Qui sap?

Que se n'ha fet d'aquelles flors,
no fa tants dies...
Les portàvem a les mans, amb alegria,
per reclamar els nostres drets
de cada dia.

I de l'alegria què se n'ha fet?
I de l'esperança que ens unia?
El vent se les va emportar,
tan sols fa uns dies.

I dels somriures que se n'ha fet?
Companys nostres durant tants dies,
l'odi l'ha tacat de sang,
a cops de pal i de mentides.

I el nostre somni i el nostre anhel?
I la llibertat que tots volíem?
Qui sap si tornaran...
Potser algun dia.

I si algú crida de molt lluny,
que ens vol enterrar en vida...
Agafarem fort aquelles flors
per gaudir-ne un altre dia.

La república està esperant
I la pau, que tots volíem,

 els somnis de llibertat
i els somriures d'aquest dia.

Ben segur tornarà la fe,
la fe i la nostra l'alegria,
perquè a dins del nostre cor,
la pàtria ens crida.

® Roser SEGURA. 2017

El procés

No sé com viure aquests dies tan estranys. No sé si amb esperança, o bé amb angoixa. Si tenint fe amb el president, o perdent-li tota la confiança.

Jo era d'aquelles que defensava a capa i espasa el nostre president i trobava bé tot el que feia, el que deia i com ho feia. Per a mi tot ho feia bé, fins i tot, trobava bé el seu pentinat. Discutia amb tothom que em portava la contrària i ara... estic desolada.

No entenc res del que passa. No sé si està bé o si ens estem perdent alguna cosa important per covardia, o per manca d'organització.

Desitjo que es proclami d'una vegada aquesta república, ens la mereixem, no ens podem fer enrere després de patir tant.

Acaben de donar una trista notícia. Han empresonat a dues bones persones de casa nostra, a dos bons catalans, a dos homes de pau...

I ara què hem de fer?

No penseu com jo que ja n'hi ha prou?

Altre cop, el meu amic, el mosquit, i jo hem tornat a fer esquellots, hem picat amb molta ràbia. No m'he enfadat amb ell aquesta vegada, ja que ell també estava dolgut. I qui no?

Penso que l'únic que ens queda, són les paraules del nostre president màrtir.

'Tornarem a patir. Tornarem a lluitar. Tornarem a vèncer'.

® Roser SEGURA. 2017

Esquellots

Els esquellots són les campanes que porten al coll el bestiar de pastura. És, només, sens dubte, per localitzar-los mentre pasturen per les muntanyes i els camps.

Nosaltres, els catalans, diem que fem esquellots quan fem molt soroll, sobretot de llaunes. Aquests dies hem fet, cada dia malauradament, molts esquellots. Cadascú a la seva manera, amb tapadores, cassoles, campanetes, claus, ferrets, fins i tot amb instruments, com trompetes...

Jo, per no ser menys, i per demostrar el meu patriotisme i el meu rebuig als que s'han dedicat a prohibir-ho tot, tot el que fa olor de catalanisme. Per tant, com deia, com una sola dona, jo i el meu cassó sense nansa i l'espàtula de fusta, que només en queda la meitat de tant picar, he sortit a les 10 del vespre cada dia.

No he sortit sola, quantitat de veïns m'han acompanyat durant el quart d'hora reglamentari mirant de fer el més soroll possible, perquè l'escàndol arribés, a ser possible, a Madrid.

El que jo no m'esperava és que, a la picada habitual, s'hi afegís un mosquit que, molt patriota ell, també picava. I jo en dono fe que picava molt i molt decidit a fer soroll, només que l'eina de picar era el meu peu i el soroll els meus crits de dolor.

M'he quedat amb el dubte de si aquell mosquit era o no patriota.

El peu em va quedar que feia pena.

® Roser SEGURA. 2017

Que marxin

Que marxin, que marxin sis plau,

 que marxin d’aquesta terra.

Que algú els tregui d’aquí.

i s'enduguin les banderes.

Recordo quan van entrar,

 quan ens van portar una guerra,

van entrar cridant insults

 per lligar-nos amb cadenes.

Que algú ens ajudi sis plau.

Que no ens embrutin la terra.

Ploro i no puc parar,

el cor em fa mal de pena.
 

Ajudeu-nos, no ens deixeu,

els hem de treure d’aquí.

Aquesta no serà mai

la seva terra.

® Roser SEGURA. 2017

Catalunya,1 d’octubre. Un dia molt, molt gran.

Un tros de mar, un núvol blanc,
i una gavina dins del cel blau.
Prop d'una roca, una atzavara,
i un camí xic que fa pujada.

Un bosc d'alzines i un rierol,
i la ginestera en un revol.
Camps de clavells, arran de costa,
barca adormida, que es pon el Sol.

Mercat obert, crits d'alegria,
infants que juguen en el portal.
Gent que treballa, gent que somia,
amb una terra lliure i cabdal.

I el cel d'aquesta terra
ahir es va llevar plorant.
Uns homes, armats d'enveja,
van venir a trencar la pau.

A trencar aquesta harmonia,
van venir a fer-nos mal.
No els hi agrada l'alegria,
no saben el que és la pau.


No saben que la seva presència
ens ha fet més forts i grans.
No saben que, a Catalunya,
ningú ens lliga les mans.

® Roser SEGURA. 2017.