Cada matí obro la capsa de la vida i en trec de dins el dia que he de viure. Aquell, no un altre. No puc triar, és el que toca. És un petit paper escrit a mà i he de seguir al peu de la lletra, mai tant ben dit, tot el que hi diu. M'agradi o no.
Està escrit i no puc defugir-ne... És una agenda, escrita per mi i que no tinc cap més remei que seguir-la.
Darrere del full, no hi ha res escrit. Allà hi ha la sorpresa del dia. No es pot veure. No se sap res del seu contingut. Potser amaga el perquè de la vida... alegria, pena, la mateixa vida, la mort... Tot això sense avisar.
En aquell full en blanc hi caben moltes coses que són la prova de la nostra fortalesa..., de la nostra acceptació al món, a la vida... Sigui com sigui. És el misteri de cada dia.
És difícil, doncs, estar a punt pel que calgui, pel desconegut, per la sorpresa, agradable o no, però ineludible. És allà. Esperant que passi el dia. El dia que, fins aquell moment, dormia a la capsa. A la capsa que vaig buidant de mica en mica. En aquesta capsa, bastant buida per cert, ja no hi queden gaires dies.
Hi va haver un temps que els dies es vivien, no es llegien, s'acceptaven tal com sortien, bé o malament, alegrement o no, sense pensar-hi. Vivíem el dia i miràvem de trampejar com podíem els obstacles. I després llençàvem el paper de la vida, i en començàvem un altre, i així un any i un altre.
Però quant la capsa comença a buidar-se, mirem amb uns altres ulls el paper que ens toca viure. I recordem amb enyorança aquells papers llençats al vent, al vent dels anys de la infantesa, de la joventut, de la maduresa. Ara que ja som vells i els papers s'arruguen com la pell del nostre cos, se'ns fa difícil de llegir i seguir-ne el contingut. Ara que els dies s'acaben, mirem amb recança com es va buidant la capsa que guarda el tresor de la nostra vida.
Avui fa 55 anys que en Joan i jo vàrem decidir canviar de vida. El nostre amor va passar per l'altar, després de 7 anys de coneixença. Al cap del temps, la nostra capsa de records està plena a vessar..., records que repassem, a poc a poc, i amb enyorança.
En aquests records hi sou tots vosaltres. No vos oblidarem mai. Gràcies per ser-hi.
© Roser Segura
