dijous, 31 de març del 2016

El Pedraforca


La rosada li ha rentat la cara
mentre el vent el pentinava.

La Lluna pàl·lida
ho contemplava tot
penjada al mig del cel,
sense adonar-se que
l'hora del seu passeig
havia acabat ja feia estona.

Era tan bonic amb el sol de cara.
que li costava separar-se d’ell.
Ben cert que aquell gegant encantat
va inspirar Wagner la seva melodia.


dilluns, 28 de març del 2016

Diumenge de pasqua. 2016

Altre cop la Primavera... 
els camps, callats i mig adormits,
comencen a somriure,
a poc a poc.

Asseguda al pedrís 
 del peu de l’ermita, 
m’han vingut a rebre 
 les primeres orenetes.

De mica en mica,
 anaven venint 
un xic avergonyides,
i m’anaven saludant, 
amb els seus xisclets tan fins.

Al fons, els camps llueixen 
les seves millor gales. 
Tots els arbres són florits, 
els cirerers i les pruneres...

I el Sol 
els acompanya, 
a tots,
generós i amable.

Aquest Sol de primavera 
que ens ha acompanyat 
aquesta Santa setmana, 
d’aquest mes d’abril. 

Semblava que la terra,
cantava a cor,
les millors cançons 
de Pasqua.

                                                                                            © Roser Segura


dijous, 24 de març del 2016

Dijous Sant

Hi ha un silenci volgut,
un silenci que s’amaga,
un silenci ampli i estrany,
de la gent que m’acompanya.

És el record d’un passat,
d’aquella època llunyana...
el record d’un Dijous Sant
que la meva ànima acompanya.

És el record silenciós
d’un dijous com no ni ha d’altre.
Penso en Ell i
em torba el cor.

El seu mirar,
la cara amable,
i la gran humanitat
posada en mans dels altres.

Assegut amb els companys,
davant la taula parada,
va repartir el pa i el vi
pels companys i per nosaltres.

Aquest va ser el seu adéu
a la terra dels seus pares.
En aquest dia tan gran
d’aquest dijous memorable,
l silenci del meu cor, 
gelosament m’acompanya.

                                                                                            © Roser Segura


Icona copta

dijous, 17 de març del 2016

L’arbre dels records

Recordo perfectament la casa de l'àvia. Una casa petita, molt a prop de la via del tren. Encarada al sol. Amb un hortet petit, just a l'entrada. Allà, l'àvia hi cuidava una mica de tot. Verdures de tota mena entremig de plantes de jardí que, quan florien, eren un bé de Déu de colors de tota mena.

Però, no tan sols hi havia flors i verdures a l'hort de l'àvia... al bell mig, encerclat de pedres blanques, un arbre alt i frondós, es feia l'amo del jardí i atreia les mirades de tot-hom que entrava a casa l'àvia.

Era un arbre molt estrany. No feia mai flors ni fruits, no li queien les fulles com a la majoria dels arbres. Malgrat tot, l'àvia, li tenia una gran estima ja que, segons deia, va ser el seu pare qui l'havia plantat.

No vàrem saber mai el nom de l'arbre i, per molt que li preguntàvem a l'àvia, ella sempre deia que era l'arbre del seu pare i res més.

Van passar els anys i les nostres visites a casa l'àvia es van escurçar. Nosaltres vivíem lluny de la ciutat, en un barri lluny del soroll dels trens. En un bloc de cases noves, amb ascensors i escales amples i lluminoses. Tot molt bonic, sí però, no teníem hortet ni cap arbre de records.

Un dia, l'àvia ens va venir a veure. Estava molt trista i va dir-nos que la feien fora de la casa. Per allà, precisament, havia de passar un carrer molt gran i molt ample. Que el tren que passava tant feliç, a vora la casa, el farien passar per sota terra, i que ella es quedaria sense la seva casa.

El pitjor no era, per ella, perdre la casa... el pitjor era l'arbre del jardí. Pensava que, segurament, el tallarien. I això, va dir plorant, sí que li feia mal.

L'àvia es va quedar a viure amb nosaltres, fins que, ja molt velleta, es va morir.

Durant els anys que va conviure amb nosaltres, mai ens va demanar de tornar al lloc on hi havia la casa, per si encara aquell arbre era allà o no. Es va estimar més pensar en el seu record que tot continuava igual. I, així, no s'entristia.

Fins i tot, quan plovia, deia que estava molt contenta per les seves plantes, doncs algú, deia, es cuidava d'elles.

La feina em va dur, per casualitat, molt a prop d'aquella avinguda tan ampla, on ja no hi passava el tren i no hi havia ni rastre de la caseta de l'àvia. Ben mirat era un lloc desconegut, fins la llum del Sol era diferent. El soroll era molt pitjor que el del tren, la vorera, ampla, era plena de gent que caminava de pressa. Sense mirar enlloc.

Em trobava allà, al mig d'aquell desert de ciment, cercant amb els ulls del cor alguna casa que em recordés l'hort i la casa de l'àvia.

Jo estava estorada buscant un petit senyal de la casa. La reixa d'entrada, el magraner o bé el pedrís a la vora de la porta. Res, no hi veia res que pugués guiar els meus records.

La calor era molt generosa, per tant, hi vaig buscar una ombra per arrecerar-me. Sense adonar-me que l'ombra que em protegia, era la d'un arbre gran i frondós. 

Sí, companys. Aquella ombra era la de l'arbre de l'àvia. Aquell que va plantar el seu pare, aquell que no feia mai flors i que no sabíem ni com es deia. Era ell. Allà, al mig de la vorera, veient passar la gent. Protegint-los de la calor, silenciós i pacient.

En aquell moment vaig saber que estava en el punt just de la casa de l'àvia. A sota mateix de l'arbre de l'hort. Sense adonar-me'n estava abraçada al tronc de l'arbre i les meves llàgrimes mullaven la soca de aquell arbre que ningú va gosar tallar.

Quan em vaig separar d'ell, la gent em mirava sense entendre res de res. Vaig marxar dissimulant... ningú va saber mai que aquell arbre era l'arbre dels records i amagava, a las seves branques, tota una història.

La de l'àvia i la meva.

© Roser Segura

                                                        


dijous, 10 de març del 2016

8 de Març. DONES.

Va ser per casualitat que, en un gran incendi on van morir aquelles dones treballadores, es van adonar que les dones existien. El remordiment, o la culpa, va fer que els hi dediquessin un dia. Quina proesa! I què valents que van ser trencant la barrera invisible femenina. Ah, però, hi ha dones?

Doncs, sí. I dones molt importants. Tant que, per poder arribar a fer quelcom, van haver de fer servir un pseudònim, masculí es clar, i passar desapercebudes tant com van poder. Arrossegant tota la vida la culpa de ser dones.

Aquest és, sens dubte, el dia de la dona treballadora. I la que no treballa? Aquesta no te, per no tenir, ni un sol dia remarcat en vermell al calendari.

Els descobridors, van quedar tant satisfets d'aquell prodigi que a partir d'això, i aprofitant la gran idea, el món sencer va començar a dedicar dies a tot. Així, a dojo... a qualsevol cosa estranya que mereixés la pena de remarcar. Fos el que fos, el medi ambient, la Terra, la contaminació, els animals en perill d'extinció, la infància i... perquè no, la dona.


Ella també era una cosa estranya, i fent una gran cosa, la van considerar, junt amb la infància, un element al que se li devia un dia d’atenció. Un dia a l’any, posant-la al mateix sac que les coses estranyes que ens envolten. Amb un dia, ja n'hi ha ben bé prou.

Moltes d'elles ho van agrair, i es van posar a celebrar-ho molt satisfetes. Un dia! Un dia per elles soles! No podran agrair mai prou aquella atenció generosa que els hi regalaven...Però qui va ser l’agosarat que va demostrar tanta saviesa i valentia, en un acte com aquest? Potser un il·luminat. Potser més d’un. Potser un grup que un dia, sense saber que fer, van tenir la gran idea. Potser va ser en un moment de gresca tot fent broma, parlant de qui sap què...

No ho sabrem mai, l'inventor ha quedat a l'oblit, volgudament potser, o per amagar la vergonya de rebaixar la dona a l'alçada de cosa estranya, a la que, per ser tant gran la seva raresa es mereixia un dia per ella sola, per això o per el sol fet de considerar-se més important que el sexe femení, no calia ni presentar-se. 

Hi aquí ens teniu, les DONES, tan contentes i agraïdes, celebrant el dia que ens marca com a éssers estranys, i a les que se’ns hi ha de dedicar un dia a l'any. Per que no sigui dit.

© Roser Segura


Imatge cedida pel meu amic Jordi Bas

dijous, 3 de març del 2016

T‘he sentit arribar

Has baixat del cel i t'he sentit arribar.
He sentit el teu pas lleuger,
d'una finor que enamora.
El teu cant suau és una senzilla remor
que sempre torna, tard o d'hora.

T'he sentit primer, repicant els vidres,
tímidament, i amb delicadesa.
Després, més tard, juganera i alegre
m'avisaves de la teva companyia,
acaparant la meva atenció
a cau d'orella, darrere els vidres. 

T'he vist darrere la llum del fanal,
com una imatge irreal de fantasia.
I el teu aire ha entrat dins meu,
dins la meva ànima encongida.
I m'has regalat la teva olor
d'herba tendra i terra humida

I encara que sempre tornes,
aquest cop has trigat molt 
i t'he trobat a faltar, cada dia. 
La teva presència em fa feliç, 
i agraeixo avui la teva companyia,
enyorada pluja, estimada amiga.

© Roser Segura



Poma