Era un gat blanc. Era el gat de la família, sempre estava a casa, mai marxava sense demanar permís. Era obedient i afectuós. Per fer-se el graciós feia la croqueta, allò de posar-se de panxa enlaire, perquè li fessin pessigolles. Així. Un gat com un altre.
Però un dia es va cansar de ser tan bo, i es va escapar, tal com feien els altres gats del poble. Ser tan bo era massa avorrit.
Per tant, decidit com estava, es va posar a caminar carrer avall en direcció als camps. Xino-xano, va arribar al mig mateix d'un camp acabat de segar. Era bastant gran, i ell s'ho va prendre amb calma.
Va seure per contemplar un arbre petit que no tenia cap fulla. Les seves branques semblaven braços clamant al cel, era estrany que no li quedés ni una fulla, ja no cal dir, ni una flor, fins i tot era trist. Més, tot d'una, un estol de cotorretes va passar volant per damunt d'ell i es van acomodar damunt de l'arbre, petit i sec i... Oh, meravella!, l'arbre va tornar a viure, les seves branques es van omplir de colors, de molts colors, vermells, verds, blaus, grocs, i molts més.
Ell no parava de badar tant així, que no es va adonar que començava a ploure, fins que l'aigua li regalimava esquena avall. Llavors va pensar que el millor era amagar-se, però on? Badant, badant, una pota es va ensorrar en un forat a terra. Aquell podia ser un amagatall ideal per esperar que deixés de ploure... Doncs, dit i fet!
Com va poder es va encabir a dins d'aquell forat, que, per cert, era una mica massa estret per ell.
Aquella no va ser pas una bona idea, aquell forat era un cau de ratolins. Allà hi vivia tota una família que, en aquell moment, estaven sopant tots junts i llepant-se els dits amb un tros gros de formatge.
El gat va esperar una estona i... res! Cap retolí es va espantar d'ell. Tenien massa feina escurant fins i tot la pell. Per tant, com que no li feien cas va marxar altre cop camp enllà i, de nou, sota la pluja.
Quan la pluja va canviar de camp, va sortir el Sol i tot va ser diferent. Fins i tot, el seu pèl es va assecar, assegut com estava al mig del camp de rostoll. Va ser aleshores que es va adonar que tenia tot el cos ratllat, d'un color torrat, com les herbes del camp de rostoll.
Era com un tigre. Això mateix li va dir aquell ratolí, que ja sortia del seu cau.
En aquell moment, es va adonar que el cel havia canviat. Una llum estranya omplia tot el camp. Es va girar, per contemplar millor aquella meravella, quan es va adonar d'una cosa. Travessant el camp, d'una banda a l'altra, hi havia un pont lluminós de molts colors. Tants com els de les cotorretes, sí!, sí!, vermells, blaus, grocs, etc.
Com que ja feia massa estona que era fora de casa i començava a estar cansat i, perquè no dir-ho, aprofitant aquell magnífic pont de colors, es va enfilar, sense pensar-ho més, i corrents, corrents, lliscant pel damunt va arribar a casa seva.
Els de casa seva no el van conèixer. Abans tenien un gat blanc, no pas un gat ratllat com aquell, encara que aquell era molt maco, ja que semblava un tigre,
El pobre gat no sabia què fer per convèncer la família. No va tenir cap més remei que posar-se de panxa enlaire, gratar-se l'orella, i remenar la cua al revés.
Va ser així com es van convèncer que, aquell gat, era el d'ells.
Roser Segura i Riera | gener 2024
Il·lustració d'en Rachmat Budiaji (Indonèsia)
