El meu pessebre

El meu país
va vestit de mar,
de rius de plata
i de roselles,
de camps de blat
i de geleres.

El meu país,
petit i alegre,
quan ve Nadal
és un pessebre.
Un pessebre gran
de llums i estrelles.

Pensant en l'Infant
que un dia va néixer,
ens darem les mans,
cantarem cançons,
i tots farem festa.

Aquest any, amics,
obrirem per a tots
portes i finestres.
Si us plau...
Veniu tots per Nadal!
Veniu tots al meu pessebre.

Nadal 2021

Roser Segura i Riera

Què li darem

Què li darem en el noi de la mare?

Què li darem que li sàpiga bo?

Ens preguntem un any i un altre.

Què li darem al Petit Nadó?

Si al pessebre li canten els àngels,

i el van a veure reis i pastors?

Si la filadora li fa una flassada

i aquella dona li porta un pa gros?

Nosaltres, què pensem donar-li?

Potser seria un regal preciós

que ens estiméssim els uns i els altres.

De debò, pensem amb el cor?

Què espera Jesús de nosaltres?

Potser, ja no espera la mel i el mató?

Potser espera un Nadal com cap altre.

Potser, un Nadal de debò.

® Roser Segura i Riera. Desembre 2021

Bosc de colors

La tardor ha pintat aquestes muntanyes.

El roure vermell i el faig de l'obaga

d'un groc violent, que em té enamorada.

El vent fa volar, una fulla i una altra,

I el sol es passeja i les acompanya.

Els pins que s'ho miren no entenen què passa,

ells, sempre, conserven el verd que engalana

sempre el color verd i no pas cap altre.

La tardor que no para, un dia i un altre,

canviarà els colors de camps i muntanyes,

fins que arribi el fred i a totes les branques

la neu generosa les pinti ben blanques.

® Roser Segura i Riera. Novembre 2021

La mirada d'un nen

Arribat l'últim dia d'estada a la casa on, durant molts anys, vàrem gaudir de Sant Julià de Cerdanyola, tot endreçant, trobo un escrit d'un nét meu on ens descriu el poble amb la seva mirada. Aquest escrit és d'en Paul Amadin Picornell que té tretze anys. Jo penso el mateix que ell i el vull compartir amb vosaltres.

El meu poble es diu Sant Julià i és un poble molt bonic en el que els meus avis ja estiuejaven quan els seu primer fill, és a dir, el germà de la meva mare tenia quatre anys. O sigui que jo hi he anat des que tenia zero anys, així que l’he pogut gaudir durant molts anys i el conec com el palmell de la meva mà.

Un dels llocs més bonics i emocionants d’aquest poble és un lloc al que li diem el "Lloc dels Voltors" perquè la primera vegada que vam anar hi havia un munt de voltors i àligues. Ell lloc dels voltors és, bàsicament, una plataforma de llum, gairebé tocant un penya-segat i on hi ha unes vistes magnífiques.

Un altre lloc, també molt bonic, és la font de Sant Antoni on, a vegades, hi dinem. Aquesta font és al costat de la carretera, on hi ha unes rajoles de ceràmica amb la imatge del sant i, molt a prop, una barbacoa i taules de pícnic.

És un poble, en la meva opinió, amb massa llocs bonics, tot i que no és molt gran, és un poble com cal. A part del poble, he de remarcar una cosa molt important i és que la gent sempre és molt amable.

Font de Sant Antoni.
Imatge de Patrimoni Cultural de la Dip. Barcelona

11 de setembre

Altre cop, la il·lusió, el somriure, la cançó.

Altre cop la senyera al coll, a l'esquena, al balcó.

Es pensaven que no hi aniríem i que tindríem por.

Que el record de tants fracassos,

ens ferien quedar a casa, deprimits en un racó.

Hem sortit amb alegria, amb esperança, perquè no?

Hem de demanar el que és nostre, sense demanar perdó.

L'esperança fa miracles, la portem a dins del cor,

ningú ens pot tancar a casa, ni molt menys a la presó.

Els carrers ens esperaven, i ens van acollir a tots,

il·lusionats, i amb prudència, cantant tots amb la mà al cor.

Vam reclamar la independència, la nostra, sí, la de tots.

Fa tres-cents anys que ens la van prendre,

això sí que no té perdó.

 ® Roser Segura i Riera. Setembre 2021

El silenci

Amb soroll, a la nit, és complicat agafar el son. El soroll dels cotxes i els crits de la gent, passant pels carrers, sense tenir ni idea de l'horari, tant de nit com de dia, són un lloc obert on tothom pot cridar a qualsevol hora. És llavors que enyorem el silenci dels pobles que estan lluny de la ciutat.

Però, als pobles petits, quan la gent ha marxat donant per acabades les seves vacances el silenci es fa amo de tot i... això, que tant es valora a la ciutat, que tant es troba a faltar, per pensar, per estudiar i, sobretot, per descansar, això... pot ser un problema a l'hora de dormir.

Quan era petita la meva filla, i estàvem de vacances a un poble de muntanya, em va despertar a mitjanit per què no podia dormir, i sabeu per què? Doncs em va dir que sentia el silenci, no podia dormir perquè la quietud era impressionant, el silenci era molt FORT.

A mi em va passar el mateix. Va ser com estar dins d'un buit, d'un núvol, d'un forat... no sé, era tant estrany que no puc ni explicar-vos, la sensació era d'estar dins la immensitat. No podia dormir, com ella, jo també sentia el silenci.

Què trist que les millors coses ens semblin estranyes. Després de tot, el silenci és un regal del cel.

Hauríem de començar a donar les gràcies i assaborir aquests petits grans regals que tenen molta importància i gaudir-ne. després de tot, si ho pensem bé, el nostre cos ho necessita i ens ho agrairà, no ho dubteu.

® Roser Segura i Riera. Setembre 2021

Última setmana

Si... És l'última, i l'agost

ha marxat, a poc a poc,

o potser massa de pressa...

emportant-se molts records.

Tota sola...

passejant pel banyador,

pels Comellars o per la Serra,

acomiadant-me dolçament

dic adeu a aquesta terra.

I també li dic adeu...

al vent que bufa esverat

tancant portes i finestres.

Al perfum d'arbres i flors

i a la pluja riallera.

I cap al tard...

També el Sol ha marxat,

sap que la Lluna l'espera,

ella, com cada dia de l'any,

és la reina de la festa.

El meu estiu s'ha acabat...

Barcelona m'espera.

® Roser Segura i Riera. Agost 2021

La casa del cel

Que n'és de petita

aquesta casa a la terra

oh!, Senyor...

per un Déu tan gran.

A prop de l'arbreda,

amb la porta oberta,

em venen a rebre

els àngels i els sants.

A l'ermita xica,

jo hi entro plorant,

vull trobar aquell

que em va estimar tant.

Va marxar en silenci,

em va dar les mans,

i els seus ulls em deien:

El cel és molt gran.

Un dia a l'ermita

hi entrarem tots dos,

amb els sants i els àngels...

el cel és per a tots.

® Roser Segura i Riera. Agost 2021

Ermita de les Esposes. Sant Julià de Cerdanyola.

Estiu

Aquest sol calent

que em crema l'esquena,

em recorda rient,

que ha marxat,

la primavera.

L'estiu ha arribat

i fa de les seves.

I amb tanta calor,

fa que estimi molt

l'arbre del portal.

I contemplo agraïda

ses fulles tan verdes.

® Roser Segura i Riera. Juliol 2021

La soca

Encara que les flors ens prenguin

i que ens trepitgin els fruits

i ens tallin totes les branques

i deixin l'arbre esmorteït,

defensarem aquesta terra,

si tots estem ben units.

Ens insulten i rebaixen

amb enveja i amb oblit,

i ja saben que fa segles

uns altres ho havien dit.

I així i tot, hem brotat sempre

com aquest arbre ferit.

Ja ningú la falç esmola

per defensar aquest país.

La força no és a les armes,

és al cor, és al cap, és al pit.

Lluitarem amb aquesta força,

cantant, cridant i patint.

Aquestes són les nostres armes,

són les millors que tenim.

I agafats a la terra ferma,

brotarem amb més delit.

® Roser Segura i Riera. Juliol 2021

Final de Curs

L'escola ha tancat les portes, els infants han deixat els amics, els professors i el ritme que els horaris escolars exigeixen.

Aquest curs, tots ho sabem, les classes des de casa han estat un martiri per a tota la família, però no va ser un temps massa perdut. Jo, per exemple, vaig descobrir que a l'escola del meu nét, era molt normal fer les classes en castellà.

Això va ser un dia que el nen feia la classe. Com cada matí, amb el seu ordinador, tot molt correcte, ell estava atent i escoltava la professora que explicava la lliçó. Com que la classe es feia en castellà li vaig preguntar si era la classe de castellà.

–No, àvia... –em va dir– Estem fent classe de matemàtiques.

Jo vaig pensar que segurament parlava amb algun nen que no era d'aquí i no entenia l'idioma. Com que la cosa durava molt, li vaig preguntar si tots els nens de la seva classe eren de fora d'aquí.

–No –em va dir– parlem en castellà perquè la mestra és de sud Amèrica.

És normal que la gent parli l'idioma del seu país. És normal i ha de ser així. El que no trobo normal és que, en una escola de qualsevol lloc, els mestres no s'expressin en la llengua de l'escola a la qual estan treballant. Sigui del lloc que sigui. Pel que es veu aquí, a Catalunya, això no té gens d'importància.

No ens hem d'estranyar si, fins i tot pel carrer, sentim tant els nens com els grans, l'idioma d'Espanya.

Jo no tinc res en contra de cap idioma i el castellà, per cert, és un dels més perfectes, potser perquè el vaig haver d'aprendre de petita i vaig gaudir aprenent-me de memòria poemes d'aquest país tan bonic.

Sí, les coses com siguin... Però d'això al fet que a l'escola sigui el mateix ensenyar el català o no i que el professorat no estigui obligat a fer les classes amb la llengua del país en què es viu... Això, jo trobo que és per pensar-ho. I, fins i tot, per reclamar-ho o potser també per denunciar-ho.

Si no ens hi posem una mica seriosos, la nostra llengua deixarà d'existir.

Pensem-ho.

Roser Segura i Riera. Juny 2021

Tot esperant la independència

Aquestes mans,

com moltes d'altres,

han treballat,

han estimat,

han somniat,

han abraçat

i acaronat.

Van viure la pau,

van patir la guerra,

van passar fam,

i estimar la terra.

Aquestes mans,

fa tants i tants anys

que estan esperant,

que torni altre cop,

la independent llibertat

de quan era nena.

I amb esperança i fe,

un any i un altre any,

sense mirar enrere,

estrenyen ben fort

la nostra senyera.

Roser Segura i Riera. Maig 2021

Poema publicat al diari El Punt Avui

28 maig 2021

Tot esperant

Esperant,

un dia i un altre,

el que no arribarà.

Esperant,

la teva abraçada.

El teu caminar.

Esperant,

la teva paraula,

donant-me la mà.

Esperant,

el que mai arriba,

el que mai vindrà.

Esperant,

sola i asseguda,

mirant cel enllà,

si aquell que jo estimo

m'està contemplant.

® Roser SEGURA. 2021.

Montserrat

He vist la muntanya encesa

alhora que es pon el sol

i els seus turons s'enlairaven

amb silenci d'oració.

Montserrat, cim de ma pàtria,

com em tens d'enamorat!

Des de lluny jo et contemplo

amb el sol, de bat a bat.

® Roser SEGURA. 2021.

Carta al Sant Patró

Sant Jordi:
Aquesta terra tan nostra,
està trista fa quatre anys,

aquesta terra tan teva,

aquesta que t'estima tant.

Perquè un dia fóssim lliures,
tots aquells que van lluitar,
avui estan entre reixes,
o lluny d'aquí van marxar.

I els llibres aquest dia,
dígue'ns, de què parlaran?
I els rams de roses vermelles,
quina olor faran?

Sant Jordi,
recorda't d'aquesta terra,
aquesta que t'estima tant,
torna'ns a tots l'alegria,
l'alegria, la llibertat i la pau.

Obre els camins i les portes.
Obre els cors dels catalans,
omple'ls de roses vermelles,
i tots ens darem les mans.

® Roser SEGURA. 2021.

La primavera

Al pati del veí

comença a florir la prunera.

Això vol dir, Joan,

que ja ha arribat la primavera.

Arriba carregada de flors

perfumades i rialleres,

les roses, les violetes,

les margarides i les roselles.

Tu les veuràs des del cel,

veuràs com es gronxen,

com creixen...

I també em veuràs a mi,

aquí a la Terra,

sempre pensant amb tu,

no pot ser d'altra manera.

® Roser SEGURA. 2021.

El mercat de la fe

Un dia qualsevol, pels vols de Nadal, jo marxava pels carrers de la ciutat a cercar un lloc on pogués trobar consol i tranquil·litat per la meva ànima.

El lloc més indicat, per a mi, era una església i la millor, sens dubte, la catedral.

Un cop dins, em vaig adonar que hi havia molta gent que, com jo, havien escollit aquell lloc per trobar consol. O això era el que jo pensava.

Dins hi havia molta gent caminant, l'un darrere l'altre i aturant-se a les capelles del costat de la nau central. Agenollats resaven i tot seguit, en marxar, deixaven diners a la caixeta penjada a la reixa de l'altar del sant de la seva devoció.

En aquell moment vaig tenir la sensació d'estar en un mercat, que cada capelleta era la parada, on la gent comprava diferents favors, depenent del sant o la santa de la seva devoció, pagant amb diners, espelmes o rams de flors... Per exemple, no li demanarem que ens curi els ulls a Sant Antoni, oi que no? Això ho demanem a Santa Llúcia. Per tant, cada parada, cada sant, concedeix un favor diferent.

Jo, aquell dia, necessitava un espai, tranquil i acollidor... no em calia aturar-me a cap capelleta, per això, jo no havia anat en aquell lloc. Per tant, la sensació que estava a dins d'un mercat, va ser espantosa. La gent comprava i pagava, ara a un sant, ara un altre, ara al Crist, no sé... s'agenollaven, per tot arreu, i pagaven el favor per endavant, o potser pagaven el favor rebut... no sé. El que si sé és que, aquella església, en aquell moment per a mi, va ser un mercat. El meu pensament em va conduir a l'evangeli, que explica el dia en què Jesús va treure els mercaders del temple.

Jo em pregunto, el que fem és agraïment o és comerç? És així com hem de donar les gràcies? Les prometences són la manera de pagar als sants o bé a Déu els favors concedits. I si deixéssim d'agrair el favor, que passaria?

El meu dubte queda aquí. Els sants i nosaltres mateixos, hem de fer favors a canvi de...? A l'amistat, a la família, i als amics que ens demanin quelcom, els hi hem de cobrar?

Potser encara no hem entès que la caritat no té preu, la caritat és amor, fer favors desinteressadament. És estimar. És, sens dubte, la caritat ben entesa.

® Roser SEGURA. 2021.

Un dia per la dona

                    Dona, ets feliç? Sí, jo sé que sí,
                    dus el somriure pintat a la cara.
                    El somriure de tot un dia dedicat a tu.
                    Avui tens tot un dia per a tu, TOT UN DIA!

                    Amb les teves companyes, has envaït
                    els carrers i les places de la ciutat.

                    Ningú ha pogut fer callar els vostres crits,
                    la vostra felicitat es transformava en rialla.

                    És el vostre dia,
                                           EL DIA DE LA DONA.

                    Quina sort, un dia per a vosaltres...
                    Un dia per a la dona...
                    Però, ja està, com que tot s'acaba
                    aquest dia també s'acabarà.

                    L'any que ve, n'arribarà un altre,
                    però, de moment, per aquest any,
                    amb un dia ja en teniu prou...
                    no fos cas que us hi acostuméssiu.

                    Estimada, que siguis feliç,
                    aquest i tots els dies de l'any
                    I, si us plau, deixa de ser invisible,
                    això sí que et pot fer mal.

                    El món no ho diu, però et necessita,
                    per tant, la teva lluita no s'acabarà mai.
                    Totes lluitarem perquè el dia de la dona
                    se celebri, sense excuses, sempre tot l'any.

               ® Roser SEGURA. 2021.

                    

El 62

Era dimecres,

l'hora de sempre

i m'estaves esperant, 

sense moure't...

-No comptis amb mi, ja no cal,

ningú m'espera allà dalt.

En Joan,

ha pujat per un camí,

de color blau,

camí lleuger, camí suau,

ple de llum, guarnit d'estrelles

i música celestial.

Ell és allà i m'està esperant,

confiant que jo l'abraci,

per no separar-nos mai.

® Roser SEGURA. 2021.

Joan

Has marxat...

T'has endut tot l'amor,

dels amics,

dels alumnes,

dels companys...

I de tota la teva família,

d'aquesta que,

durant tants anys,

ha gaudit de la teva companyia.

Ens has deixat molts records,

records de tota una vida.

Una vida d'exemple de bondat,

de treball, de generositat,

i d'un amor sense mida.

Ens queda, al faristol,

molts concerts i melodies.

La música que va fer grans,

a aquells petits infants

que et recorden i t'estimen.

No marxaràs mai del tot.

tots et recordarem sempre.

Som molts que et diem Adéu.

Un adéu que no és per sempre.

® Roser SEGURA. 2021.

Dia de dol. 5 de febrer de 2021

1935- 2021

¨La porta de la veritat

 Un Nadal i un altre,

una Pasqua, un romaní,
una primavera i una altra
i un estiu molt lluny d'aquí.

Tornen els hiverns, les ventades,
les flors d'ametller
i l'olor de palmes.

Sempre igual, un any i un altre,
i la porta de la veritat
sempre és tancada.

Sou exemple de bondat,
companys d'aquest llarg viatge,
sou la força, sou l'enveja,
sou els valents de la pàtria.

Gràcies per ser com sou!
Moltes, moltes gràcies!
Aquells que esteu lluny d'aquí
i els que no dormiu a casa.

® Roser SEGURA. 2021.

I parlant de Nadal...

— Saps Caterina?

Després del fred sempre ve la primavera.

—I com és?

— No ho sé Caterina, però sempre és així.

Cada any torna la tardor

I la molsa verda

i la cançó de mel i mató.

I com cada any, aquell noi de la mare

ens demana un petó.

—I que més?

— I un abric i xocolata

i companyia de debò.

I nosaltres seguirem preguntant

un cop i un altre:

—Què li darem que li sàpiga bo?

—I com és?

— No ho sé Caterina,

no ho sé, no.

® Roser SEGURA. 2021.

Si tu fossis aquí

Si tu fossis aquí,

agafats de la mà,

aniríem aquest matí,

a collir rams de ginesta,

farigola i romaní.

Si tu fossis aquí,

cantaríem sota un pi

aquelles cançons tan nostres

que parlen de tu i de mi.

Estimat, i si tu fossis

a casa nostra, aquest matí,

tots els ocells cantarien,

dalt dels arbres del jardí.

Però, tu ja no ets a casa,

hem perdut aquell camí

que ens duia a collir ginesta

i aquell que t'apropa a mi.

La teva estada és una altra,

una casa, un jardí.

Unes persones que et cuiden...

cap d'elles s'assembla a mi.

Però jo, un dia i un altre,

una tarda o un matí,

vindré a fer-te companyia

perquè el meu cor és aquí.

® Roser SEGURA. 2021.

Niu d'estrella

Jo sé que hi ha a dalt la serra

molt a prop d'on neix el riu, 

un tresor, una gelera...? 

Una cosa que no es diu.

Us ho diré a cau d'orella...

Una estrella hi té el seu niu.

Només ho sabem jo i ella

i el pi gran que l'aixopluga

i acaronant-la somriu.

Jo la veig pentinadeta,

cara alegre, argent viu.

Ella és ma dolça companya,

dorm de pressa,

sempre em diu.

Ficada al llit, ben tapada, 

des de lluny em fa xiu-xiu.

Bona nit, dolça companya, 

compte!, de no caure al riu.

® Roser SEGURA. 2021.

Epifania

Pel desert immens del món

a poc a poc caminaven

uns homes sants i prudents,

amb el fred a les espatlles.

Un estel els va guiant

per un camí sense esperança,

per un camí desert d'amor,

desert de bones paraules.

Els pobles que van passant,

tenen buida la mirada,

les cases xiques o grans,

són plenes d'odi i recança.

I ells segueixen pel desert,

per cercar dins d'un estable

l'Infant que ha de dur la pau;

i oferir-li or i plata.

En el desert del cor del món

planter de guerres irades,

només aquest petit infant

farà que el món sigui un altre.

I tant de bo que aquest any,

quan arribin prop de casa,

ens vegin com uns infants,

i ens omplin de benaurança.

® Roser SEGURA. 2021.