El pardal

Vas parar per descansar
a un graó de l'escala.
Ja no podies volar,
les ales no t'aguantaven.

Potser feia massa Sol,
potser el vent t'espantava,
o venies a jugar
al terradet de la sala

La Itziar diu...
Àvia, jo crec que és mort,
aquest ocell de l'escala...

Ara descanses tranquil
tot envoltat de flors blanques.
La pedra rosa és el niu
que et guarda de les gelades.

Petit dol a la sala.

Roser.

Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017

Dol de tots

Estic desolada. Crec que aquesta pàgina en blanc, seria el més apropiat en una situació com la que s'està vivint a Barcelona, per deixar entendre l'angoixa i la ràbia que em domina, així com la impotència d'estar lluny de la ciutat, lluny de casa, lluny de la Rambla i de la gent que necessita l'escalf de tots. De tots, de qualsevol país, religió i cultura.

Costa d'imaginar que una persona, sense dubtar, pugui matar perquè sí, a tanta gent i marxi com si res del lloc del desastre tranquil·lament... Costarà marcar des d'ara en el calendari un aniversari de dol, un aniversari de dol a Catalunya.

Catalunya que s'està preparant per llençar-se a una gran gesta, una gesta com no s'ha fet mai, s'ha despertat plorant. Deixarem de banda aquest projecte tan gran, per acompanyar i per plorar per tota aquesta gent que, sense saber perquè, han deixat la vida a la rambla.

Hem de plorar per aquells familiars que, desesperats, viatgen de molt lluny per recuperar aquells éssers estimats, per enterrar-los.

Algú ha tenyit de sang aquesta terra. Aquesta terra que no té un NO per ningú. Aquesta terra que és terra d'acolliment i que, segons va dir Cervantes, és 'arxiu de cortesia'.

Fa dos dies cridàvem pels carrers 'Volem Acollir...!'

Volem acollir gent de pau, gent desesperada, gent que fuig d'una guerra absurda... Volem acollir persones de bona fe. No volem acollir el mal, no volem acollir assassins, no obrirem la porta de casa nostra a l'odi i al terror.

Ara, la rambla és una verdadera rambla de les flors, flors regades amb les llàgrimes de dol de tanta bona gent vinguda de tot arreu. Que Déu ens ajudi a perdonar aquesta barbàrie. Sols, no ho podrem fer mai.

Podria il·lustrar aquest escrit amb la imatge de la plaça, quant després del silenci la gent va aixecar les mans aplaudint i demanant la pau. Els coloms van aixecar el vol, portadors simbòlics d'aquesta pau tan desitjada.

Roser.

Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017

Lletra: Xavi Morató · Música: Gerard Sesé

Plou

El Sol ha marxat,
l'han fet fora.

Els núvols del forcat,
que dormen prop de l'ermita,
han marxat,
sense acabar d'eixugar
la roba estesa de l'eixida.

Aquesta tarda
el cel està plorant.

Demana perdó
per la seva tardança,
i acarona a poc a poc
les fulles altes
i el tronc dels faigs,

La pluja cau,
silenciosa i fina,
damunt dels camps segats,
amb silenci...

Es fa tard
i els ocells dormen
sota la teulada
en un niu amagat.

Pluja d’estiu a Sant Julià de Cerdanyola

Roser.

Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017

Carta obligada de vacances

Estimats tots:

Sembla que quan una marxa de vacances, té l'obligació d'escriure una carta, encara que només en sigui una.

Això ja no s'estila gaire, ja que, qui més, qui menys, fa servir el telèfon o bé la internet per donar senyals de vida. Però jo, que ja tinc una edat i estic xapada a l'antiga, sempre que arribo al lloc on he decidit passar el mes d'agost, que sempre és el mateix, per cert, miro d'escriure una carteta, doncs sempre s'agraeix obrir la bústia i trobar una carta, que no sigui la clàssica factura que, ben segur, et pot esguerrar la festa.

No obstant això, tot tenint els segells a punt d'enganxar al sobre, m'he adonat que aquesta carta precisament no la trobareu a la bústia i que, sense adonar-me'n, m'he passat a l'era moderna. Ves quina cosa...

Puc començar aquesta carta, dient que fa molta calor... que aquesta nit ha caigut dissimulant, per quedar bé i, per fer callar la gent que no para de parlar del mateix, com si no passés res més al món que la calor i la falta de pluja.

Puc parlar dels núvols arrapats a les muntanyes, com si tinguessin por de caure damunt de les cases... I d'un vent suau arran de gespa acaronant les vaques... Us puc parlar del silenci, que només el trenca la campana del rellotge de l'església i de la remor de les ales de les orenetes volant, sense por, molt a prop de la finestra.

També puc parlar del verd dels arbres, pins i roures, que entapissen les muntanyes que envolten el poble, protegint-lo nit i dia. I no em puc oblidar dels camps sembrats i dels petits horts, farcits de mongeteres, tomaqueres, enciams... ni de les flors que guarneixen l'entrada de les cases. Lliris, roses i margarides, donen la benvinguda amb la seva olor callada.

Tampoc em puc oblidar de l'alegria dels infants, que brolla a dojo durant les vacances i que s'encomana encara que no ho vulguis. No us penseu que escric tot això perquè estic enyorada, no és pas res d'això, és només, per fer-vos dentetes.

De totes maneres podeu venir a gaudir de tot això. No tots de cop, eh? Feu-m'ho saber amb temps, això sí, per tenir el llit fet i la taula parada. D'acord?

Adéu-siau, amics, que passeu un bon estiu i... a reveure.

Roser.

Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017

El gat que tenia por dels ratolins (i 2a. part)

(Continua...)

Però, que passava? 

Perquè aquella gata entrava d'aquella manera, tant espantada i corrent com esperitada? Ella, la gata, és clar, no podia respondre, no sabia l'idioma de les persones i, encara que el sabés, no hagués pogut explicar res, de tan espantada com estava, la pobra.

Per tant va mirar d'amagar-se tan lluny com li va ser possible de la porta d'entrada. Arraconada al rebost, amb les orelles plegades encara, els bigotis estarrufats i la cua caragolada, no obria els ulls, els tenia tancats per por de veure, ni que fos per casualitat, aquell fastigós ratolí, que es pensava que era a fora esperant-la, per tant ella no tenia ganes de tornar-lo a trobar.

Així, quieta, avergonyida, tremolant de por, va estar amagada una hora i una altra. La gana li deia que era hora de dinar, però ella no es veia capaç de moure ni un dit. I, tal com va passar l'altra vegada, d'avorriment, o bé de cansament, es va adormir.

Va ser llavors quan el ratolí, que sense que la gata se n'hagués adonat, havia entrat darrere d'ella, i s'esperava a un racó del rebost, molt i molt a prop, va començar a fer maleses. Li va estirar els bigotis, li va esgarrapar la cua, li va xiuxiuar a l'orella ximpleries per riure. La gata, que estava dormint de debò, es pensava que somniava, fins i tot somreia. Però, és clar, allò no podia durar gaire i tot d'una es va despertar i... sabeu que va veure davant seu menjant una panotxa com si res, i mirant-la de fit a fit.

Doncs sí, això mateix, el ratolí. El mateix del jardí. Aquell petit i desvergonyit que semblava una fulla seca i que corria com si se l'endugués el vent. Sí, sí, el mateix... La pobra gata es va quedar sense respiració, no es podia moure, les dents li tremolaven i els pèls es van estarrufar, tant, que semblava un esquirol, i no podia deixar de mirar aquell animalet petit i escarransit que sense saber perquè la deixava paralitzada.

Va ser llavors quant el ratolí, tot fent-se el simpàtic, li va demanar de jugar amb ell tot mirant-la amb uns ullets molt simpàtics. La gateta, no se'n sabia avenir.

—Jugar? Que era allò de jugar? Com es podia jugar amb una rata?
Ell, el ratolí, li va explicar com fer-ho. S'amagarien, ara l'un i després l'altre, de manera que el que guanyava tindria un premi, el mal és que no sabia quin premi, si un tros de formatge, o bé una tasseta plena de llet...

En aquell moment, la gata va reaccionar.

—Ni formatges ni lleteta, ni res de res... —i tot recordant-se que els de la seva raça no acostumen a tenir relacions amb els ratolins ni amb les rates, va fer un bot, va encorbar l'esquena, va estarrufar els bigotis, i fent una terrible bufada es va precipitar directament cap al ratolí.

No cal dir que aquell, que estava tan convençut que, aquella gata era poruga, va arrencar a córrer desesperat i la gata darrera d'ell. Com més corria, la gata, més valenta se sentia, més convençuda d'ella mateixa. En canvi el pobre ratolí, no sabia on amagar-se. Les potes li relliscaven, i la cua s'enredava amb les herbes del jardí.

Al cap d'una estona, cansada, molt cansada, però molt satisfeta, la gateta va tornar a casa, segura de què aquell retoli ja no tornaria mai més. I es deia per ella mateixa—Mai més tindré por de les rates —Ho anava repetint una vegada i una altra, fins al moment d'entrar a casa. Estava convençuda del fet que la gent, la família, la rebrien com cal, i... a que no sabeu qui l'esperava just asseguda a l'estora de l'entrada? 

Doncs el ratolí. Estava aplaudint la seva arribada i duia una pancarta que deia "Aquesta és la gata més valenta del carrer!".

Pobreta gata, sense dir res va marxar cap a la cuina, ja era hora de dinar.



Després d'això, cada dia es trobava amb el ratolí i corrien amunt i avall. Per res, per fer exercici que sempre és bo.

® Roser SEGURA. 2017.