dimecres, 20 de desembre del 2017

És Nadal?

Si no hi ha neu al terrat
i no és blanca la teulada,
no és Nadal?

Si els carrers de la ciutat,
no són plens de lluminàries,
no és Nadal?

Si al peu d'un avet guarnit
no hi ha regals ni llaçades,
no és Nadal?

I si els infants avergonyits,
avui no canten nadales,
no és Nadal?

Tant si fa fred com si no,
Nadal és molt més que això.

Nadal és un infantó,
dormint a dins d'un estable.
Nadal és aquell avi sol,
sense estufa ni flassada.

Nadal és aquella mà
que no té casa ni pàtria.
Nadal són els nostres presoners
i aquells que estan lluny de casa.

Però aquest Nadal, els amics,
junts a l'entorn de la taula,
cantarem, pensant en ells,
'El cant del Noi de la Mare'.

Perquè Nadal és amor,
és amistat i esperança.

® Roser SEGURA. 2017

 © Cathy Horvath




dissabte, 16 de desembre del 2017

Santa Llúcia

Ella ens obre el camí,
tot anant a les palpentes.

Camina sense veure el Sol,
ni tan sols pot veure el terra,
ni les flors del meu jardí,
ni el seu altar petitó,
tot il·luminat d'espelmes.

Ella ens porta de la mà,
sense dubtar, ni mirar enrere.
Per camins i per dreceres,
seguirem el temps d'advent,
aquell que ens marca l'estrella.

No ens deixis, no, si us plau,
acompanya'ns al portal.
La teva mà sigui la llum,
d'aquell Nadal que ens espera.

® Roser SEGURA. 2017




dimecres, 29 de novembre del 2017

155

Només fa un mes
i ja és massa.
Només fa un mes,
i unes banderes estranyes,
omplen tots els carrers.
Només fa un mes,
i un callat ambient de por,
amaga els crits de ràbia.
Només fa un mes,
i el somriure ha marxat
dels ulls, dels cors i de les ànimes.
Només fa un mes,
i el desengany empeny la raó
i el dubte guanya.
Només fa un mes
i un mes ja és massa.
Massa temps robat,
massa gent sense llibertat,
massa gent fora de casa.
Només fa un mes,
i un mes ja és massa.


® Roser SEGURA. 2017




dimecres, 15 de novembre del 2017

Potser sí, potser no.


Potser sí, que era veritat,
potser, no era mentida,
que aquell somni de tants anys,
ens durés tota una vida.

Els catalans som així,
d'una paciència sense mida,
hem esperat tres-cents anys,
i n'hem gaudit sols un dia.

Ens ha deixat el pastor,
som un ramat sense guia,
ningú ens explica perquè,
perquè ens han pres l'alegria?

Però continuem aplegats
pels carrers i per les viles,
demanant la llibertat
que ens la tenen prohibida.

Potser sí que era veritat,
o potser era mentida,
o ens ho hem imaginat però, 
després de tres-cents anys...

ja no ens ve pas d'un dia!

® Roser SEGURA. 2017



dimecres, 8 de novembre del 2017

El Món? Quin Món?

Plorem quan naixem, per què? Potser és que no voldríem arribar aquí, a la Terra, potser no és precisament a la Terra allà on arribem.

En diem Terra del lloc més terrible de l'Univers. També en diem Món, ja que aquesta paraula recull en un sol mot, la terra i el mar. Ben mirat que, tal com és, no l'ha vist mai ningú. Si el contempléssim d'un tros lluny, ens esgarrifaríem. Ens espantaria contemplar la falta de pau i tranquil·litat que existeix. Ens espantaria veure com l'odi i el mal campejant tranquil·lament com la cosa més natural.


De com els habitants estan matant-se entre ells sense cap distinció de races, tant els animals com les persones. Per enveja o per por, per gana o per misèria, es maten per qualsevol cosa, el món és un niu de guerres. Com es pot viure en un lloc així? Quin sentit té néixer, viure i morir? Si, com de fet som de pols, si no som res abans de néixer i tampoc després de morir, quin sentit hi podem trobar en aquesta vida, tan absurda, tan difícil, tan plena de perills, de malalties, d'odis...

Com es pot entendre una vida que, per viure-la, tots els éssers necessitin devorar-se entre ells? Sense anar més lluny, qualsevol animal mata un altre animal per poder menjar, tant si és un peix, un rèptil, un mamífer, un insecte... Tots. Tots, sense distinció, es devoren els uns als altres. Però, entre tots els animals del món, els que s'emporten la palma són els humans.

Sí, els humans, per ser els que estan dotats d'intel·ligència, són els més perversos. Al principi, com qualsevol animal, havia de caçar per poder alimentar-se. Això comportava un risc, ja que corria el perill de ser ell el caçat. Per tant, intel·ligent com és, va endur-se els animals a casa seva. Els va cuidar, els va mimar i, fins i tot, els hi va posar noms per cridar-los i fer-los obeir segons la seva conveniència. Tot això, per poder-los matar el dia i hora que a ell l'hi anés bé. No és això la cosa més perversa que s'ha conegut mai? La seva intel·ligència el fa el més dolent dels mortals.

Tant és així, que no dubta de matar als altres homes per tenir el que ells tenen. L'enveja el fa ser assassí de la seva raça. Cap més animal mata per enveja. No obstant això, sí que maten per por. I, tornant a l'home, troba tan normal la mort i l'assassinat que, quant es vol lluir amb una història, una cançó, una pintura i el més important una pel·lícula, etc., etc. sempre miren d'introduir-hi la mort. Però no la mort d'una manera natural, no. La mort ha de ser per tenir èxit, d'una manera violenta, posant molta atenció a les escenes terribles i fins i tot aplaudeixen al final.

Al mateix passa quan llegeixen un llibre, d'amor, de por, de misteri, d'aventures... del que sigui. El cas és que si maten a una o moltes persones, i no diguem d'animals, l'emoció es completa. Fins i tot, ploren. Pobres homes! Necessiten l'horror i el drama per ser feliços.

La veritat és que, en mig de tant desastre i de tantes persones dolentes, n'hi ha de bones que es dediquen a ajudar als altres, a cuidar-los i a instruir-los. A fi que es puguin defensar per continuar vivint. A aquest els hi diuen sants. També els hi diuen màrtirs, ja que així que poden els maten. Els maten de la manera més cruel que saben. Els fan patir molt, per poder merèixer així aquest títol tan solemne de màrtir.

Aquest és el món en què vivim. I jo em pregunto, és el món o bé és l'infern? Som aquí perquè sí, o bé som aquí per aprendre a ser bons?

L'única garantia que val la pena viure, és que Jesús també va passar per aquest calvari de vida. És molt difícil saber el perquè. No sóc la primera ni l'última que es pregunta això i, potser, no sóc l'única que es queda sense resposta.

Ara mateix tenim una bona mostra d'això. Han impedit la llibertat d'alguns, perquè hi ha algú que no està d'acord amb el pensament de l'altre i com que és més fort, ha empresonat tot el Govern d'un país, del meu país, perquè sí. Només perquè un grup de ciutadans no volen estar sota les ordres de l'altre, és suficient per fer-li mal, humiliar-lo, perseguir-lo, i fins i tot, agredir-lo violentament. Tot això amb ànims de guanyar, se suposa, la simpatia dels que reben els maltractes a que estan sotmesos.

No em digueu que no és un món estrany, un món difícil d'entendre, un món on no sempre guanya el més bo. Al contrari, sembla que el mal té via lliure. Fins a quan?

® Roser SEGURA. 2017



 


dijous, 2 de novembre del 2017

Pels meus pares i... per la independència

Avui fa un mes que, amb moltes dificultats, vàrem votar, després de tants anys d'espera. No ens podíem creure que fos de veritat, tot plegat semblava un somni. Però ho vàrem fer.

Jo ho vaig fer per ells, pels que vaig estimar i patir al seu costat.

Per la por de les bombes. Per la tristesa i els plors d'aquella mare valenta. Pel pare lluitant a la guerra, una guerra sense sentit.

Per la infantesa i la joventut privades de llibertat, amb l'obligació de parlar aquell idioma "cristiano", que de cristià no en tenia res, més ben dit, sí que en tenia, tenia tots els insults als cristians de debò.

Per tots ells, i amb molta emoció, vaig fer entrar aquella papereta a l'urna mirant de no plorar, dient mentalment,­ 'Per vosaltres pares, per vosaltres'.

No només pels meus fills i néts, no només per ells... aquell vot se'l mereixien aquells que un dia ho van perdre tot.

Aquella papereta, aquell sobre, aquella urna... van ser, aquell matí, molt especials per a mi. D'una emoció molt difícil d'explicar però que recordaré com un moment únic a la meva ja gastada vida.

No vull oblidar per res del món aquest dia, no tan sols no el vull oblidar, sinó que el vull compartir amb tots vosaltres.

Si escric això, és perquè estic segura que ha començat un nou camí, aquesta és la meva esperança. L'esperança que mai més ningú d'aquesta terra torni a viure aquells anys tan tristos de la meva infantesa.

No obstant sigui aquest un camí pler d'incerteses, un camí que no sabem com pot acabar, que ens és difícil d'entendre... Hem de ser forts i aguantar fins a assolir la llibertat tan merescuda i no deixar de confiar en el nostre Govern, encara que això, ara per ara, costi de creure. És per això que vull dir a tots els que han fet possible aquesta meravella, que no ens hem de rendir. I, de tot cor, a tots, moltes gràcies!

® Roser SEGURA. 2017





dimecres, 25 d’octubre del 2017

Qui sap?

Que se n'ha fet d'aquelles flors,
no fa tants dies...
Les portàvem a les mans, amb alegria,
per reclamar els nostres drets
de cada dia.

I de l'alegria què se n'ha fet?
I de l'esperança que ens unia?
El vent se les va emportar,
tan sols fa uns dies.

I dels somriures que se n'ha fet?
Companys nostres durant tants dies,
l'odi l'ha tacat de sang,
a cops de pal i de mentides.

I el nostre somni i el nostre anhel?
I la llibertat que tots volíem?
Qui sap si tornaran...
Potser algun dia.

I si algú crida de molt lluny,
que ens vol enterrar en vida...
Agafarem fort aquelles flors
per gaudir-ne un altre dia.

La república està esperant
I la pau, que tots volíem,
 els somnis de llibertat
i els somriures d'aquest dia.

Ben segur tornarà la fe,
la fe i la nostra l'alegria,
perquè a dins del nostre cor,
la pàtria ens crida.

® Roser SEGURA. 2017



dimecres, 18 d’octubre del 2017

El procés

No sé com viure aquests dies tan estranys. No sé si amb esperança, o bé amb angoixa. Si tenint fe amb el president, o perdent-li tota la confiança.

Jo era d'aquelles que defensava a capa i espasa el nostre president i trobava bé tot el que feia, el que deia i com ho feia. Per a mi tot ho feia bé, fins i tot, trobava bé el seu pentinat. Discutia amb tothom que em portava la contrària i ara... estic desolada.

No entenc res del que passa. No sé si està bé o si ens estem perdent alguna cosa important per covardia, o per manca d'organització.

Desitjo que es proclami d'una vegada aquesta república, ens la mereixem, no ens podem fer enrere després de patir tant.

Acaben de donar una trista notícia. Han empresonat a dues bones persones de casa nostra, a dos bons catalans, a dos homes de pau...

I ara què hem de fer?

No penseu com jo que ja n'hi ha prou?

Altre cop, el meu amic, el mosquit, i jo hem tornat a fer esquellots, hem picat amb molta ràbia. No m'he enfadat amb ell aquesta vegada, ja que ell també estava dolgut. I qui no?


Penso que l'únic que ens queda, són les paraules del nostre president màrtir.

'Tornarem a patir. Tornarem a lluitar. Tornarem a vèncer'.

® Roser SEGURA. 2017




dimecres, 11 d’octubre del 2017

Esquellots

Els esquellots són les campanes que porten al coll el bestiar de pastura. És, només, sens dubte, per localitzar-los mentre pasturen per les muntanyes i els camps.

Nosaltres, els catalans, diem que fem esquellots quan fem molt soroll, sobretot de llaunes. Aquests dies hem fet, cada dia malauradament, molts esquellots. Cadascú a la seva manera, amb tapadores, cassoles, campanetes, claus, ferrets, fins i tot amb instruments, com trompetes...

Jo, per no ser menys, i per demostrar el meu patriotisme i el meu rebuig als que s'han dedicat a prohibir-ho tot, tot el que fa olor de catalanisme. Per tant, com deia, com una sola dona, jo i el meu cassó sense nansa i l'espàtula de fusta, que només en queda la meitat de tant picar, he sortit a les 10 del vespre cada dia.

No he sortit sola, quantitat de veïns m'han acompanyat durant el quart d'hora reglamentari mirant de fer el més soroll possible, perquè l'escàndol arribés, a ser possible, a Madrid.

El que jo no m'esperava és que, a la picada habitual, s'hi afegís un mosquit que, molt patriota ell, també picava. I jo en dono fe que picava molt i molt decidit a fer soroll, només que l'eina de picar era el meu peu i el soroll els meus crits de dolor.

M'he quedat amb el dubte de si aquell mosquit era o no patriota.

El peu em va quedar que feia pena.

® Roser SEGURA. 2017



dilluns, 9 d’octubre del 2017

Que marxin

Que marxin, que marxin sis plau,
 que marxin d’aquesta terra.
Que algú els tregui d’aquí.
i s'enduguin les banderes.

Recordo quan van entrar,
 quan ens van portar una guerra,
van entrar cridant insults
 per lligar-nos amb cadenes.

Que algú ens ajudi sis plau.
Que no ens embrutin la terra.
Ploro i no puc parar,
el cor em fa mal de pena.
 
Ajudeu-nos, no ens deixeu,
els hem de treure d’aquí.
Aquesta no serà mai
la seva terra.

® Roser SEGURA. 2017

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Catalunya,1 d’octubre. Un dia molt, molt gran.

Un tros de mar, un núvol blanc,
i una gavina dins del cel blau.
Prop d'una roca, una atzavara,
i un camí xic que fa pujada.

Un bosc d'alzines i un rierol,
i la ginestera en un revol.
Camps de clavells, arran de costa,
barca adormida, que es pon el Sol.


Mercat obert, crits d'alegria,
infants que juguen en el portal.
Gent que treballa, gent que somia,
amb una terra lliure i cabdal.


I el cel d'aquesta terra
ahir es va llevar plorant.
Uns homes, armats d'enveja,
van venir a trencar la pau.


A trencar aquesta harmonia,
van venir a fer-nos mal.
No els hi agrada l'alegria,
no saben el que és la pau.


No saben que la seva presència
ens ha fet més forts i grans.
No saben que, a Catalunya,
ningú ens lliga les mans.


® Roser SEGURA. 2017.




dissabte, 30 de setembre del 2017

Com un clam

Ara és hora, catalans,
ara és hora d'estar alerta,
ara és hora de cantar
les cançons d'aquesta terra.

Cantem amb veu alta i clara
sota la capa del Sol,
perquè som gent catalana
tan si es vol, com si no es vol.

I mentre tots anem cantant
aixequem una senyera,
ningú ens la farà abaixar,
perquè és la nostra ensenya.

Ara és l'hora, segadors,
defensem aquesta terra,
perquè ens volen prendre el blat
esmolem ben bé les eines.




® Roser SEGURA. 2017

dimecres, 20 de setembre del 2017

La por.

La por pot ser inventada, pot ser provocada, o bé imaginada. Podem tenir por de moltes coses, reals o no, encara que algunes vegades, alguna cosa ens vol fer agafar por i no ho aconsegueix per molt de soroll que faci.

L'altre dia, a la tarda, quan més calmat estava el poble, va passar una cosa estranya.

El cel, que fins no feia gaire era preciós, d'un blau intens d'aquest blau que acostuma a tenir el cel a l'estiu, es va enfadar. De tal manera es va enfadar que, fins i tot, va perdre el seu color tan bonic.

Uns núvols grans es van acostar, a poc a poc, per darrere les muntanyes amb no gaire bones intencions. Semblaven més grans del compte i tenien un color gris fosc amb pinzellades de groc.

Cada vegada eren més grans i més foscos i s'acostaven, més i més, damunt del poble. Semblaven tocar les cases amb els seus penjolls esfilagarsats com teles d'aranya. La gent s'ho mirava encuriosida pensant què podia ser aquell espectacle que el cel els hi oferia, i tothom i deia la seva.

Potser, aquells núvols volien fer por a la gent i, com que l’únic que van aconseguir va ser fer-los xerrar més del compte, van demanar al vent que els ajudés a completar la feina que ells no eren capaços de fer tal com havien pensat.

El vent no s’ho va fer dir dues vegades i, dit i fet, es va posar a la feina.

Respirant fondo i inflant-se molt i molt, es va posar a udolar com un llop. Primer d'una manera suau, després més forta, i més i més, de tal manera que tot tremolava. Divertit i esvalotat i cridant cada vegada més, es va passejar per les teulades mirant de fer volar alguna teula mal fermada. També es va ficar a dins de les xemeneies fins a arribar a la llar de foc. No cal dir que el seu fort van ser les finestres, allà podia xiular i tot.

Ja us podeu creure que aquella tarda que havia de ser de por, es va convertir amb un gran espectacle, de núvols, de soroll i gatzara a dalt del cel, que va divertir molt a la gent. Feia temps que no s'ho passaven tan bé!

Cansat de fer el ridícul, el cel es va aclarir i va deixar passar el Sol altra vegada. Per tant, de por, res de res.

Ja veieu que això de la por és segons com un s'ho miri.

® Roser SEGURA. 2017






dimecres, 13 de setembre del 2017

El saüquer

Fa ombra al final del camí
just quan el passeig s'acaba.

Guarda la font i el pedrís
i perfuma el vent que passa.


Quan floreix, fa tant de goig...
amb les seves flors tan blanques,
que no es pot passar de llarg
sense donar-li les gràcies.


I el Pedraforca de lluny
ho fa un dia i un altre.




® Roser SEGURA. 2017.




dilluns, 11 de setembre del 2017

11 de setembre del 2017

És la última vegada,
cap més 11 de Setembre
sortirem per demanar
la llibertat de la pàtria.


Desarem en un racó
la bandera estelada,
la que ens ha acompanyat
una diada i una altra.


Tot això ja s'ha acabat,
serà un país la nostre pàtria,
serà un gran país petit,
aquesta terra catalana.


Ara és hora catalans,
ara és hora d’estar alerta,
ara és hora de votar
i dir SÍ a aquesta terra.

Roser. 2017




dijous, 7 de setembre del 2017

La llibertat

Som lliures. Estem acostumats a ser lliures. Anem i venim d'aquí i d'allà, però ens agrada també tancar-nos a casa. La casa és, si ho pensem bé, la nostra gàbia.

Dins d'aquesta gàbia hi tenim totes les comoditats. Uns més que altres. Per poc que sigui, a gairebé totes hi ha menjar i beure i un jaç per dormir.

Tots sabem que hi ha gàbies grans i petites. Gàbies de fusta i gàbies d'or encara que, d'aquestes per sort, no n'hi ha gaires.

Aquest matí, m'he passat una bona estona atrapada a la meva gàbia. Mirant, darrere els vidres, la llibertat de la terra, la llibertat dels camps, dels arbres, dels animals, del cel, dels núvols i dels ocells. Els ocells, sobretot, que són aquells que moltes vegades els contemplem darrere els barrots de les gàbies.

De tant contemplar els ocells volar lliures pel cel, per aquest cel tan gran d'aquest poble, darrere d'una finestra, és com si jo fos a dins d'una gàbia penjada de cara al Sol. I ells, els ocells, esperessin sentir-me cantar i moure'm d'una banda a l'altra d'aquesta gàbia meva.

És clar que la puc obrir i marxar... Però tard o d'hora tornaré. La meva gàbia és el meu refugi. El refugi d'ells és el cel, el vent, les muntanyes, els núvols, i un petit niu penjat dalt d'un arbre, perfumat de flors.

Hi ha un lloc per cadascú, és només qüestió d'adaptar-se i saber mirar a través dels barrots de la nostra gàbia. La llibertat presonera del món. D'un món que és, en definitiva, la gàbia de tots.


Roser.
Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017



dilluns, 4 de setembre del 2017

Setembre


És el primer dia,
el Sol ha marxat abans d'hora,
l'han fet fora
uns núvols grans i foscos
que es passegen silenciosos
tapant el cel blau.

Les orenetes volen baix
com espantades, d'aquí i d'allà,
aprofitant, com jo,
els últims dies d'estiu.

La Lluna blanca
ho contempla tot,
majestuosa, quieta,
esquivant elegantment
els núvols que el vent empeny.

El Sol s'ha amagat
darrere el Pedraforca,
s'ha fet tard,
el dia ja s'acaba,
l'estiu, també.



Roser.
Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017




dijous, 31 d’agost del 2017

El pardal

Vas parar per descansar
a un graó de l'escala.
Ja no podies volar,
les ales no t'aguantaven.

Potser feia massa Sol,
potser el vent t'espantava,
o venies a jugar
al terradet de la sala

La Itziar diu...
Àvia, jo crec que és mort,
aquest ocell de l'escala...

Ara descanses tranquil
tot envoltat de flors blanques.
La pedra rosa és el niu
que et guarda de les gelades.

Petit dol a la sala.




Roser.
Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017


dijous, 24 d’agost del 2017

Dol de tots

Estic desolada. Crec que aquesta pàgina en blanc, seria el més apropiat en una situació com la que s'està vivint a Barcelona, per deixar entendre l'angoixa i la ràbia que em domina, així com la impotència d'estar lluny de la ciutat, lluny de casa, lluny de la Rambla i de la gent que necessita l'escalf de tots. De tots, de qualsevol país, religió i cultura.

Costa d'imaginar que una persona, sense dubtar, pugui matar perquè sí, a tanta gent i marxi com si res del lloc del desastre tranquil·lament... Costarà marcar des d'ara en el calendari un aniversari de dol, un aniversari de dol a Catalunya.

Catalunya que s'està preparant per llençar-se a una gran gesta, una gesta com no s'ha fet mai, s'ha despertat plorant. Deixarem de banda aquest projecte tan gran, per acompanyar i per plorar per tota aquesta gent que, sense saber perquè, han deixat la vida a la rambla.

Hem de plorar per aquells familiars que, desesperats, viatgen de molt lluny per recuperar aquells éssers estimats, per enterrar-los.

Algú ha tenyit de sang aquesta terra. Aquesta terra que no té un NO per ningú. Aquesta terra que és terra d'acolliment i que, segons va dir Cervantes, és 'arxiu de cortesia'.


Fa dos dies cridàvem pels carrers 'Volem Acollir...!'

Volem acollir gent de pau, gent desesperada, gent que fuig d'una guerra absurda... Volem acollir persones de bona fe. No volem acollir el mal, no volem acollir assassins, no obrirem la porta de casa nostra a l'odi i al terror.

Ara, la rambla és una verdadera rambla de les flors, flors regades amb les llàgrimes de dol de tanta bona gent vinguda de tot arreu. Que Déu ens ajudi a perdonar aquesta barbàrie. Sols, no ho podrem fer mai.

Podria il·lustrar aquest escrit amb la imatge de la plaça, quant després del silenci la gent va aixecar les mans aplaudint i demanant la pau. Els coloms van aixecar el vol, portadors simbòlics d'aquesta pau tan desitjada.


Roser.
Estiu a Sant julià de Cerdanyola, 2017




Lletra: Xavi Morató · Música: Gerard Sesé