Un camí que no duu enlloc

A tots aquells refugiats oblidats a una terra infame.

Són allà, 
amb les seves mans,
mirant de tocar un cel,
un cel que és massa enlaire.

Amb el braços oberts, 
abraçant la fam.
 Somrient a la por,

aquella por on tot s'amaga.

 I els ulls ben oberts
per no deixar de pensar
en el somni d'una mirada.

Tenen els peus al fang,
per seguir un camí,
un camí que mai s'acaba,
un camí que no duu enlloc.

Però, malgrat tot,
un camí ple d'esperança.

L'esperança d'un demà,
del dia que amb la llum del Sol
 cauran, sí, totes les tanques.

^© Roser Segura

Concert de nit a la plaça

Les notes,

regalimaven per la font

on beuen els coloms,

i queien entre la gent,

resseguint la plaça.

La música,

entrava, a poc a poc,

a dins del cor, en silenci,

amb els ulls oberts.

Mirant el cel

contemplàvem la nit,

mentre les notes ens queien

una a una com estels

damunt la falda.

^© Roser Segura

Pressentiment

En mig de la boira

Oh, Déu meu!, quina por el camí.

En mig de la boira

no goso ni moure’m,

no veig pas la fi.

Embolcallada dins un núvol blanc,

no veig ja la terra,

no albiro ja els camps.

Serà aquest? Serà així

el moment de la gran fi?

En mig de la boira,

dins d’un núvol blanc,

arribarà aquella que jo temo tant?

Suau com la boira...

ofegant l’espai...

Jo, per no pensar- hi,

amago la cara darrere les mans.

                                           ^© Roser Segura
   

                                                                         

Olmedo. El vol de la cigonya.

La cigonya blanca

dalt del campanar

mirava estranyada

la gent que passava

i es posà a volar.

La cigonya blanca

a on vol anar?

Tot el cel és d'ella,

senyora de l’aire

i del vent del prat.

Després de comptar

les flors i les cases,

d’aquí i d’allà,

la cigonya blanca
tornà al campanar.