Heus aquí que, en un poble molt petit, un grup de gats, molt valents, varen decidir organitzar-se per vigilar les entrades del poble a fi que no hi entrés mai cap rata, ja que eren molt brutes i no agradaven a ningú. I així, a ells, els gats, la gent del poble els estimaria més.
Més, vet aquí, que una gateta, que tenia un fillet, i que vivia a una casa prop del camí que duia al poble, estava molt preocupada, perquè el seu gatet no volia parlar, de cap manera. Ella s'hi esforçava molt, i cada dia li ensenyava la manera de parlar, per exemple, li deia:
– Mira, digues meeeu... Oi que és fàcil?
Però ell mai li feia cas. I així, un dia i un altre, passaven els dies. Al poble no hi entraven rates, i el gatet no parlava. De debò tot molt estrany.
Un dia, la mare gata, va sentir una remor allà on el seu fill dormia, dormia sempre damunt d'un coixí molt tou i potser una mica massa gran pel seu gatet, però a ella ja li estava bé, ja que volia que el seu petit dormís bé i feliç.
Bé, tal com us dic, aquell dia, en sentir aquella remor estranya, es va apropar allà on dormia el seu fillet. Es va apropar molt a poc a poc, sense fer soroll. D'això els gats en saben molt! I, un cop allà, es va quedar parada. El seu gatet estava damunt del seu llit jugant molt feliç, amb un ratolí. Un ratolí de color blau cel!
Com pot ser això? Quan el ratolí es va adonar que la mare gata era allà, es va amagar tot corrent darrere del gatet. La mare, és clar, li va dir al seu fill que, allò no podia ser. Que si el grup de gats que vigilaven el poble, ho sabessin, traurien d'allà aquell ratolí. Sempre que ell, el gatet, els hi digui per què és amic d'un ratolí, quan ja sap que allà estan prohibides les rates i els ratolins.
El gatet no contestava. No deia res i la mare no parava de parlar i mirar que el seu fillet li contestés perquè jugava amb un ratolí. Però ell res, ni meu.
Llavors la mare, li va dir:
– Bé, doncs, ara mateix diré als gats que el treguin. Sense fer-li mal, és clar. Però que el facin fora d'aquí.
Quan el gatet va sentir allò es va posar a plorar, i la mare, molt amorosa, li va tornar a preguntar que, què era per ell aquell retolí blau cel? I va ser llavors que el gatet va parlar. Va dir:
– Meu, meu, meu...
La mare es va posar molt contenta. Aquell ratolí va ser el motiu de què el seu fill, parles i digués que aquell ratolí era seu. Era el seu amic i no volia que ningú li prengués.
La gata es va posar d'acord amb el grup de gats vigilants del poble, i ells van acceptar, que, si era per un bé del petit gatet, el ratolí blau cel es quedés allà, però, només ell, ni un més.
I així va ser que el gatet i el ratolí van viure junts per sempre més...
® Roser Segura i Riera | agost 2022
