A aquells que sense saber-ho eren al lloc on els esperava el final per sempre.
El meu dolor per a aquells que, marxant de la vida, ens han deixat orfes de la seva companyia.
El meu condol a aquells que ja no veuran mai més els amics, els companys, els germans, els pares...
El meu condol pel país que veu, dia a dia, morir els seus compatriotes. Aquells que, desesperats, perden la vida per una vida millor perquè en el seu país no els estimen, els maltracten, els bombardegen...
El meu condol a aquells que sense nom travessen el mar i no arriben mai a l'altra riba.
A aquells que ningú no els enterra, perquè el mar els guarda al fons, gelosament per sempre.
A aquells que ningú amb la ma al cor els hi cantarà l'himne de la seva pàtria i no els hi posaran flors, al monument de la seva perduda llibertat.
El meu condol a aquells que han perdut els seus estimats i mai ningú els hi eixugarà els seus ulls plens de llàgrimes.
França plora els seus, i... qui plora pels altres?, pels que no tenen nom i pels que no tenen pàtria?
Per què el dolor dels que són lluny d'aquí, no és tan gran, no es tan horrorós com el dolor que ens truca a casa?
Per què? Per què tants per quès sense resposta? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada