Qui fos ocell...

Petit conte.

Prenia el Sol assegut al pedrís d'aquell pati, un xic lluny de la porta. Feia això cada matí.

Era una manera de començar el dia que tenia per costum de feia molt de temps, massa temps... Un temps que semblava etern, un temps sense final. Segons a on, el temps passa més lent que en altres llocs, o això és al que a ell li semblava.

Així doncs, assegut al pedrís, agraïa silenciosament aquell Sol que li proporcionava una mica de vida. De tant en tant, feia una mossegada al crostó de pa que, com cada dia, es guardava de l'esmorzar. Aquell crostó li feia l'estona un xic més suportable. Era la seva muda companyia, era el seu cronòmetre matinal. Quan s'acabava el pa s'acabava el temps, o una cosa així, més o menys.

Aquell crostó li servia també per recordar el temps perdut, el temps passat, aquell temps estrany d'una vida sense sentit. Repassava la seva infància de nen marginat, de nen sense casa pròpia, doncs vivien a casa d'una tieta. L'única que el podia cuidar perquè tant el pare com la mare treballaven moltes hores per obtenir, entre tots dos, molt pocs diners.

Els seus pensaments no eren francament agradables però no en tenia d'altres. Eren aquells.

Pensava en la seva joventut. Sense estudis, sense feina, amb uns amics, perduts com ell, anant de mal borràs un any i un altre. Entrant i sortint de la presó com aquell que res, sense esperança de millora.

Tot d'una, un colom es va posar al seu costat. Volia compartir aquell pa amb ell.

En aquell moment, els pensaments rutinaris van desaparèixer. Tot el seu interès va ser per aquell ésser alat que, amablement, li havia anat a fer companyia, una mica interessada tot sigui dit, però companyia al capdavall.

Aquell matí, les mossegades del pa es van allargar més del compte, d'aquesta manera la companyia del colom també seria més llarga. Però tot toca al seu fi. El pa es va acabar i el company va marxar tal com havia arribat, sense dir res. Va marxar volant.

Els seus ulls el van seguir cel enllà. El cel l'esperava amb tota la seva esplendor. Aquell colom podia escollir la llibertat, ell no. Ell no podia sortir d'aquell pati enreixat. Ell no podia volar. Ell no podia escollir la llibertat, les portes d'aquella presó no es podrien obrir com les ales d'un colom. Tant de bo algun dia pogués tocar el cel amb les mans, marxar volant... potser algun dia...

Qui fos ocell...

® Roser SEGURA. 2017.

Retorn a l’aula.

Asseguda al cap de taula, repetia un cop i un altre la mateixa lliçó.
—Cantava, anava, callava... Són verbs que acaben amb -ava i que sempre s'escriuen amb una 'v'.

La plaça era la mateixa de sempre, els mateixos bancs, les palmeres i les cadires de rodes amunt i avall... tot igual.
—Heu d'estar atentes i mirar de pronunciar bé les paraules. És la manera d'escriure correctament el català.

Aquest home de la gorra, ara ja torna a passar i porta una bossa que sembla que l'hi pesa. Aquell gos petitó es fa el valent davant d'un dàlmata, si no els separen, la cosa acabarà malament.
—Agafeu la llibreta que farem un dictat. Jo aniré a poc a poc i remarcaré els accents. Començo...

A la persona de la cadira de rodes l'acompanyen dues persones. L'acompanyen amb paraules, abrigant-la i acaronant-la, Li fan veure els coloms com passegen i els nens que juguen, d'una manera molt afectuosa.
—Per a la setmana vinent, heu de fer un petit escrit parlant de la primavera i el corregirem entre tots, d'acord?

Els bancs de la plaça canvien d'amo contínuament. La senyora del gos petit ja ha marxat.
El Sol dibuixa un camí d'ombra del tronc de les palmeres. Un nen passa corrent i la mare, al darrere amb el cotxet, que pel que es veu, al nen ja no li fa cap falta aquell cotxet.
—Adéu-siau, fins a la setmana que ve.

—Adéu, M. Àngels... Tornaré un altre dia.

La lliçó d'aquest dia m'ha fet reviure aquells matins tranquils dedicats a aprendre el català, aquest idioma tan nostre i tan desconegut.

Marxo amb el record de la presència d'aquella professora, de la seva veu i de la seva admirable paciència, repetint una vegada i una altra, com s'escriu gue i gui. Sembla estrany, oi? Però, no val a badar.

Vaig marxar amb la convicció d'haver complert amb aquell propòsit de feia temps. La promesa de fer una abraçada a aquella mestra a la qual jo li devia tant.

Roser SEGURA, 2017

Primavera

Sota un cel tan blau,
un pom de flors blanques
mimades pel vent,
que a la matinada
les ha pentinat,
l'una rere l'altra.

Petits flocs de neu

que perfumeu l'aire,
us enveja el Sol
i la Lluna blanca.
I us gronxeu alegres
a dalt de les branques.

Avui m'heu portat

el consol dels àngels.
Trobo a cada flor
la seva mirada,
i el perfum al cor
com una abraçada.

® Roser SEGURA. 2017.

Adéu, Núria

Estimada cosina Núria.

S'ha esgotat el teu temps. Tots tenim el nostre, encara que no sabem com ni quan serà. Si és a prop o falta molt encara. Ben segur que és millor així, encara que ens dol el moment de l'arribada i que sempre ens agafa de sorpresa. 

Com si la persona que marxa sigui l'única. Com si mai hagués mort ningú al món, com si no sabéssim que la mort està al mateix nivell que la vida. La nostra persona estimada no s'hauria de morir mai. Mai, perquè és la nostra. No podem permetre que ens la robin.

Però tu has marxat, Núria. Ja fa un temps que la malaltia vivia amb tu, però. Tant tu, com tots, no li fèiem gaire cas, ho trobàvem natural. Qüestió de l'edat, dèiem... i així anàvem passant, un dia i un altre, fins que el temps s'ha esgotat.

Has marxat. Era el teu dia. Has complert rigorosament amb el teu aniversari i després... l'adéu... i el silenci... i el buit... i la pena de no haver estat més amb tu. La recança i el record per consol.

Algú va dir, "la vida és un somni i ens despertem quan morim".

Estimada Núria, desperta't al cel.

Benvinguda

Has arribat

com el vent, 

com les flors, 

com l’olor de la mimosa, 

com el cantar dels ocells, 

com la llum, 

com el Sol, 

com la nit, 

com el silenci del capvespre. 

No te’n vagis lluny d’aquí. 

Has arribat, 

ets aquí. 

Estimada primavera,

queda’t amb mi.

® Roser SEGURA. 2017.