Qui fos ocell...

Petit conte.

Prenia el Sol assegut al pedrís d'aquell pati, un xic lluny de la porta. Feia això cada matí.

Era una manera de començar el dia que tenia per costum de feia molt de temps, massa temps... Un temps que semblava etern, un temps sense final. Segons a on, el temps passa més lent que en altres llocs, o això és al que a ell li semblava.

Així doncs, assegut al pedrís, agraïa silenciosament aquell Sol que li proporcionava una mica de vida. De tant en tant, feia una mossegada al crostó de pa que, com cada dia, es guardava de l'esmorzar. Aquell crostó li feia l'estona un xic més suportable. Era la seva muda companyia, era el seu cronòmetre matinal. Quan s'acabava el pa s'acabava el temps, o una cosa així, més o menys.

Aquell crostó li servia també per recordar el temps perdut, el temps passat, aquell temps estrany d'una vida sense sentit. Repassava la seva infància de nen marginat, de nen sense casa pròpia, doncs vivien a casa d'una tieta. L'única que el podia cuidar perquè tant el pare com la mare treballaven moltes hores per obtenir, entre tots dos, molt pocs diners.

Els seus pensaments no eren francament agradables però no en tenia d'altres. Eren aquells.

Pensava en la seva joventut. Sense estudis, sense feina, amb uns amics, perduts com ell, anant de mal borràs un any i un altre. Entrant i sortint de la presó com aquell que res, sense esperança de millora.

Tot d'una, un colom es va posar al seu costat. Volia compartir aquell pa amb ell.

En aquell moment, els pensaments rutinaris van desaparèixer. Tot el seu interès va ser per aquell ésser alat que, amablement, li havia anat a fer companyia, una mica interessada tot sigui dit, però companyia al capdavall.

Aquell matí, les mossegades del pa es van allargar més del compte, d'aquesta manera la companyia del colom també seria més llarga. Però tot toca al seu fi. El pa es va acabar i el company va marxar tal com havia arribat, sense dir res. Va marxar volant.

Els seus ulls el van seguir cel enllà. El cel l'esperava amb tota la seva esplendor. Aquell colom podia escollir la llibertat, ell no. Ell no podia sortir d'aquell pati enreixat. Ell no podia volar. Ell no podia escollir la llibertat, les portes d'aquella presó no es podrien obrir com les ales d'un colom. Tant de bo algun dia pogués tocar el cel amb les mans, marxar volant... potser algun dia...

Qui fos ocell...

® Roser SEGURA. 2017.