No parava, divertit, anava d’un arbre a l’altre, no en tenia pas prou i no es cansava.
Les fulles eren un joc i un tapís preciós, que el cel, feliç, acceptava.
Més, heus aquí, que aquelles fulles, després de volar tant, es van llençar al terra, totes juntes i cansades, amb aquelles amigues, aquelles que durant tant de temps havien viscut juntes a dalt dels arbres.
Un grup de petites i grans, es van refugiar al terrat de casa, a sota l’escala...a prop del roser...a damunt del banc o damunt la taula...fins que van anar baixat i a poc a poc és van arraconar a la paret de la barana, doncs semblava un lloc més segur.
A la paret del fons, blanca i ben pintada, algú havia penjat un ram de petites branques, molt boniques i elegants, eren de l’arbre del veí, que el jardiner havia fet caure.
Aquelles branques, quietes i amb silenci, anaven contemplant aquelles fulles que ja no podien volar i estaven en aquell racó, juntes i abraçades.
El sol anava marxant i el vent l’acompanyava i el silenci va arribar, es va passejar pel terrat i feia petons a les plantes
I quant va ser a la paret per fer un petó a les branques, aquestes li van demanar que no deixés soles aquelles fulles tant maques, que potser, si algú escombres, les llenceria a les flames. El silenci va escoltar la bondat d’aquelles branques i va demanar-li al vent que l’ajudes sens falta, que puges a poc a poc, una a una a dalt les branques.
Al vent li va agradar allò que li demanaven i... sense fer soroll, tant amable, va pujar una a una, a dalt les branques, aquelles fulles, que estaven, quietes i amagades
Les branques les van acollir dolçament perquè dormissin plegades.
Al matí, va tornar el vent, molt discret, només com una bufada, volia contemplar de prop aquelles fulles tant maques, hi els hi va fer un petó, primer un, després un altre, hi potser un altre i prou?...i ell, sense adonar-se va anar despertant aquelles fulles tant maques que dormien damunt les branques.
Va ser llavors, que rient, despertes i esverades, és van posar a cantar cançons alegres, cançons molt maques.
Es van despertar els coloms i tota la gent de casa, i aquell ocell petitó que a les branques es gronxava.
Aquella música celestial ens la va dur el vent, aquell vent de matinada, i ja no marxarà mai més, perquè a tots ens ha agradat, es maca i ens acompanya.
® Roser Segura i Riera | març 2023
