Jo pensava que mai més hi tornaríem. Que mai més ens trobaríem amb aquest panorama de guerra, d'odi, de vergonya, de fatxenderia d'uns que han afirmat, amb molta satisfacció, que són molt forts, que poden fer de tot, sobretot poden fer el mal, molt mal i aplicar-lo.
Sí, així, tranquil·lament, aplicar-lo.
Ens volen demostrar que ens tenen per babaus i que no tenim cap més remei que aguantar tot el que ells vulguin, acompanyats d'humiliació i patacades.
Hem tornat a sortir al terrat a protestar, com ja feia temps que ho teníem aparcat, cantant i passejant i fent volar la senyera (pobra senyera, ja està cansada de tant passeig inútil) i també hem fet esquellots. Tots n'hem fet, les veïnes, els nens del veïnat, a l'eixida, al carrer, als patis, als terrats, i... pica que pica, mare meva! Quina manera de picar... Vinga fer bonys a les cassoles sense parar. Jo per no ser menys, com sempre, també a picar i com sempre, també, el meu amic mosquit, que no se'n perd ni una, es va afegir a la festa, i apa!, a picar i repicar. Doncs ell que és molt patriota s'apunta a picar com el primer. El mal és que el meu cos és l'instrument que fa servir per desfogar-se.
Vés, que hi farem.
® Roser SEGURA. 2019.
