Sóc pobre! Molt pobre. No hi puc fer res, he sigut pobre des de sempre. Al món hi ha gent pobra. Molta més de la que ens pensem.
Això deia aquell home assegut a la cuina menjador de la casa que habitava, en aquell barri apartat de la ciutat. En aquell barri on, gairebé tots, si fa o no fa, eren tan pobres com ell i resignats a ser-ho. Deia tot això en veu alta, per si algú de la terra, o bé del cel, podria escoltar aquell clam.
Va donar un cop d'ull a l'estança. Una cuina petita amb uns fogons de gas butà, una pica de ceràmica i un parell d'armaris. Res. El mínim, molt mínim. Després, de repassar aquella casa buida i sense personalitat, va decidir sortir al carrer, aquell carrer que tan bé coneixia, doncs era l'única distracció que tenia, ja que no se'n podia permetre cap altre. Es va asseure al banc de fusta, una mica despintat, però que feia la seva feina, i a ell li permetia ser part d'aquell barri, una mica cada dia.
Podia seguir amb la vista aquells nens que, cada dia puntualment, carregats amb els llibres, anaven a l'escola, una escola no gaire lluny d'allà. Podia saludar, com cada dia, als nois de l'ajuntament mentre feien la neteja, recollint fulles, papers, i tota classe de deixalles, que les persones llençaven sense pensar, una vegada i una altra.
Podia contemplar, sense moure's del seu seient, les flors del parterre. Flors de tots els colors, degudament cuidades per aquells jardiners que no paraven d'anar amunt i avall... Regant, traient herbes i deixant els jardinets que feien bo de mirar. Així com l'arbre, que es cuidava de fer ombra quan tocava, no fallava mai.
Si per cas el que fallava algun cop era el Sol, però a ell, ningú li demanava comptes.
Tot d'una es va recordar que potser a casa ja no li quedava pa i, sense pensar-s'ho gaire va fer cap, cap al forn. L'olor de pa, era una de les coses que més li agradaven, era una olor calenta i neta, no sabia per què, però aquella era la impressió que tenia cada vegada que entrava a la fleca.
Amb el pa sota el braç, va marxar cap a casa seva, bé, cap a la casa que tenia llogada, tot s'ha de dir.
Un cop allà, sense ni tan sols proposar-s'ho, va deixar de pensar que era pobre. Sí, sí... Com és que va passar això? No se'n sap, ni ell mateix ho sabia. Però el cas és que va passar. I les raons se li amuntegaven sense poder aturar-les. Així va ser com es va convèncer, ell mateix, de la sort que tenia que no li faltava res.
Tenia un jardí molt bonic al peu de casa que, sense haver de demanar-ho, uns homes bons li cuidaven. Un banc de fusta fet perquè ell pogués cada dia, reposar i prendre la fresca.
Si anava a la fleca, el forner li havia preparat aquell pa que tant li agradava. I l'acomiadava amb un somriure
Escales amunt, pensava que un paleta havia anat posant, un a un, els graons, fins a arribar a la porta de la seva casa. Aquella casa que, d'una manera o altra, tenia mobles de fusta, llit, taula, cadires, estris de cuina, que algú havia treballat. Aquella casa que guardava dins de l'armari petit, la roba necessària per anar fent. Algú havia teixit i cosit tota aquella roba... i doncs, de què es queixava!
Hi va asseure a la cadira i, satisfet, va donar gràcies a tota aquella bona gent desconeguda de tantes coses que li havien proporcionat per viure aquella pobra vida seva que, des d'ara, ja no seria tan pobra.
