M'agradaria explicar-vos la història d'un arbre, un arbre que vivia al bosc, ell tot sol. No! No, ell tot sol no. Al mateix bosc vivien molts altres arbres. Arbres de tota mena. Grans, petits, joves i vells... Ja us dic, molts altres arbres, però cap com ell. Ell era diferent de tots, tan diferent que els altres li feien burla.
Li feien burla de tot, que si era molt alt, que si les fulles era com punxes, que era de color verd fosc i fins i tot que no feia flors i els seus fruits eren lletjos i no tenien color.
Li feien burla de tot, que si era molt alt, que si les fulles era com punxes, que era de color verd fosc i fins i tot que no feia flors i els seus fruits eren lletjos i no tenien color.
Costava molt viure al bosc d'aquella manera, ell es mantenia ferm, però trist i no sabia com demanar ajuda ni a qui.
Heus aquí que un dia uns nens del poble, tot passejant, es van acostar al bosc i com aquell que res es van aturar al peu de l'arbre per reposar una estona. Allà es van explicar històries de tota mena fins que es van adonar que, de l'arbre, queien unes petites gotes que ells van pensar que eren gotes d'aigua. Curiosos van mirar amunt i van veure que aquell arbre tan ferm, plorava silenciosament.
Es van abraçar al tronc, i li van prometre que no el deixarien, que farien alguna cosa per consolar-lo.
Va passar el temps i va arribar l'hivern i, amb ell, el fred i el Nadal. Aquella colla de nens, es va recordar de l'arbre i, després de rumiar-ho molt, van marxar cap al bosc amb unes figuretes de pessebre.
Un cop allà, es van ajupir i un darrere l'altre, van anar posant les figures al peu de l'arbre que, silenciós i resignat, esperava que l'hivern el vestís de blanc que era un color que li esqueia molt, i d'aquesta manera deixar de ser la burla dels altres arbres.
Els nois es van adonar que el bosc havia canviat molt. Els arbres de l'entorn ja no tenien fulles. Les seves branques resseques feien pena de mirar. No tenien ni flors, ni fruits, ni fulles i, una mica avergonyits, miraven el cel per despistar.
Per tant, l'arbre del bosc, alt i ferm, continuava igual. Preciós, d'un verd brillant i amb uns fruits d'un color com d'or. Era un avet. Aquell arbre era un arbre de Nadal, orgullós i feliç de conservar tot el seu fullam.
Els ocells, que tenien molt fred, van córrer a aixoplugar-se a dins de les branques, per poder dormir tranquils i cantar a gust. I, heus ací que, tot d'una, un estel que passava per allà, es va parar a mirar aquell arbre tan bonic. I li va agradar tant, que es va posar a dalt de tot per poder mirar-lo millor. Va ser llavors quan l'arbre es va il·luminar. Tot ell era brillant, preciós, com cap altra. I, de cop, els ocells es van despertar i es van posar a cantar tots alhora. Tant i tant van cantar que els nens els van acompanyar saltant i ballant d'alegria.
Aquella va ser una nit màgica. Una nit de Nadal com cap altra.
Va ser llavors quan els altres arbres del bosc, avergonyits, van llençar les seves fulles cap amunt, fent-les voleiar per damunt de l'avet, en senyal de festa. A partir d'aquell dia, mai més van riure de l'avet.
La gent del poble, quan ho van saber, van córrer al bosc a contemplar, ells també, aquell arbre preciós que ja tenia, com cal, un vestit de neu.
No cal dir que li esqueia molt bé i ell estava molt ufanós, ja que era el regal que esperava.
El seu regal de Nadal.
® Roser SEGURA. Nadal 2016.
® Roser SEGURA. Nadal 2016.
