La Rosada

La Rosada era una gota d'aigua que vivia al cel amb la seva mare, que es deia Núvol. Ella, que era petita, li deia sempre a la seva mare que perquè no podia baixar a la terra a l'hora del cap vespre, per poder regar, com feien totes les altres gotes. La Terra que es prepara per dormir i descansar de la calor, del vent, del fred... en fi de totes les coses viscudes durant el dia.

La mare li deia que encara era massa petita per baixar a La Terra i que havia d'aprendre moltes coses. Coses com que els núvols bons tenien les seves normes. Per exemple, ser bons núvols, no ser violents, no ploure quan no toca i, això si, ploure sempre en el moment precís, mai a qualsevol hora.

Mentre la mare Núvol explicava tot això, van aparèixer al cel, molt a prop seu, uns núvols molt grans, molt foscos i que tenien l'aspecte d'estar enrabiats. Uns treien el cap darrere la muntanya Roca Blanca i uns altres pujaven del naixement del riu Cua d'Ase.

La mare Núvol, en veure allò, va córrer a amagar-se darrere de la muntanya dels Comellars, ja que era el lloc on es podia veure el poble i el cel sense córrer cap perill.

I, heus aquí, que aquells núvols que corrien molt de pressa i molt inflats de ràbia, es van trobar al bell mig del poble, i... allò va ser espantós. Es van atacar d'una manera molt violenta, es van pegar molt fort. Tant, que el soroll se sentia per tot arreu. Dels cops que es donaven, en sortien espurnes, llamps en deien ells i també dels cops en deien trons. Bé, doncs, després de pegar-se molt, però molt fort, es van començar a tirar pedres. Sí, sí! Pedres grosses que queien damunt del poble i dels camps.

Això va durar una bona estona, fins que es van cansar de tant lluitar i van marxar, cada u, pel seu camí com aquell que res.

Va ser llavors quan la Núvol li va fer veure a la seva filla el desastre que havien fet aquells núvols. Era una cosa molt mal feta i que ni ella ni cap altre núvol havien de fer mai.

Li va dir, que els núvols sempre havien de fer les coses ben fetes, que la seva aigua havia de ser, sempre, un bé per la terra, mai una destrossa i que, això, ella ho havia de tenir sempre en compte.

Un capvespre, la Núvol li va dir a la Rosada que ja podia baixar a la terra, això si, que fes les coses ben fetes.

I així va ser. La Rosada va baixar molt contenta a regar els camps i les cases del poble.

Sense adonar-se'n, es va posar damunt de la finestra d'una casa que estava una mica allunyada de les altres, i va veure a dins d'un llit, una noia que feia tota la impressió d'estar malalta, tenia la cara molt vermella i suada. A la Rosada li va fer molta pena aquella noia i, sense pensar-hi més, es va posar molt a prop d'ella li va acaronar la cara, els braços, els cabells, a poc a poc, molt suaument, fins que el seu temps ja s'acabava i va tornar al cel amb la seva mare.

La Rosada va baixar un dia i un altre a la terra, però només per cuidar-se d'aquella noia que li feia tanta pena.

Més, heus aquí que, un capvespre, es va trobar que la noia no hi era, el llit estava buit. Així doncs, si la noia ja estava curada, ella el que havia de fer era regar-li el jardí... I així ho va fer.

Un matí, la Núvol i la Rosada, van veure que aquella noia sortia al jardí cantant, saltant i rient. Estava molt contenta, ja que el seu jardí era ple de flors i això que ella, mentre va estar malalta, no el va poder cuidar mai.

Va ser llavors quan la Núvol li va dir a la seva filla, que ella també n'estava de contenta de la feina tant ben feta que havia fet, tant a la noia com al seu jardí.

Per cert, no us he dit el nom d'aquella noia, bé, doncs, aquella noia es diu Rosalba.

® Roser Segura i Riera | juliol 2022

El colom blanc

Una vegada hi havia... una vegada i una altra i una altra. Potser ahir, o fa molts anys, o potser ara mateix que, en un país qualsevol del món, la gent que hi vivia, s'hi van trobar en mig d'una guerra. D'una guerra que ells no havien buscat. Una guerra feta per interessos polítics i de dominis territorials.

La gent d'aquells pobles, tant els d'un costat com els de l'altre, van haver d'aguantar tots els perills, les penúries i la tristor que comporta una guerra.

La gent anava marxant, a lluitar o bé a altres llocs on es pogués viure sense patir. Per tant, el poble s'hi va anar quedant buit i el desconsol es va apoderar de les cases i de les famílies.

Amb el temps, aguantant penes i privacions, veient que aquella absurda guerra no s'acabava i cansats de patir per culpa d'uns inconscients que els volien tant de mal, aquella pobra gent es van posar d'acord per intentar de posar fi a aquella situació, buscant alguna cosa que els pogués ajudar.

Mes... allò era molt difícil, ja que, anar a parlar amb els capitosts, era com posar-se a la gola del llop, i ningú volia fer el primer pas, ningú volia morir per què si... No eren tant herois, tenien molta por.

Però s'havia de fer quelcom i no es podia deixar per a més endavant, la cosa ja durava massa.

Tot d'una un noi va dir:

—Jo tinc un colom blanc. Si és com diuen que era així el colom de la pau, segur que si el fem volar per damunt de la batalla, aquells homes dolents entendran el missatge, i faran les paus.

Aquella idea va agradar a tothom, així s'estalviaven uns perills innecessaris. Tots d'acord, doncs, van pujar a dalt de la muntanya. Aquella muntanya que els protegia, com una mare a la seva falda, amb una capsa on guardaven el colom blanc... El colom d'aquell noi.

A poc a poc, van obrir la capsa, el colom va treure el cap, i després de guaitar a un costat i a l'altre, es va posar a volar cel enllà, desapareixent damunt dels núvols. Tots li van dir adeu amb les mans i els mocadors, fins que el van perdre de vista.

El temps passava i no es tenien notícies. Ni del colom ni de la guerra, que continuava com aquell que res, per tant, la gent d'aquells pobles estaven molt intranquils.

Més, vet-ho aquí, que un dia es van sorprendre, en llevar-se, que el soroll de la guerra havia parat. Molt feliços van sortir al carrer, amb l'esperança de veure tornar el colom.

Més no va ser el colom el que va tornar. Pel camí va arribar, sense que ningú s'ho pensés, un soldat. Cansat, amb el fusell a la mà que va llençar a terra un cop va ser a la plaça.

La gent li va preguntar com havia estat la fi de la guerra i ell, sense respondre, els hi va ensenyar una ploma, una ploma blanca, una ploma de colom.

Hi va contar que, en mig de la lluita, quan no es veia la fi d'aquella guerra, un colom va passar volant, travessant el cel, com una visió misteriosa, com un miracle. Tothom va deixar de disparar per mirar el cel, per mirar aquell colom valent, aquell colom blanc, aquell colom de la pau que duia el gran missatge d'un poble que no volia la guerra, d'un poble que estimava la pau per damunt de tot.

Es va fer un gran silenci. Els soldats van llençar les armes i es van abraçar rient. Va ser llavors quan els comandants de la guerra van marxar avergonyits.

Al mig del camp, quan tothom va haver marxat, només havia quedat una ploma blanca. Del colom de la pau. 

Del colom no se'n va saber res. Potser va morir a la guerra, potser va marxar lluny a portar la pau a un altre lloc.

Tots sabem que hi ha llocs que, per no deixar de fer guerra, maten el colom de la pau.


® Roser SEGURA. 2016.

9 o Nou?

Sembla el mateix, a mi també m'ho semblava, més no. El número que jo vaig posar, el dia del meu aniversari d'enguany, era el 9. Jo pensava que era el Nou, que seria un Nou Any. Un any ple de bondat, de felicitat, de benaurances, de... no sé, de moltes coses.

Vaig marxar del 8, d'una buidor terrible, epidèmies terribles, difunts, tristors. No va ser pas un bon any. Evidentment, va ser d'aquells que un no vol ni recordar. La meva esperança era l'any nou, el 9, de veritat, nou, més no va ser així.

Aquell 9 no era el Nou que jo esperava. Jo esperava un any carregat de novetats, de salut (sobretot), de tranquil·litat, de feina, d'amistat, familiar i pau. Jo volia que aquell Nou, fos nou de veritat.

Aquest 9 em va dur dues setmanes a l'hospital. Sí que va ser una cosa nova, més no la que jo volia. Jo volia felicitat, tranquil·litat i poder gaudir de bona companyia, de la família i dels bons amics, més no del dolor, de l'avorriment de l'habitació, i del sofriment de la soledat. Allò no era el Nou que jo esperava.

Ara em toca tranquil·litzar-me. Ja sé que, a aquest any, encara li queden uns quants dies i que pot passar de tot, però jo tinc l'esperança que, el que havia de passar, ja ha passat i que, de moment, l'únic que ens espera és, uns dies tranquils i fruir-los amb totes les persones estimades i... poder pastar fang, això si, perquè això, per mi, sí que és vida.

® Roser Segura i Riera | juliol 2022

Que tinguis bon son

Jo tinc un ocell

que m'estima molt,

canta cançonetes

just quan surt el sol.

Em fa companyia,

em porta il·lusions,

i l'olor de les plantes

de tots els racons.

Quan el sol s'amaga

s'asseu els genolls

i em diu en mirar-me

que tinguis bon son.

® Roser Segura i Riera | juliol 2022