Agafats de la ma

Caminava tota sola

amb una rosa a la mà,

era una rosa vermella,

d'un vermell com pocs n'hi ha.

Jo la duia tan estreta,

que em rajava sang la mà,

més, tan anava enfebrada

que el dolor no em feia mal.

D'un tros lluny tu esguardaves

aquell meu trist caminar,

i ni tant sols jo adonar-me

et vas plantar al meu costat.

Decidit a no deixar-me,

em vas treure de la ma

aquella flor feta punxes,

apartant-la molt enllà.

Poc a poc, tu, les ferides,

dolçament, em vas curar.

Ja no he caminat mai més sola,

tu em dus sempre de la mà.

^© Roser Segura