I... la lluna plorava

Aquella lluna

de cara rodona

i somriure amable

es passejava a poc a poc

per damunt de les teulades.

Era tan bonic el poble

aquella hora de matinada...

que no volia marxar,

i plorava... i plorava...

i el seu plor era de rosada.

I es va amagar al campanar,

i treia el seu cap rodó

per darrere les campanes,

que l'acollien somrients

majestuoses i callades...

Fins que un petit núvol blanc

li va eixugar la cara,

i la va portar a dormir

acompanyada dels estels,

quasi bé de matinada.

Montserrat. Camí de la cova.

Per un caminet

groc florit de ginesteres

i perfum de romaní,

el meu cor lleuger corria,

i jo no el podia seguir.

De tant trepitjar la terra

els meus peus estan cansats.

A poc a poc i amb silenci,

resseguint els cims sagrats,

camino fins a l'ermita

al bell mig de Montserrat.

És un rosari de pedra,

el que m'hi ha acompanyat.

  

Concert de nit a la plaça

Les notes,

regalimaven per la font,

on beuen els coloms,

i queien entre la gent,

resseguint la plaça.

La música,

entrava a poc a poc

a dins del cor, 
en silenci.

Amb els ulls oberts,

mirant el cel

contemplàvem la nit,

mentre les notes ens queien

una a una com estels

damunt la falda.

 

Estiu

Olor calenta de pa tendre

sol que crema el pedrís

i l'herba verda.

Estiu quiet,

la ment en blanc,

el cor descansa.

Pesa tant el cel

que els ocells no aguanta,

que s'han aturat per dormir,

cansats d'anar i venir

sense sentit

de banda a banda.

A poc a poc

A poc a poc,

roda que roda,

sense camí,

sense destí,

sense cap ombra.

A cau d'orella

t'explicaré

a poc a poc,

tot el que passa,

tot el que es veu

i tu no captes.

A cau d'orella

tot passejant,

sense camí,

t'explicaré

tot el que passa.

Passa la roda

d'aquest destí

que, a poc a poc,

roda a l'ombra

d'aquest camí,

i tu no captes.