dijous, 26 de novembre del 2015

Què puc fer?

Què puc fer?

Ja no podia més. El cap em bullia, les orelles semblaven de cartró. Ja no sabia com seure...

Qualsevol excusa era bona, o al menys m'ho semblava a mi, per allunyar-me un xic de la conversa. Bé, no sé exactament si era conversa o bé monòleg, el que va durar aquell relat.

El que sí sé és que, a còpia d'escoltar, ja no entenia res. Tota l'explicació, feta molt ràpidament, perdia el sentit. Per tant, el meu cap era incapaç de retenir el contingut d'aquella llarga conversa, deixem-ho com a "conversa”.


De cop, una idea... una idea lluminosa. L'escombra! No sé com no hi havia caigut abans... Sí, l'escombra era la solució. A casa meva, quan jo era petita, recordo que l'avia feia servir l'escombra en moments així, com el meu.

I, decidida, sense pensar-ho més, vaig anar a cercar l'escombra del terrat. Aquella, més gran que la de casa, i... pum!, de cap per amunt. I a esperar l'efecte.

I, espera que esperaràs, i res de res. Allò era com un càstig, perquè una ja tenia remordiments i mal de consciència. Però l'escombra, tan tranquil·la, tant li feia estar de cap per amunt com de cap per avall.


Què puc fer si l'escombra s'espatlla? S'accepten idees...

Estic decidida... Llençaré l'escombra i no s'en parli més!


                                                                                                                ® Roser Segura


dimecres, 18 de novembre del 2015

Per què?

El meu condol a aquells que sense saber per què han perdut absurdament la vida.

A aquells que sense saber-ho eren al lloc on els esperava el final per sempre.

El meu dolor per a aquells que, marxant de la vida, ens han deixat orfes de la seva companyia.

El meu condol a aquells que ja no veuran mai més els amics, els companys, els germans, els pares...

El meu condol pel país que veu, dia a dia, morir els seus compatriotes. Aquells que, desesperats, perden la vida per una vida millor perquè en el seu país no els estimen, els maltracten, els bombardegen...

El meu condol a aquells que sense nom travessen el mar i no arriben mai a l'altra riba.

A aquells que ningú no els enterra, perquè el mar els guarda al fons, gelosament per sempre.

A aquells que ningú amb la ma al cor els hi cantarà l'himne de la seva pàtria i no els hi posaran flors, al monument de la seva perduda llibertat.

El meu condol a aquells que han perdut els seus estimats i mai ningú els hi eixugarà els seus ulls plens de llàgrimes.

França plora els seus, i... qui plora pels altres?, pels que no tenen nom i pels que no tenen pàtria?

Per què el dolor dels que són lluny d'aquí, no és tan gran, no es tan horrorós com el dolor que ens truca a casa?

Per què? Per què tants per quès sense resposta? Per què?



dimarts, 17 de novembre del 2015

Ja fa un any!

Sí, ja fa un any.

Un any que ha passat com aquell que res... D’una setmana a l’altra, connectant amb vosaltres, amb aquells que em coneixeu i amb aquells que no conec i que em seguiu, sense que jo en tingui coneixement.

Aquest bloc va néixer com exercici de treball a les classes d’informàtica, aconsellada per el meu bon professor i, amb aquesta excusa, donar a conèixer els meus escrits. Escrits que estaven amagats, en carpetes i blocs, oblidats a dins de calaixos.

Descobrir-ho i donar-los a conèixer ha estat, fins i tot per a mi, una sorpresa i, abusant de la paciència del meu professor i de vosaltres, vaig decidir entrar cada dijous al bloc i exposar-me a la vostra crítica, que agraeixo de tot cor.

I també amb el desig, si més no, de fer-vos passar una bona estona.

Espero que em pugueu aguantar molt de temps més. I espero, també, que pugueu gaudir de la meva companyia, i jo pugui així comptar amb vosaltres. 


La vostra confiança serà molt ben rebuda.

Amb tot l’afecte.

Roser


dijous, 12 de novembre del 2015

Vinyes d'Occitània

He vist les vinyes
de color vermell,
de color salmó,
grogues i verdes.

He vist les vinyes rogenques
agafades de les mans
fent sardanes
com donzelles.

He vist vinyes de color d'or
just al peu de la carena,
a la falda dels turons
suaus de pins i roqueres.

Vinyes de color blau cel
vinyes roges, vinyes crespes.
He vist les vinyes d'aquest país
fetes de color de terra.


diumenge, 8 de novembre del 2015

La mirada. 2a part.

Continuació del relat 'La mirada'.

No tenia cap remei.


Ni aquell dia ni cap altre. Ni aquelles infinites mirades que ens trobem, un dia sí i un altre també al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems. Mirades que ens semblen totes iguals.

Ombres encongides ocupant el mateix espai, com si fos un lema après. No fer nosa, no acaparar espai, no molestar... No molestar per res del món aquells que en un moment determinat et poden, d’una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Que en un moment determinat et poden mirar a la cara. A aquells que moltes vegades procuren, precisament no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s’instal·la en el seu cor.

És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida.

Aquella mirada que truca a la porta, tantes vegades tancada, de la nostra seguretat, del nostre egoisme, on no hi cap tothom. I menys aquelles mirades que ens persegueixen a tot hora amb la ma estesa. Mirades que ens transporten a unes vides desconegudes per molts de nosaltres.




dijous, 5 de novembre del 2015

La mirada

A mitja escala, tapada amb una flassada, una persona es protegia del fred, asseguda, arraconada, l'única cosa visible d'ella era una mà, una mà estesa de cara enlaire demanant pietat.

Feia molt fred i un vent gelat circulava més de pressa que les mateixes persones que, a aquella hora, corrien a agafar el metro com cada dia. Una d'aquelles persones era jo, que feia tard per anar a casa la filla, sempre faig tard per tot.

Tot d'una, vaig sentir la seva veu. Una veu apagada, tremolosa, esporuguida.

Deme algo... tengo mucho frío...

Vaig pujar el graó que em separava d'ella i al mateix temps la vaig mirar als ulls, uns ulls grans, foscos, tristos, molt tristos.

Sense adonar-me'n li vaig dir:

No hauries de ser aquí, et posaràs malalta, a l'altre costat del carrer hi ha un centre social.

I ella va dir:

No tienen sitio, está todo lleno. Ya lo he mirado.

No vaig saber què dir. Del meu moneder van sortir unes monedes que es van perdre dins d'aquella mà tant freda. Quina escalfor poden donar un grapat de diners?

Quant vaig tornar plovia. A l’escala, tapada amb una flassada, no hi havia ningú, i a casa meva uns abrics i uns llits esperaven que algú els fes seus.

Vaig arribar tard. Ella havia marxat, més no la seva mirada que va quedar-se amb mi com una culpa que fa mal. Sense poder evitar-ho, vaig fer tard com sempre i, aquesta vegada, no tenia remei.





Aquest escrit ha estat premiat, junt amb altres 39, d'entre més de 850 relats presentats.


Relat publicat al llibre 'Mira'm als ulls', editat per 
l'Associació del Personal de La Caixa. Plataforma Editorial. ©2015.

diumenge, 1 de novembre del 2015

El cirerer de Can Seixanta

Ets allà al mig, ben plantat,
entre el pomer i la perera,
la teva ombra escabellada,
jau feliç damunt la gespa.

Ja no t’adones del Sol,
ni de la Lluna i les estrelles,
penses tant sols en la mà,
que et va prendre les cireres.

I tot recordant això
i de l’enyorada primavera,
has pintat el teu fullam
vermell de foc i de festa.

L’has pintat a poc a poc,
cada dia una miqueta
d’aquell vermell estimat...
el de les teves cireres.



Aquest cirerer viu al jardí del meu nét Miquel.