dimecres, 29 de novembre del 2017

155

Només fa un mes
i ja és massa.
Només fa un mes,
i unes banderes estranyes,
omplen tots els carrers.
Només fa un mes,
i un callat ambient de por,
amaga els crits de ràbia.
Només fa un mes,
i el somriure ha marxat
dels ulls, dels cors i de les ànimes.
Només fa un mes,
i el desengany empeny la raó
i el dubte guanya.
Només fa un mes
i un mes ja és massa.
Massa temps robat,
massa gent sense llibertat,
massa gent fora de casa.
Només fa un mes,
i un mes ja és massa.


® Roser SEGURA. 2017




dimecres, 15 de novembre del 2017

Potser sí, potser no.


Potser sí, que era veritat,
potser, no era mentida,
que aquell somni de tants anys,
ens durés tota una vida.

Els catalans som així,
d'una paciència sense mida,
hem esperat tres-cents anys,
i n'hem gaudit sols un dia.

Ens ha deixat el pastor,
som un ramat sense guia,
ningú ens explica perquè,
perquè ens han pres l'alegria?

Però continuem aplegats
pels carrers i per les viles,
demanant la llibertat
que ens la tenen prohibida.

Potser sí que era veritat,
o potser era mentida,
o ens ho hem imaginat però, 
després de tres-cents anys...

ja no ens ve pas d'un dia!

® Roser SEGURA. 2017



dimecres, 8 de novembre del 2017

El Món? Quin Món?

Plorem quan naixem, per què? Potser és que no voldríem arribar aquí, a la Terra, potser no és precisament a la Terra allà on arribem.

En diem Terra del lloc més terrible de l'Univers. També en diem Món, ja que aquesta paraula recull en un sol mot, la terra i el mar. Ben mirat que, tal com és, no l'ha vist mai ningú. Si el contempléssim d'un tros lluny, ens esgarrifaríem. Ens espantaria contemplar la falta de pau i tranquil·litat que existeix. Ens espantaria veure com l'odi i el mal campejant tranquil·lament com la cosa més natural.


De com els habitants estan matant-se entre ells sense cap distinció de races, tant els animals com les persones. Per enveja o per por, per gana o per misèria, es maten per qualsevol cosa, el món és un niu de guerres. Com es pot viure en un lloc així? Quin sentit té néixer, viure i morir? Si, com de fet som de pols, si no som res abans de néixer i tampoc després de morir, quin sentit hi podem trobar en aquesta vida, tan absurda, tan difícil, tan plena de perills, de malalties, d'odis...

Com es pot entendre una vida que, per viure-la, tots els éssers necessitin devorar-se entre ells? Sense anar més lluny, qualsevol animal mata un altre animal per poder menjar, tant si és un peix, un rèptil, un mamífer, un insecte... Tots. Tots, sense distinció, es devoren els uns als altres. Però, entre tots els animals del món, els que s'emporten la palma són els humans.

Sí, els humans, per ser els que estan dotats d'intel·ligència, són els més perversos. Al principi, com qualsevol animal, havia de caçar per poder alimentar-se. Això comportava un risc, ja que corria el perill de ser ell el caçat. Per tant, intel·ligent com és, va endur-se els animals a casa seva. Els va cuidar, els va mimar i, fins i tot, els hi va posar noms per cridar-los i fer-los obeir segons la seva conveniència. Tot això, per poder-los matar el dia i hora que a ell l'hi anés bé. No és això la cosa més perversa que s'ha conegut mai? La seva intel·ligència el fa el més dolent dels mortals.

Tant és així, que no dubta de matar als altres homes per tenir el que ells tenen. L'enveja el fa ser assassí de la seva raça. Cap més animal mata per enveja. No obstant això, sí que maten per por. I, tornant a l'home, troba tan normal la mort i l'assassinat que, quant es vol lluir amb una història, una cançó, una pintura i el més important una pel·lícula, etc., etc. sempre miren d'introduir-hi la mort. Però no la mort d'una manera natural, no. La mort ha de ser per tenir èxit, d'una manera violenta, posant molta atenció a les escenes terribles i fins i tot aplaudeixen al final.

Al mateix passa quan llegeixen un llibre, d'amor, de por, de misteri, d'aventures... del que sigui. El cas és que si maten a una o moltes persones, i no diguem d'animals, l'emoció es completa. Fins i tot, ploren. Pobres homes! Necessiten l'horror i el drama per ser feliços.

La veritat és que, en mig de tant desastre i de tantes persones dolentes, n'hi ha de bones que es dediquen a ajudar als altres, a cuidar-los i a instruir-los. A fi que es puguin defensar per continuar vivint. A aquest els hi diuen sants. També els hi diuen màrtirs, ja que així que poden els maten. Els maten de la manera més cruel que saben. Els fan patir molt, per poder merèixer així aquest títol tan solemne de màrtir.

Aquest és el món en què vivim. I jo em pregunto, és el món o bé és l'infern? Som aquí perquè sí, o bé som aquí per aprendre a ser bons?

L'única garantia que val la pena viure, és que Jesús també va passar per aquest calvari de vida. És molt difícil saber el perquè. No sóc la primera ni l'última que es pregunta això i, potser, no sóc l'única que es queda sense resposta.

Ara mateix tenim una bona mostra d'això. Han impedit la llibertat d'alguns, perquè hi ha algú que no està d'acord amb el pensament de l'altre i com que és més fort, ha empresonat tot el Govern d'un país, del meu país, perquè sí. Només perquè un grup de ciutadans no volen estar sota les ordres de l'altre, és suficient per fer-li mal, humiliar-lo, perseguir-lo, i fins i tot, agredir-lo violentament. Tot això amb ànims de guanyar, se suposa, la simpatia dels que reben els maltractes a que estan sotmesos.

No em digueu que no és un món estrany, un món difícil d'entendre, un món on no sempre guanya el més bo. Al contrari, sembla que el mal té via lliure. Fins a quan?

® Roser SEGURA. 2017



 


dijous, 2 de novembre del 2017

Pels meus pares i... per la independència

Avui fa un mes que, amb moltes dificultats, vàrem votar, després de tants anys d'espera. No ens podíem creure que fos de veritat, tot plegat semblava un somni. Però ho vàrem fer.

Jo ho vaig fer per ells, pels que vaig estimar i patir al seu costat.

Per la por de les bombes. Per la tristesa i els plors d'aquella mare valenta. Pel pare lluitant a la guerra, una guerra sense sentit.

Per la infantesa i la joventut privades de llibertat, amb l'obligació de parlar aquell idioma "cristiano", que de cristià no en tenia res, més ben dit, sí que en tenia, tenia tots els insults als cristians de debò.

Per tots ells, i amb molta emoció, vaig fer entrar aquella papereta a l'urna mirant de no plorar, dient mentalment,­ 'Per vosaltres pares, per vosaltres'.

No només pels meus fills i néts, no només per ells... aquell vot se'l mereixien aquells que un dia ho van perdre tot.

Aquella papereta, aquell sobre, aquella urna... van ser, aquell matí, molt especials per a mi. D'una emoció molt difícil d'explicar però que recordaré com un moment únic a la meva ja gastada vida.

No vull oblidar per res del món aquest dia, no tan sols no el vull oblidar, sinó que el vull compartir amb tots vosaltres.

Si escric això, és perquè estic segura que ha començat un nou camí, aquesta és la meva esperança. L'esperança que mai més ningú d'aquesta terra torni a viure aquells anys tan tristos de la meva infantesa.

No obstant sigui aquest un camí pler d'incerteses, un camí que no sabem com pot acabar, que ens és difícil d'entendre... Hem de ser forts i aguantar fins a assolir la llibertat tan merescuda i no deixar de confiar en el nostre Govern, encara que això, ara per ara, costi de creure. És per això que vull dir a tots els que han fet possible aquesta meravella, que no ens hem de rendir. I, de tot cor, a tots, moltes gràcies!

® Roser SEGURA. 2017