Entremig de tanta gent desconeguda, en aquell passadís llarg i monòton, jo seguia el meu camí, acompanyada només pels meus pensaments, amb l'únic motiu cert de tornar a casa. Caminava decidida esquivant, com podia, tota aquella gent que, com jo, intentàvem arribar a l'andana del metro. De cop i volta un so, el so d'una flauta, va fer que el camí fos diferent. Era un so dolç que arribava de lluny i acompanyava, delicadament, el pas rutinari dels vianants.
A mi, aquell so, em va despertar uns records de joventut ja molt llunyans. Vaig recordar, de cop, aquella veu tranquil·la, aquell caminar elegant i segur, la seva companyia amable. Vaig recordar també les passejades pels parcs, amb unes converses sense sentit, però plenes d'il·lusió juvenil. Vaig recordar aquelles cançons a cor i aquella mirada sincera d'admiració…
Jo seguia aquell camí amb la música per companya, però el camí arribava a la seva fi i també la d'aquells records. Aquella encaixada de mans… aquell trist adéu per sempre… el cor acceptant el comiat sense poder evitar-ho… La música era cada vegada més forta, més a prop, i el record era més viu, més trist, més enyorat. El caminar era cada vegada més lent, com el record,
no volia arribar al final... Però el final, malauradament, arriba i jo vaig passar de llarg d'aquell so,
sense mirar ni tant sols el rostre de la persona que, sense saber, sense voler,
havia despertat en mi aquells records tant llunyans, tant gelosament guardats.
Va ser com si, de cop, un estrany digues en veu alta un secret guardat. Aquella
música va despertar, en mi, aquells dolços records de jovenesa.
