El meu pessebre

 I

un

àngel,

un estel,

un pastor.

una palmera,

una mula i un bou,

una ovella, un rierol.

La neu que cobreix la terra

i un infant dins d'un bressol.

Que és bonic el meu pessebre!

 Amics meus,

que per Nadal,

us acompanyi

 aquest silenci

i aquesta pau.

Roser Segura i Riera

Nadal  2019

Pare nostre

Sí, PARE, ets el nostre Pare, el meu i el de tots. No ets pas com el meu pare, ets molt diferent, inimaginable. Tu, Pare, ens han dit que ets etern, infinit, vol dir sense fi, mai es pot acabar, és molt difícil d'entendre, però, per això tenim la fe. El meu no era infinit. Tot i no ser-ho, per a mi serà infinitament recordat.

Pare nostre que estàs al Cel.

El Cel, com es pot estar al Cel? Com deu estar el meu pare al Cel? Està al costat de la mare i de tota la família? Si és així, jo també vull anar-hi.

El teu regne Senyor, es Sant. És el millor de tots els regnes que coneixem. En coneixem molts i cap de sant. Si el teu regne es Sant, Senyor, que vingui a nosaltres, el necessitem, necessitem que ens guiïs i que es faci la vostra voluntat, aquesta mateixa que regna al Cel, la necessitem aquí a la Terra.

La gent d'aquesta terra, Senyor, passa gana, no té el pa de cada dia, ni el cada dia, ni el de l'altre, ni l'altre. Dóna'ls-hi, Senyor, en el dia d'avui i el de demà i sempre.

És molt difícil ser bo. Som dolents de naturalesa, estem plens de culpes. I el que és pitjor és que ens sembla que la culpa mai és nostra, és sempre dels altres.

Però, tot i sent molt difícil d'acceptar que som culpables, hem de demanar perdó. I hem de fer el mateix, és clar, amb aquells que són els nostres deutors, hem de saber perdonar, de veritat.

Aquest món, Senyor, està pler de temptacions de tota mena. N'hi ha que són molt dolentes, tant, que poden fer mal als altres i això no està bé. Per tant, Senyor, et demanem que no ens deixis caure a la temptació.

Això sí que és difícil... Senyor, per això sí que ens fa falta la fe. Potser, és pel que més ens fa falta.

I deslliure'ns de qualsevol mal, de qualsevol. Sí, de qualsevol. El mal és molt dolent, no el vol ningú. Tu ens pots protegir del mal.

Per tot això i perquè ens estimes, gràcies.

Amén.

® Roser SEGURA. 2019.

Panellets

Obedients, rodons, contents de ser admirats
amb ulls d'ametlla, nas de cirera, cor de codonyat.

Abrigats dins la coveta de paper arrissat i

puntuals damunt la taula, amb el porró al costat,

mireu amb menyspreu les pobres castanyes,

arrugades, mig cremades, apilades a un racó.

La vostra festa és vostra, en sou l'admiració.

Per molt que diguin 'La castanyada'

un panellet, no té punt de comparació.

® Roser SEGURA. 2019.

Ja en fa cinc

Ja en fa cinc, d'anys, que escric cada setmana alguna cosa.

Ja en fa cinc que una colla de bones persones llegeixen el que escric. A tots us agraeixo de tot cor la vostra voluntat i la bona fe de seguir-me.

El que escric és, sens dubte, una manera de no deixar de comunicar-me amb els que estimo i amb els que encara no conec. I això em fa sentir acompanyada per tanta gent, a la que no puc fer res més que donar-vos, a tots, les gràcies. Potser si no fóssiu vosaltres, que em feu companyia i em feu sentir bé, jo, ja no seria capaç de continuar editant cap més escrit.

Continuaré, si Déu vol, comunicant-me amb vosaltres, uns quants anys més.

Moltes gràcies!

® Roser SEGURA. 2019.

El pare tenia molta raó!

El meu pare deia: 'Les coses, o es fan bé, o no es fan'.

Penso molt en el que deia i penso que tenia molta raó. Precisament ara, que estem passant i vivint uns moments molt estranys, molt difícils d'entendre, ens costa d'acceptar per quina raó, els nostres polítics es van comportant d'aquesta manera tan estranya amb nosaltres.

Nosaltres que, cegament, vàrem confiar en unes persones que ens van prometre un canvi de govern. Il·lusionats i amb l'esperança de ser, per fi, altre cop un país lliure, vàrem votar.

La nostra obediència, a votar, ens va portar a passar un dia terrible, amb persecucions, detencions, garrotades, corredisses... No sé, de tot. De tota classe d'humiliacions i de tristesa, però amb l'esperança que era la feina que ens tocava fer, que era el moment de fer-la i que l'havíem de fer bé. I la vàrem fer bé, tot i els impediments d'odi i de repressió que ens dedicaven aquells que, se suposa havien de protegir-nos del mal.

Els països, les persones, les famílies... tots tenim un dia assenyalat que ens recorda un moment excepcional, trist o alegre i que l'emmarquem dins de la nostra història.

El dia al qual jo em refereixo i, que va ser molt trist, va ser, sens dubte, l'1 d'octubre de fa dos anys. Però no només el dia 1, no! Després de saber el resultat, de l'esforç, de saber que havíem guanyat, que per fi estàvem a tocar la independència... els nostres polítics, aquells als quals nosaltres hi havíem dipositat tota la confiança i la bona fe, es van fer enrere. Sí, sí, enrere! No van tenir en compte els plors, el desengany i el sacrifici de tanta bona gent. Potser, si haguessin pensat un xic, ara no estaríem com estem.

Ells, plens de por, van fer les maletes i van marxar. Els que es van quedar els van posar a la gàbia. I així van solucionar el problema.

Tot va ser mal fet. Ens van enganyar. Encegats hi vàrem confiar i ara és molt difícil que es pugui arreglar. I nosaltres no tindríem guardat en el record de la història aquest dia tan desgraciat.

Perquè les coses... o es fan bé o no es fan!

Quanta raó que tenies, pare!

® Roser SEGURA. 2019.

I... Hem tornat!

I... Hem tornat!

Jo pensava que mai més hi tornaríem. Que mai més ens trobaríem amb aquest panorama de guerra, d'odi, de vergonya, de fatxenderia d'uns que han afirmat, amb molta satisfacció, que són molt forts, que poden fer de tot, sobretot poden fer el mal, molt mal i aplicar-lo.
Sí, així, tranquil·lament, aplicar-lo.

Ens volen demostrar que ens tenen per babaus i que no tenim cap més remei que aguantar tot el que ells vulguin, acompanyats d'humiliació i patacades.

Hem tornat a sortir al terrat a protestar, com ja feia temps que ho teníem aparcat, cantant i passejant i fent volar la senyera (pobra senyera, ja està cansada de tant passeig inútil) i també hem fet esquellots. Tots n'hem fet, les veïnes, els nens del veïnat, a l'eixida, al carrer, als patis, als terrats, i... pica que pica, mare meva! Quina manera de picar... Vinga fer bonys a les cassoles sense parar. Jo per no ser menys, com sempre, també a picar i com sempre, també, el meu amic mosquit, que no se'n perd ni una, es va afegir a la festa, i apa!, a picar i repicar. Doncs ell que és molt patriota s'apunta a picar com el primer. El mal és que el meu cos és l'instrument que fa servir per desfogar-se.

Vés, que hi farem.

® Roser SEGURA. 2019.

Vent de llibertat

Vent de Garbí,
vent de Xaloc,
vent de Llevant.

Vent que dansa,

vent que canta,

vent que marxa,

cel enllà.

El que enlaira la senyera

pels carrers i pels terrats.

El que consola les penes

dels que són empresonats.

És el vent de Tramuntana

que ens durà la veritat?

Nosaltres som el vent

que obrirà la porta.

La porta de la llibertat.

® Roser SEGURA. 2019.

Rajola artesana de ceràmica pintada a mà 

mitjançant la tècnica de la Majòlica (s. XIII-XVIII)

Des de la finestra

Dalt de la muntanya,
ni una fulla es mou.
No es mou ni una branca,
ni una flor, ni un tronc.
I el vent, que calla,
passeja tot sol.

Ja ha arribat la pluja,
s'ha aturat el món.
Ni les flors es baden,
ha marxat el Sol.
El riu ja no canta
i res, res es mou.

Als camps i a la plana
hi calla tothom.
L'ocell, dalt de l'arbre,
el bell rossinyol.

La pluja esperada,
vestida de seda
i amb el cap ben alt,
ha arribat callada.

I, dins d'un núvol blau
va cobrint la gespa
al mig de la vall.

I, dissimulant...
m'ha vingut a veure.
I de fora estant,
ha mullat el vidre,
com un plor d'infant.

Des de la finestra,
el Sol va marxant,
i la Lluna s'alça,
alegre i brillant.

Les campanes sonen,
les hores se'n van.

Des de la finestra,
asseguda estant,
respiro el silenci,
d'aquest cel tan gran.

® Roser SEGURA. 2019.

Fotografia de na Núria Picornell

L'amor.

El verdader amor no mor mai,
a dins dels records s'amaga.
Records per sempre guardats,
d'enyorances i gatzares.

Records d'un cel estelat,
d'un camí cobert de gespa.
El record d'una cançó,
d'un somriure, d'una pena.

El verdader amor cap dins del cor,
gàbia d'or, cants de sirena,
dues mans que fan camí,
dos pensaments, una mirada serena.

Poden passar moltes i moltes nits,
moltes nits, moltes albades.
El verdader amor no es fa mai vell,
sempre és jove, mai no falla.

Ens acompanya silent
i, a dins dels records, s'amaga,
s'amaga a dins del cor,
d'aquest cor que mai no enganya.

® Roser SEGURA. 2019.

Photo by Scott Broome on Unsplash

Maria

Un nom humil i petit,
un nom gran i lluminós.

Un nom que parla,
un nom que canta,
un nom que ho omple tot.

L'he vist dalt de la muntanya

i als pobles de l'entorn,

i a les dones de la terra,

que llueixen el teu nom.

Aquest nom teu, oh!, Maria,

és el més bonic de tots,

és tot pler de melodia.

Té del Sol tots els colors,

té tot el so de la vida,

Maria...

El teu nom que n'és de formós.

® Roser SEGURA. 2019.

La diada 2019

Sota el cel tan gran,
amb el Sol que brilla
i el vent cantant,
milers de persones
trepitgen l'asfalt.

I els carrers s'omplen
de cors bategant.
El poble camina
un any i un altre any
lluint la senyera
i no es cansa mai.

Diu la veu que els guia
"DEMÀ SEREU LLIURES",
no ho oblideu germans,
que aquesta terra, un dia,
tornarà a ser lliure
tornarà a ser gran.

® Roser SEGURA. 2019.

Obeses · Ens en sortirem [Fills de les estrelles, 2018]

Te'n recordes, Sol?

Et recordes, Sol,
quan eixugaves
dels meus ulls d'infant
el meu plor de matinada?

Em recordo, Sol,
de com escalfaves
els meus peus petits
vora les onades.

Et recordes, Sol,
quan m'acompanyaves
amb el meu amor
pel camí de casa?

Et recordes,
quan silenciós marxaves
deixant la tarda sola
sense ombra i callada?

I recordo
com, generós, t'amagaves
per deixar passar la lluna,
dels enamorats l'enamorada.

Cada dia, un dia nou,
records de tota una vida,
records de dies de sol,
de sol i tardes florides.

® Roser SEGURA. 2019.

Un passeig, com cada tarda

Asseguts aquí, a la plaça,
ens acompanya
un colom, un pardal
i les fulles
que cauen d'un arbre.

Al jardí,
un roser de roses blanques
i el sol
que s'adorm,
damunt de les teulades.

El pas lent,
el bastó,
un somriure dolç
mirant-me a la cara.

Un petó petit,
un a cada galta.
Una mà que fa adéu,
i una porta que es tanca.

I un propòsit.
Tornaré!
I hi passejarem junts,
com demà, com ahir,
com cada tarda.

® Roser SEGURA. 2019.

La papallona blanca

Vaig sortir al portal, una mica trista. Em passa sempre que el vaig a veure. Ell és tan lluny que, sols de pensar-hi, em costa caminar. Em costa pensar. Em costa respirar. Se'm fa estrany el camí. Se'm fa desconegut de tant passar-hi.

Repenjada al portal, aquella tarda, mirant sense mirar el carrer i les cases, vaig descobrir prop meu una papallona blanca.

Va volar al meu entorn, una vegada i una altra i va seguir volant molt lleugera damunt meu. Com si em volgués consolar.

Tot d'una es va amagar al balcó d'aquella casa... Un balcó guarnit de flors, de lliris i roses blanques.

Jo, un xic més resignada, vaig començar el meu camí. Aquell camí que em duu a la casa. A la casa on viu ell amb aquell mal estrany que l'atrapa, que no el deixa ser ell mateix, que no coneix ni els de casa. Que cada dia és més lluny d'ell i que el separa de tots nosaltres.

M'agradaria volar, com la papallona blanca... 

Volaria a prop seu cada dia, una vegada i una altra.

® Roser SEGURA. 2019.

A l'Àngel Rojas

Estimat amic.
He vingut a dir-te adéu i tu no m'has esperat.
El viatge va ser complicat, la ciutat es va convertir en un camí sense fi, de carrers desconeguts, acompanyada de gent estranya. La soledat i la tristesa no em deixaven pensar amb claredat adequada. Perquè continuar aquell camí si ja sabia que el final ja no et trobaria?

Aquell camí estrany em va acompanyar de molts records. De la vegada que vaig conèixer aquella colla de nois, de la que tu hi participaves. Em va sobtar l'educació i l'amabilitat que demostràveu.

De l'alegria sana que teníeu, traient-li punta a tot, amb molta elegància. De la vostra joventut envejable... Els records se succeïen d'un a un i, cada un, més entranyable. Trobades, sopars, excursions, tota classe de festes, de casaments, de batejos, d'aniversaris... Tot! Tot m'acompanyava en aquell camí, que, tal com em marcava el meu rellotge, ja feia estona que donava per perduda l'ocasió de veure't i demanar-te... Vés... el que s'acostuma a demanar als que de debò marxen.

Àngel, jo poquetes coses et demanaré. La primera que pensis amb la teva fiola. La segona que ajudis, si pot ser des de dalt, aquesta pobra i estimada Pàtria.

I l'última, Àngel, l'última, és que tu, tu que ets un àngel i tots els àngels teniu al cel un lloc reservat, et demano que no ens deixis de la mà. Ni a la família ni als amics, tampoc als coneguts, i perquè no als clients... Per tots aquells que t'han estimat, tu ja ho saps, et demano que els guardis un lloc, ni que sigui un raconet petit. Les ànimes no ocupen gaire lloc i, a més a més, diuen que el cel és prou gran.

Bon amic, el teu record durarà sempre.

No et vaig poder dir adéu, a prop teu. Però, el meu viatge va ser únicament per a tu. I no me'n penedeixo gens.
T'has guanyat la pau de Cel. Que Déu et beneeixi.
Diré a tothom que al cel hi ha un altre àngel.

® Roser SEGURA. 2019.

Mal educats

Ho repetim mil vegades. Ho diem convençuts que tenim raó. Són uns maleducats, no tenen remei i cada vegada, va a més.

Abans només eren mal educats un tipus de gent. O bé molt, molt rica, que es podia permetre ser-ho, o bé, aquells que no tenien un entorn familiar que els permetés una educació de qualitat.

Tothom es queixa del mateix. De que no tenen respecte de res ni de ningú, del fet que no en farem res, que els hi hem domat massa facilitats, i també, que estan molt consentits i no seran res de bo quan siguin grans.

Les queixes vénen de tot arreu, de l'escola, dels veïns, dels amics, dels parents, dels avis, fins i tot dels mateixos pares.

Ningú no troba el remei. La cosa no té solució. Metges, psicòlegs, reunions d'educadors, res de res, la joventut, ja no fa cas de res ni de ningú. Són uns maleducats i prou.

Passa que costa molt poc donar-los-hi culpa, el que han deixat de fer els altres, doncs si analitzem bé la frase, MAL EDUCAT, veurem que ells, els que anomenem, maleducats, no s'han auto educat, no, el que passa és que no els han educat, o bé els han educat malament, més ben dit, els hem educat malament, o això diu la paraula.

És molt fàcil donar la culpa a algú, dels nostres errors, o dels maldestres que som, sense voler acceptar que en el tema educar som bastant inútils. Per tant, si tenim tanta joventut esgarriada, contestona, deixada i poc respectuosa, mirem bé qui té la culpa. Comencem a fer examen de consciència, que és bo de tant en tant, i potser trobarem la solució i deixarem de queixar-nos i de culpar a tort i a dret.

Per tant, quan diguem, MALEDUCATS!, seria bo que fóssim valents per acceptar la part de culpa que ens pertoca i mirar de corregir les falles. Seria bo que tots ho féssim.

La mateixa frase ho diu, mal educats, els hem educat malament, i això no té cap excusa.

L'altre juny

Atenció!
L'altre juny ja ha tornat!
Obriu els ulls i el cor,
per què el blat ens volen prendre.

Ara és hora, ciutadans,
no és hora de mirar enrere,
és hora d'anar endavant,
i lluitar per aquesta terra.

No deixeu anar la falç.

No la deixeu massa enrere.

Ara és l'hora, catalans,

ara és l'hora d'estar alerta.

Ens volen agenollats,

no ens volen triomfants ni alegres,

no volen que Catalunya

torni a ser rica i plena.

Tremolen aquells que ens fan mal

quan fem volar la senyera.

No ens fa por aquesta gent

tan ufana i tan superba.

Seguem arran!

Seguem arran,

defensors de la terra!

Seguem arran!

® Roser SEGURA. 2019.

7 de juny de 1640. Corpus de Sang.

Quin pes tenen la veritat i la mentida?

Si, per curiositat, se'ns acut comparar el pes de la veritat amb la mentida, hem d'imaginar-nos, o comparar-los, amb coses factibles, com fruits, flors o fum.

Jo posaria a la balança de la veritat, rams de flors molt perfumades, fruites de colors alegres i d'un gust molt dolç. Hi posaria estels i núvols de colors i plomes d'àngels.

A la balança de la mentida hi posaria fum, fum molt espès, fum fosc, una gran fumera, visible des de molt lluny, irrespirable i tant espès que fes difícil de mirar res a través. Que amagués qualsevol imatge. Un fum que fes por i fes retrocedir al més valent, un fum per atemorir.

Les mentides són això, fum. Un cop s'esvaeix, no queda res, ni tan sols pesa.

No ens hem de creure cap mentida, per grans i perilloses que semblin, no hem de permetre que ens guanyin omplint-nos el pensament de por, fent-nos veure coses que no són, encara que la mentida la pintin de colors bonics. Jo us dic que és fum, que no té cap valor.

Estem en uns moments molt delicats, el món ens demana la nostra opinió. Encara que sigui, una humil opinió, té un pes molt important.

Per tant, pel país i per la nostra consciència, hem de saber distingir, les flors i el fum. La veritat i l'enganyosa mentida. Hem de pensar amb el cap i amb el cor.

Un consell. Que mai us hàgiu de penedir del vostre dubte. Tenim temps per pensar-hi, fem-ho bé. Després de tot, el que farem, ho fem per nosaltres.

® Roser SEGURA. 2019.

El xiprer

Et gronxes
bressol gegant,

abraçant el cel,

aquesta vesprada.

Els ocells cantant,

ajudats pel vent,

entren d'un a un

dins del teu brancatge.

I canten cançons,

i expliquen corrandes,

dins del teu bressol,

xiprer de la plaça.

I quan marxa el Sol,

i el vent es calma,

s'adormen quiets

fins a la matinada.

® Roser SEGURA. 2019.

Els catalans tenen ulls?

Tenen ulls els catalans? Això em comentava un bon amic, i jo continuo. Tenen orelles? Tenen cor?

Em deia, ell: —Amb tot el que està passant... Estan cecs? Estan sords?, Què és el que passa?

El nostre és un poble de pau, no és un poble violent, la gent d'aquest poble té molta paciència, encara que hi ha molts que incitin a la violència per poder aprofitar-se del cansament i miren d'abusar de la seva paciència. Però nosaltres sabem que, si ens donem per vençuts, que si responem com fan ells, que si ens revelem i ens posem a la seva alçada, perdrem la dignitat i tot el perquè hem estat lluitant durant tants i tants anys.

El nostre silenci, ben segur, que els hi fa més mal que si de cop ens reveléssim, que demostréssim la ràbia i l'odi que tot aquest procés, vergonyós, ens provoca.

El dia de trencar-lo, no és gaire lluny. Com més el facin durar, més rancor acumularem tots plegats a dins del cor, aquell dia demostrarem que tenim ulls, que tenim orelles, i... cor.

Aquell dia... Serà el Gran Dia, serà el nostre dia i mai ningú ens el podrà prendre.

® Roser SEGURA. 2019.

© Ermengol

Prohibit ser bo

No es pot ser bo. No està permès ajudar la gent que ho necessita.

És imprescindible tancar les cases buides... no fos cas que, algun necessitat, hi volgués anar a viure.

No es pot ajudar les persones que fugen del seu país. Ja s'ho faran! És el seu problema...

No es pot defensar un país ni que sigui votant... Els que ho fan són molt dolents i mereixen presó.

No està bé respectar els animals. Està molt millor matar-los a la plaça, això sí, amb música i aplaudiments.

Està completament prohibit salvar la gent del mar... Bé, no a tothom, no. No han de salvar aquells desgraciats que, amb barquetes que fan pena, s'atreveixen a creuar el mar. I que, els vaixells dels països importants, han de recollir com sigui, amb el que costa. I els hi ha de donar, per força, acollida.

Espanya, que és un país catòlic per excel·lència, ple de persones bones i caritatives, d'aquelles que prediquen la bondat i que tenen tot el poder per manar, el bo i el dolent, ha decidit que l'OPEN ARMS després d'estar encallat al port de Barcelona, durant molt de temps, ja pot navegar.

Quina bona notícia! Ah, però, compte! Que no es pensin que podran salvar vides! No, això sí que no!, Ells que es passegin pels mars i que s'ho passin bé i prou que, de persones a Espanya, ja n'hi ha prou. Els que vagin per mar, amb barquetes de pena, que s'espavilin. Perquè no ho pensaven abans de marxar d'aquell seu país ferotge i perillós, que és el seu, i per tant és on han de ser i no marxar a altres llocs, on només porten problemes.

Problemes d'habitatge, de treball, de manutenció, sí, sí, de manutenció, o penseu que aquesta gent que arriba no menja? Doncs si, de caritat, és clar! Hi ha molta gent que no fan cas a les lleis, i els hi fan caritat... Els porten flassades, menjar i, fins hi ha persones que els obren les portes de casa seva! Amb el perill que això pot dur...

Sí, hi ha molta gent que es deixa portar pel que en diuen. Bon cor, i no saben que cauen en la temptació i, precisament, és on no s'hi ha de caure.

Per tant, és molt important que estigueu atents, no caigueu a la temptació de ser bones persones, no està permès.

® Roser SEGURA. 2019.

Pregària

Has tornat.
Has tornat, bon Sant Jordi,
has tornat.
Com t'enyoràvem...!

Has tornat,
guarnint de flors
aquesta terra estimada.
Les roses, plenes de llum,
són grogues com l'estelada.

Com la llibertat.
Com l'amor
a aquesta petita pàtria,
que necessita el teu valor
i la força de la parla,
per convèncer a la gent,
d'aquesta terra germana,
que no ens fa por lluitar
per aconseguir tots junts
la llibertat desitjada.

Sant Jordi, ajuda tu,
a aquesta terra catalana.

® Roser SEGURA. 2019.

Il·lustració: Joan Turu

Dia de Rams

Ai!, l'olor de llorer.
Ai!, l'olor de palma.
Heu sentit mai aquesta olor
de dins de l'ànima?

A mi em va entrar al cor,
i em va omplir de goig,
el dia de rams,
de Setmana Santa.

® Roser SEGURA. 2019.

Per a tu, Mercè

Has marxat amb l'hivern
i has obert la porta
a la primavera.

Tots els colors de les flors
han crescut de cop
damunt de la terra.

Són els teus pinzells?
Són els teus ulls blaus
que no volen tristor,
que no volen penes?

A dalt del cel, Mercè,
hi trobaràs l'eterna primavera
i gaudiràs dels colors més purs
del Cel i la Terra.

® Roser SEGURA. 2019.