Què puc fer?
Ja no podia més. El cap em bullia, les orelles semblaven de cartró. Ja no sabia com seure...
Qualsevol excusa era bona, o al menys m'ho semblava a mi, per allunyar-me un xic de la conversa. Bé, no sé exactament si era conversa o bé monòleg, el que va durar aquell relat.
El que sí sé és que, a còpia d'escoltar, ja no entenia res. Tota l'explicació, feta molt ràpidament, perdia el sentit. Per tant, el meu cap era incapaç de retenir el contingut d'aquella llarga conversa, deixem-ho com a "conversa”.
De cop, una idea... una idea lluminosa. L'escombra! No sé com no hi havia caigut abans... Sí, l'escombra era la solució. A casa meva, quan jo era petita, recordo que l'avia feia servir l'escombra en moments així, com el meu.
I, decidida, sense pensar-ho més, vaig anar a cercar l'escombra del terrat. Aquella, més gran que la de casa, i... pum!, de cap per amunt. I a esperar l'efecte.
I, espera que esperaràs, i res de res. Allò era com un càstig, perquè una ja tenia remordiments i mal de consciència. Però l'escombra, tan tranquil·la, tant li feia estar de cap per amunt com de cap per avall.
Què puc fer si l'escombra s'espatlla? S'accepten idees...
Estic decidida... Llençaré l'escombra i no s'en parli més!
® Roser Segura
