Plorem quan naixem, per què? Potser és que no voldríem arribar aquí, a la Terra, potser no és precisament a la Terra allà on arribem.
En diem Terra del lloc més terrible de l'Univers. També en diem Món, ja que aquesta paraula recull en un sol mot, la terra i el mar. Ben mirat que, tal com és, no l'ha vist mai ningú. Si el contempléssim d'un tros lluny, ens esgarrifaríem. Ens espantaria contemplar la falta de pau i tranquil·litat que existeix. Ens espantaria veure com l'odi i el mal campejant tranquil·lament com la cosa més natural.
De com els habitants estan matant-se entre ells sense cap distinció de races, tant els animals com les persones. Per enveja o per por, per gana o per misèria, es maten per qualsevol cosa, el món és un niu de guerres. Com es pot viure en un lloc així? Quin sentit té néixer, viure i morir? Si, com de fet som de pols, si no som res abans de néixer i tampoc després de morir, quin sentit hi podem trobar en aquesta vida, tan absurda, tan difícil, tan plena de perills, de malalties, d'odis...
Com es pot entendre una vida que, per viure-la, tots els éssers necessitin devorar-se entre ells? Sense anar més lluny, qualsevol animal mata un altre animal per poder menjar, tant si és un peix, un rèptil, un mamífer, un insecte... Tots. Tots, sense distinció, es devoren els uns als altres. Però, entre tots els animals del món, els que s'emporten la palma són els humans.
Sí, els humans, per ser els que estan dotats d'intel·ligència, són els més perversos. Al principi, com qualsevol animal, havia de caçar per poder alimentar-se. Això comportava un risc, ja que corria el perill de ser ell el caçat. Per tant, intel·ligent com és, va endur-se els animals a casa seva. Els va cuidar, els va mimar i, fins i tot, els hi va posar noms per cridar-los i fer-los obeir segons la seva conveniència. Tot això, per poder-los matar el dia i hora que a ell l'hi anés bé. No és això la cosa més perversa que s'ha conegut mai? La seva intel·ligència el fa el més dolent dels mortals.
Tant és així, que no dubta de matar als altres homes per tenir el que ells tenen. L'enveja el fa ser assassí de la seva raça. Cap més animal mata per enveja. No obstant això, sí que maten per por. I, tornant a l'home, troba tan normal la mort i l'assassinat que, quant es vol lluir amb una història, una cançó, una pintura i el més important una pel·lícula, etc., etc. sempre miren d'introduir-hi la mort. Però no la mort d'una manera natural, no. La mort ha de ser per tenir èxit, d'una manera violenta, posant molta atenció a les escenes terribles i fins i tot aplaudeixen al final.
Al mateix passa quan llegeixen un llibre, d'amor, de por, de misteri, d'aventures... del que sigui. El cas és que si maten a una o moltes persones, i no diguem d'animals, l'emoció es completa. Fins i tot, ploren. Pobres homes! Necessiten l'horror i el drama per ser feliços.
La veritat és que, en mig de tant desastre i de tantes persones dolentes, n'hi ha de bones que es dediquen a ajudar als altres, a cuidar-los i a instruir-los. A fi que es puguin defensar per continuar vivint. A aquest els hi diuen sants. També els hi diuen màrtirs, ja que així que poden els maten. Els maten de la manera més cruel que saben. Els fan patir molt, per poder merèixer així aquest títol tan solemne de màrtir.
Aquest és el món en què vivim. I jo em pregunto, és el món o bé és l'infern? Som aquí perquè sí, o bé som aquí per aprendre a ser bons?
L'única garantia que val la pena viure, és que Jesús també va passar per aquest calvari de vida. És molt difícil saber el perquè. No sóc la primera ni l'última que es pregunta això i, potser, no sóc l'única que es queda sense resposta.
Ara mateix tenim una bona mostra d'això. Han impedit la llibertat d'alguns, perquè hi ha algú que no està d'acord amb el pensament de l'altre i com que és més fort, ha empresonat tot el Govern d'un país, del meu país, perquè sí. Només perquè un grup de ciutadans no volen estar sota les ordres de l'altre, és suficient per fer-li mal, humiliar-lo, perseguir-lo, i fins i tot, agredir-lo violentament. Tot això amb ànims de guanyar, se suposa, la simpatia dels que reben els maltractes a que estan sotmesos.
No em digueu que no és un món estrany, un món difícil d'entendre, un món on no sempre guanya el més bo. Al contrari, sembla que el mal té via lliure. Fins a quan?
® Roser SEGURA. 2017
