Va dir el poeta "el Canigó és una magnòlia immensa...". Jo diria, el Pirineu és un ram de magnòlies blanques, blanques de neu i de cel.
Si passeges un dia i un altre i les contemples bé, ben segur que aquestes muntanyes t'enamoren i et deixen pensant en les paraules que va dir el nostre poeta, el nostre estimat Verdaguer.
Els pobles que viuen entremig de les muntanyes, arraconats i alegres, contemplen un riu que passeja, a poc a poc, regant la gespa i la neu blanca que, tranquil·lament, ho contempla tot, esperant que el sol d'estiu els vingui a veure.
Els seus pobles semblen aïllats del món, fan festes, canten cançons, ballen sardanes i fan catifes de flors, perquè hi passegin els sants de la mà dels àngels. Aquestes catifes són tradicions populars de Setmana Santa.
Aquestes muntanyes, tant i tan altes, majestuoses, altives, impressionants, quan arriben a la vora de la mar, s'agenollen i es tornen roques gegants que juguen amb les onades i les algues quan bufa el vent de tramuntana.
Aquest tros de Pirineu, és el nostre Empordà.
Roser Segura i Riera | març 2024
