La caritat sota terra

Una cantarella estranya trencava el silenci d'aquell vagó de tren on cadascú viatjava acompanyat dels seus problemes.

La cantarella s'anava acostant i, al mateix temps, la cara de la bona gent, que viatjava tranquil·la, anava canviant inconscientment buscant amb la mirada un punt a qualsevol racó per amagar la consciència. 

Tan important podia ser la finestra com un cartell i, fins i tot, la nena petita dormint al cotxet mereixia tota l'atenció. Uns i altres fugien de la nosa que fa la pobresa.

Per fi, la cantarella va canviar de vagó i tots van sospirar alleugerits del pes de la culpa de no ser tan pobres.

^© Roser Segura

Regant la terra

El cel ha regat les flors,

d'una terra sense vida.

No fa vent,

no hi ha ombres

i, a pas lleuger,

ningú no s'atura.

El vent s'ha adormit al cel

i la pluja s'ha afanyat,

a poc a poc, dissimulant,

a regar la terra.

Una terra seca 

i adormida.

La gent ha sortit corrent

de sota aquella cortina,

que continuava regant

aquella terra sense vida.

I les flors, somrient,

de cap a peus guarnides,

aguanten el fred i el vent

perfumant tímidament

aquella terra que brilla.

^© Roser Segura

La cadira de rodes

Trencant el cel,
una palmera alta i prima,
silenciosa i prudent,
respectuosa i altiva,
contempla, l’anar i venir
callat de les cadires,
que passegen, sense sentit,
sota el sol brillant del migdia.

La seva ombra llarga i fina,

com caminet de joguina,

serveix d’aixopluc

als petits ocells assedegats,

que fugen espantats,

quan s’apropen les rodes

silencioses de les cadires,
que passegen la solitud,

dels malalts resignats,
sota el sol del migdia.

Ls soledat de la plaça buida

A la plaça buida,
res es mou,
res fa soroll.
No fa vent,
no fa fred,
no fa sol.

El silenci fa paüra,

la pluja no gosa

de trencar el misteri

de la plaça buida.

Tant sols un colom

ha vençut l'espai

i té, per a ell sol

la gespa florida,

trepitjant valent

sense fer soroll,

una terra humida.