells instants, era sense color ni expressió. Aquella cara era la de la Maria. Ella, la Maria, va aixecar el braç, com si fos l'ala d'un ocell, que emprenia el vol cap a la direcció d'on venia la veu, que la cridava. En aquell moment, les dues veus cridant van tenir una petita conversa, tant petita com curiosa.
- Com estàs ?
- I tu?
- Ens veurem...
- Truca'm...! Adéu!
- Adéu, a reveure!

Això va ser tot, potser va ser poc, però aquests mots tant curts, van ser capaços de canviar la cara de dues persones,que van marxar amb un somriure de satisfacció a la cara, que els sortia del cor.
Mentrestant la multitud continuava travessant aquell carrer amb les seves cares grises, anònimes, no més una d'elles es deia Maria.




.

dijous, 4 de desembre del 2014

La fulla que dansa.

Poc a poc, i suaument,
i, amb un xic de recança,
has baixat a davant meu
quant el vent em ve de cara.

Tot dansant alegrement,
m'acarones i acompanyes,
i quant caus just als meus peus
et confons amb les companyes

Petita fulla d'estiu,
que has baixat avui de l'arbre,
recordaré el teu volar
quant sigui buida la branca