L'escola ha tancat les portes, els infants han deixat els amics, els professors i el ritme que els horaris escolars exigeixen.
Aquest curs, tots ho sabem, les classes des de casa han estat un martiri per a tota la família, però no va ser un temps massa perdut. Jo, per exemple, vaig descobrir que a l'escola del meu nét, era molt normal fer les classes en castellà.
Això va ser un dia que el nen feia la classe. Com cada matí, amb el seu ordinador, tot molt correcte, ell estava atent i escoltava la professora que explicava la lliçó. Com que la classe es feia en castellà li vaig preguntar si era la classe de castellà.
–No, àvia... –em va dir– Estem fent classe de matemàtiques.
Jo vaig pensar que segurament parlava amb algun nen que no era d'aquí i no entenia l'idioma. Com que la cosa durava molt, li vaig preguntar si tots els nens de la seva classe eren de fora d'aquí.
–No –em va dir– parlem en castellà perquè la mestra és de sud Amèrica.
És normal que la gent parli l'idioma del seu país. És normal i ha de ser així. El que no trobo normal és que, en una escola de qualsevol lloc, els mestres no s'expressin en la llengua de l'escola a la qual estan treballant. Sigui del lloc que sigui. Pel que es veu aquí, a Catalunya, això no té gens d'importància.
No ens hem d'estranyar si, fins i tot pel carrer, sentim tant els nens com els grans, l'idioma d'Espanya.
Jo no tinc res en contra de cap idioma i el castellà, per cert, és un dels més perfectes, potser perquè el vaig haver d'aprendre de petita i vaig gaudir aprenent-me de memòria poemes d'aquest país tan bonic.
Sí, les coses com siguin... Però d'això al fet que a l'escola sigui el mateix ensenyar el català o no i que el professorat no estigui obligat a fer les classes amb la llengua del país en què es viu... Això, jo trobo que és per pensar-ho. I, fins i tot, per reclamar-ho o potser també per denunciar-ho.
Si no ens hi posem una mica seriosos, la nostra llengua deixarà d'existir.
Pensem-ho.
Roser Segura i Riera. Juny 2021
