dimecres, 26 de setembre del 2018

A reveure.


Aquest matí 
m'han dit adéu
les últimes orenetes.

Xisclant i volant,
sota d'un cel sense sol,
les he vist tan petitetes...
Jo pensava amb il·lusió
que ens farien companyia
aquest onze de setembre.

I, que volant sense parar,
dibuixarien al cel,
aquest cel sense fronteres,
paraules de llibertat,
paraules plenes d’amor,
d’aquest amor a la terra.

Quan hagi passat l’hivern,
tornaran com ho fan sempre
a contemplar des del cel,
aquesta petita terra.
Tant de bo el seu volar
obri presons i fronteres.

® Roser SEGURA. 2018


dilluns, 24 de setembre del 2018

Parlant amb el mar

Tu, que ets el mirall del Sol,
gronxar de la lluna i les estrelles,
la serenor de les aus viatgeres
i la vida de peixos i coralls.

Tu, a qui els homes 
van voler dominar,
lliscant damunt teu, 
per anar d'un lloc a l'altre.

Tu, d'un blau intens,
pintat d'escuma blanca,
inquiet, movent-te sense parar,
somrient i amable.

Tu, que sent el mar,
formes part de la Terra,
i l'acompanyes
en el seu girar de cada dia.

Avui plores desesperat,
veient com la mort s'emporta
els que fugen de la fam,
lluitant per la seva vida.

No deixis que marxin sols,
gronxa'ls amb escuma fina,
canta'ls-hi cançons suaus,
cançons i contes de nines.

Acull-los a dintre teu,
bressol d'algues i petxines,
i que al mar trobin un cel
d'estrelles i coral·lines.

Mar nostre, mar de dolor,
mar verd, mar d'esperança
mar blau color de cel,
escolta la nostra pregària.

Torna a ser camí de pau,
camí d'entrada a la vida.
Mar de tots, sigues el pont
que ens torni a tots l'alegria.

® Roser SEGURA. 2018


Il·lustració de Magí Marcé, “L'Anna i el misteri dels peixos abissals”.


dilluns, 17 de setembre del 2018

Manifestar-se.


Convençuts del fet que aquesta seria l'última manifestació de protesta, cosa que diem ja fa uns quants anys, ens vàrem preparar a consciència, per demostrar a la pàtria, la nostra lleialtat.

La preparació no és pas senzilla, s'ha de tenir tot a punt. Per començar un bon calçat, no se sap mai quants kilòmetres hauràs de caminar, o bé quanta estona aguantaràs a peu dret sense moure't ni un pam.

És imprescindible la pitança. Una mica de pa amb xocolata i una ampolleta d'aigua, per si la cosa s'allarga més del compte.

Un barret o bé una gorra, pel sol que, al setembre, pot portar més d'un problema.

I per acabar, sens dubte, la samarreta. Aquesta que diu que som patriotes, bona gent i una mica mesells per fer cada any el mateix sense protestar i tan contents...
Molts s'abriguen amb la senyera, això és a gust de cadascú i no deixa de fer bonic quan el vent la fa voleiar per damunt del teu cap, encara que es dediqui a despentinar el personal.

Tot això correcte. És el que fem, gairebé tots, aquest dia 11 de Setembre. Però jo he anat una mica més lluny i he guarnit la reixa de casa meva d'uns preciosos llaços grocs que feien goig de mirar. Tota la reixa groga, llaços volant contents com bojos, amb una alegria sense límits i el Sol que li queia de ple. Tot plegat una meravella i una satisfacció pel meu esperit patriota i rebel, ja que demostrava amb això que estic en contra de l'empresonament dels nostres governants.


Feta la feina, vaig fer cap a la manifestació. Jo i moltíssima gent que, com jo, seguíem pensant que amb la nostra presència, arreglaríem el país.

Tot perfecte. Els cants, els castellers, els discursos, la calor, les trepitjades, la dificultat d'anar un xic més enllà. Res. Tot com sempre... Impressionant! I cansats, com és normal. I molt feliços, això sí i molt contents de complir un any més amb el nostre deure patriòtic.

I res, cap a casa. I, oh, sorpresa! A casa ens vàrem trobar amb què algú es va manifestar d'una altra manera. Va manifestar que els llaços grocs no estaven ben posats i els va treure tots. És una altra manera de 'manifestar-se' molt diferent de la meva.

La llàstima és que jo vaig haver de recollir de terra aquells, tan bonics, llaços grocs.

Els vaig collir i els vaig guardar, segur que em faran falta el mes d'octubre. O potser no? Tant de bo, que Déu ens escolti!





® Roser SEGURA. 2018

dimarts, 11 de setembre del 2018

Groc

Voleien trossets de Sol

ben lligats a les palmeres,
arrapats al pont del riu,
i guarnint les carreteres.

Els camins del meu país,
tots s'han omplert de protesta,
d'un groc net de llum de Sol,
grocs de fe i de certesa.

El dia de la llibertat,
ressonaran cants de festa
i, en mig de cada llaç groc,
hi haurà un pom de roselles.

Quan les portes del dolor
quedin, per fi, ben obertes,
farem volar coloms de pau,
i deslligarem les penes.

Aquest meu país, no serà mai
presoner d'una altra terra.

® Roser SEGURA. 2018.



divendres, 7 de setembre del 2018

La terra que trepitgem

Potser ni tan sols ens adonem d'allà on trepitgem. La terra serveix per això, per ser trepitjada, remenada, cavada, adobada i exigir-li fruits i aguantar que la trepitgin els animals, les persones i tota mena de vehicles, després de tot, només és terra, és fang, és, potser, allò que hi donem menys importància.

Però, ben mirat, la terra és el més important que tenim. I, si parlem de terra, parlem del fang. El fang, podríem dir que, és l'essència de la terra, és la terra purificada, és l'ànima, és el tresor amagat que, només nosaltres, tenim el privilegi de transformar en una obra d'art, aprofitant la seva plasticitat i elegància, també la seva manera dúctil d'adaptar-se a les mans.

Deia als meus alumnes, en una escola d'estiu, que volien aprendre a treballar el fang per adaptar-lo a l'escola. Que mai, mai, diguessin als seus alumnes que treballar amb el fang és fer pastetes.

Tota cosa creada mereix un respecte i el fang és, potser de totes les coses creades, la que ho mereix de debò.

Si analitzem totes les coses que al llarg del temps han fet els homes amb el fang, entendrem el perquè als museus tenen sempre un lloc destacat entre les obres d'art.

Per tant, un tros de fang pot esdevenir una meravella, un tresor, una obra d'art amb majúscula.

Tothom, tant els nens com la gent gran, han de respectar cada trosset de fang que passi per les seves mans. D'un petit tros de fang en pot sortir una joia, un penjoll, un fermall, unes arracades i no cal, d'un tros un xic més gran, en pot sortir una tassa, un bol, un plat, etc.

Els primers que van veure que, coent un tros de fang, podien recollir aigua, podien coure menjar posant-lo al foc sense que es desfés... Que podien menjar les sopes, posar aigua al got, per després rentar-lo, per tornar-lo a fer servir una vegada i una altra... devia ser com un miracle.


Al llarg dels temps al fang li han dit molts noms, ceràmica, terrissa, porcellana, gres, mosaic... i segur que a cada país l'han batejat amb un nom diferent, però sempre, sempre el seu verdader nom surt del fang. 

Tingueu-ho present.


® Roser SEGURA. 2018.