dijous, 29 de novembre del 2018

Es pot fugir de les mirades?

No tenia cap remei. Ni aquell dia ni cap altra, no podia fugir dels ulls de la gent, no podia fugir de les seves mirades.

Ni aquelles infinites mirades, que ens trobem un dia sí i un altre també, al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems... Mirades que ens semblen totes iguals, ombres encongides, ocupant el mateix espai, com si fos un lema après.

'No fer nosa, no acaparar espai, no molestar.'

No molestar per res del món aquells que, en un moment determinat, et poden, d'una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Aquells que, en un moment determinat, et poden mirar a la cara. Aquells que, moltes vegades, procuren, precisament, no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s'instal·la en el seu cor.

És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida. Aquella mirada que truca a les portes, tantes vegades tancades, de la nostra seguretat, del nostre egoisme. On no hi cap tothom i menys aquelles mirades que ens persegueixen a tota hora, amb la mà estesa.

Ens fa por aquella mirada, Aquella mirada que pot dir més que mil paraules.


Les mirades de la gent són llibres d'històries amagades. D'històries que no sabrem mai, perquè mai els hi mirarem la cara.


® Roser SEGURA. 2018



dimecres, 21 de novembre del 2018

Plou a la ciutat


Damunt del carrer
gris i sense vida,
els arbres han llençat,
a poc a poc,
fulles grans i fulles xiques.

I han guarnit de molts colors
aquesta terra adormida,
cada fulla un tresor,
un tresor que no té mida.

Fulles verdes, fulles d'or,
catifa de colors humida.

Trepitgem-la, a poc a poc,
i acollim amb alegria
el que els arbres del carrer
generosos ens envien.

Aquest matí de tardor
el carrer s'ha omplert de vida.


Fotografia d'en Paul Waler Amadin

® Roser SEGURA. 2018

divendres, 16 de novembre del 2018

Neva a Sant Julià de Cerdanyola


Del cel cauen flors blanques
i no és primavera.

Són els somnis dels núvols?
O són les plomes dels àngels?

Han arribat de cop,
silencioses i amables.
I han farcit l'avet i
la porta d'entrada.

Han baixat sense avisar,
flocs de cotó, gardènies blanques.

És com un regal del cel,
és com un petó a la galta,
és la neu que sense permís
s'ha instal·lat a la teulada.

S'ha instal·lat als ulls i al cor,
i al poble li ha canviat la cara.

Aquest matí, el cel
ens ha regalat
un pom de flors de neu,
un pom de flors blanques.

® Roser SEGURA. 2018



diumenge, 4 de novembre del 2018

Adéu, Maite

Aquest matí de tardor, el primer matí fred d'aquesta temporada, hem dit adéu a la Maite. L'escalfor de la gent deixava de banda la temperatura del carrer.

En aquell silenci de dolor, les notes d'un piano, m'han arribat al fons del cor.

Aquell piano parlava de l'estimació. Parlava de l'enyor. I deia, també, moltes paraules que només ella podia entendre. Paraules que, només aquelles mans que les interpretaven, en sabien el verdader significat. Aquella música, al meu entendre, era una cançó de bressol, potser l'última que ella escoltava silenciosa.

Aquella música l'interpretava amb tot el cor, la persona que l'havia portat al món. El seu pare.

La música, tranquil·la, s'ha passejat entremig de tots, ha fet arrencar el plor, i ha eixugat les llàgrimes. Ha fet sospirar de dolor, pensant en la Maite.

El pare, aquell pare, que ha tingut a les seves mans, tantes vegades les de la seva filla, ara li deien adéu amb aquelles melodies. Mirant sense parar allà on ella dormia, ja per sempre.

Les mans del teu pare t'han acompanyat, Maite, plenes de la música que tu coneixies, ella gronxarà el teu son, el son del final de la vida.


® Roser SEGURA. 2018