Cançó de bressol

El vent cantava
cançons de bressol
i l'arbre gronxava
les seves flors
suaument d'una en una.

Després de les flors
gronxarà els fruits
que un cop madurats
marxaran d’ell
una nit de Lluna.

I sense cap fulla
seguirà gronxant
els records florits
i enyorant els fruits
a la branca nua.

I adormit de fred
esperarà el vent
i el seu cant suau
per gronxar altre cop
les flors d'una en una.

La carretera

Sota els meus peus

la carretera grisa,

freda de cor,

per res no frisa.

Freda és aquí,

sense gràcia als ulls,

sense vida,

del Sol i del vent desconeguda. 

No, no vull ser mai carretera grisa,
jo vull estimar i plorar i riure,
jo vull patir i viure. 

Saps? Vull ser com aquells camins

que a tot arreu menen,

que es fiquen bosc endins

jugant amb les abelles.

Vull ser camí suau
que davalla del cim,

i a la mar verda

d'olor de sal

i d'alga tendra,

dur-li el record del remat

i de la neu fresca. 

Vull ser el camí planer

que els amics cerquen,

quan amb la pena als ulls

miren la vida,

quan callats i moixos

sense dir mot fan via.

Perquè trobin la pau,
perquè l'herba suau
els porti un xic d'alegria.

Vull ser així, camí oblidat,

camí petit, de pedres fines,
que va i ve i confós camina
pels grans camins de la vida.

El niu buit

Van marxar tots, d'un en un, primer no gaire lluny, no massa lluny de la falda. Més tard un xic més enllà, i després més enllà encara.

A poc a poc, aquella casa va canviar molt. Va ser molt difícil acostumar-se a la quietud, no poder escoltar el soroll de les passes quan arribaven, les veus explicant sense sentit, coses sense importància.

Les portes de les habitacions, s'anaven tancant. A dins, poques coses, sabates velles, algun llibre, cartells enganxats a la paret, una motxilla. La llum de la casa es va apagar, era com si el sol s'oblidés d'ella. I es van apagar també, a poc a poc, les converses, les rialles, i la presència juvenil plena de vida.

I amb el temps, l'un darrera l'altre, van obrir portes i finestres d'altres cases, i les van omplir de llum i de rialles.

Ara, nosaltres en som els convidats. I tenim moltes més cases, molts més fills, i moltes, moltes més rialles, tenim tot l'amor del món i un munt d'abraçades.

Esperant la lluna

El sol ha fugit,

i algú s'ha adormit

en aquell banc buit,

pensant en la lluna.

La nit caminant,

silenciosa i fina,

ha pintat de dol

una terra bruna.

El sol ha sortit,

i en aquell banc buit

algú s'ha adormit,

esperant la lluna.