dimecres, 28 de desembre del 2016

Conte de Nadal


M'agradaria explicar-vos la història d'un arbre, un arbre que vivia al bosc, ell tot sol. No! No, ell tot sol no. Al mateix bosc vivien molts altres arbres. Arbres de tota mena. Grans, petits, joves i vells... Ja us dic, molts altres arbres, però cap com ell. Ell era diferent de tots, tan diferent que els altres li feien burla.

Li feien burla de tot, que si era molt alt, que si les fulles era com punxes, que era de color verd fosc i fins i tot que no feia flors i els seus fruits eren lletjos i no tenien color.

Costava molt viure al bosc d'aquella manera, ell es mantenia ferm, però trist i no sabia com demanar ajuda ni a qui.

Heus aquí que un dia uns nens del poble, tot passejant, es van acostar al bosc i com aquell que res es van aturar al peu de l'arbre per reposar una estona. Allà es van explicar històries de tota mena fins que es van adonar que, de l'arbre, queien unes petites gotes que ells van pensar que eren gotes d'aigua. Curiosos van mirar amunt i van veure que aquell arbre tan ferm, plorava silenciosament.

Es van abraçar al tronc, i li van prometre que no el deixarien, que farien alguna cosa per consolar-lo.

Va passar el temps i va arribar l'hivern i, amb ell, el fred i el Nadal. Aquella colla de nens, es va recordar de l'arbre i, després de rumiar-ho molt, van marxar cap al bosc amb unes figuretes de pessebre.

Un cop allà, es van ajupir i un darrere l'altre, van anar posant les figures al peu de l'arbre que, silenciós i resignat, esperava que l'hivern el vestís de blanc que era un color que li esqueia molt, i d'aquesta manera deixar de ser la burla dels altres arbres.

Els nois es van adonar que el bosc havia canviat molt. Els arbres de l'entorn ja no tenien fulles. Les seves branques resseques feien pena de mirar. No tenien ni flors, ni fruits, ni fulles i, una mica avergonyits, miraven el cel per despistar.

Per tant, l'arbre del bosc, alt i ferm, continuava igual. Preciós, d'un verd brillant i amb uns fruits d'un color com d'or. Era un avet. Aquell arbre era un arbre de Nadal, orgullós i feliç de conservar tot el seu fullam.

Els ocells, que tenien molt fred, van córrer a aixoplugar-se a dins de les branques, per poder dormir tranquils i cantar a gust. I, heus ací que, tot d'una, un estel que passava per allà, es va parar a mirar aquell arbre tan bonic. I li va agradar tant, que es va posar a dalt de tot per poder mirar-lo millor. Va ser llavors quan l'arbre es va il·luminar. Tot ell era brillant, preciós, com cap altra. I, de cop, els ocells es van despertar i es van posar a cantar tots alhora. Tant i tant van cantar que els nens els van acompanyar saltant i ballant d'alegria.

Aquella va ser una nit màgica. Una nit de Nadal com cap altra.

Va ser llavors quan els altres arbres del bosc, avergonyits, van llençar les seves fulles cap amunt, fent-les voleiar per damunt de l'avet, en senyal de festa. A partir d'aquell dia, mai més van riure de l'avet.

La gent del poble, quan ho van saber, van córrer al bosc a contemplar, ells també, aquell arbre preciós que ja tenia, com cal, un vestit de neu.

No cal dir que li esqueia molt bé i ell estava molt ufanós, ja que era el regal que esperava. 

El seu regal de Nadal.

® Roser SEGURA. Nadal 2016.


dissabte, 24 de desembre del 2016

Somnis d'estels

El cel és com un mar immens
on naveguen vaixells de somnis, 
carregats de somnis grans, 
somnis rosa, somnis blancs. 

I els àngels de la nit 
els transformen en estrelles 
i els deixen caure, a poc a poc, 
damunt les teves parpelles. 

I canten cançons de Sol 
que fan olor de pessebre, 
olor de molsa i de pi, 
olor d'il·lusió i de festa. 

Aquesta nit de Nadal, 
quan s'adormen les estrelles, 
naveguen els vaixells pel cel 
amb núvols blancs per bandera. 

Bandera blanca de pau, 
d'aquesta pau teva i meva.

® Roser SEGURA. Nadal 2016.


© Nicoletta Costa

dimecres, 21 de desembre del 2016

Ai, ves qui ho diria


Ara ve Nadal,
el veig com arriba
per un caminet de sorra i petxines,
li acarona els peus
l'escuma tan fina.

Pel desert del mar
l'acompanya el Sol
el volar suau d'alguna gavina,
la remor del vent
les ones capgira.

Arriba Nadal,
pels carrers camina,
carrers de ciutats, de pobles i viles,
curulls de regals
de llums i joguines.

Va a poc a poquet
cercant l'establia
o bé un raconet 
al Sol del migdia.

La gent va passant
comprant embogida
bocins de Nadal 
a cada botiga

Ara ve Nadal,
ai, ves qui ho diria.

® Roser SEGURA. 2016.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Tarda grisa

Sota un cel tan gris
quatre pedres blanques.
Sota un cel tan gris
quatre canyes seques
que mig s'aguanten.

La boira em dibuixa
les muntanyes altes,
de color de fred,
de color de plata.

Sota un cel tan gris
que poca gent passa...
Jo els miro quieta
a prop de l'entrada.


Sota un cel tan gris

que llarga és la tarda...

® Roser SEGURA. 2016.



dimecres, 23 de novembre del 2016

Silenci


He tancat els ulls aquest matí,
per escoltar el so
que fan les fulles
al jardí de casa meva.

He tancat els ulls
per mirar el cel,
i escoltar com cau, a poc a poc,
la llum de les estrelles.

He fet callar el meu cor
per escoltar
el cant dels ocells,
i el brunzit de les abelles.

He tancat les mans,
per demanar al món,
que vessi el seu amor
com pluja de primavera.

® Roser SEGURA. 2016.




dimecres, 16 de novembre del 2016

A la Caterina

Mira si t'estimo jo,
petita meva,
que si em demanessis el cel,
et donaria una estrella,
i si volguessis una flor
un ram de rosses vermelles.

I si avui, per atzar,
volguessis tu ser una reina,
li demanaria al Sol
una brillant diadema,
i a la Lluna, un collaret,
amb gotes d'aigua per perles.

Et daria tot això
amb petons i cantarelles,
perquè jo t'estimo molt
petita meva.

L'àvia Roser


Aniversari de la Caterina.

dimecres, 9 de novembre del 2016

Hola, bon amic!

T'he vingut a saludar, bon amic,
just quan el Sol ja marxava,
acaronant al seu pas
la cresta de les muntanyes
i il·luminant el teu esguard
tan ferreny, altiu i amable.


Estàs sempre al mateix lloc,
un dia rere l'altre,
una nit i una altra nit,
esperant un any i un altre,
la visita dels amics
que vénen a saludar-te.


I com cada any, amic meu,
jo també he volgut trobar-te.



(A la muntanya del Pedraforca)

dimecres, 2 de novembre del 2016

Tardor

És ple de Sol
al mig del camp,
acaparant la llum, 
aquesta llum brillant,
abans que l'hivern 
se l'endugui,
per sempre.
Radiant, majestuós,
acollint tots els ocells,
que, com ell,
acaparen el Sol
abans que l'hivern,
se l'endugui,
per sempre.
S'endugui l'alegria,
d'aquest Sol brillant
i, ajudat pel vent,
aquest hivern silenciós
escampi el seu fullam,
groc de Sol,
camps enllà,
per sempre.


® Roser SEGURA. 2016.

dimecres, 26 d’octubre del 2016

Jardí de silenci

Hem tancat la mort
darrere una reixa
voltada de flors,
lligada al silenci
del dolor dels cors.

Ciutat d'esperança,
jardí de records,
camins de la Glòria
 que ho seran per tots.

Hem tancat la vida
darrere les flors,
de les creus a terra,
de la por i els plors.

El camí ens allunya
molt a poc a poc,
i amb crits i rialles
fem un ram de flors.

Hem tancat la vida
al jardí dels morts,
la reixa callada
en guarda els records.


Cementiri de Sant Julià de Cerdanyola

® Roser SEGURA. 2016.



dimecres, 19 d’octubre del 2016

El color de la felicitat

De quin color és la seva felicitat? Això deia en Cesc, en un acudit, un acudit tan sensible, tant emotiu, que en comptes de fer riure, feia pensar.

De quin color pot ser la felicitat? És que la felicitat pot tenir més d’un color? De quin color és la meva?

He viscut dies feliços, on la felicitat tenia, sens dubte, molts matisos, no hi ha mai moments de felicitat iguals, segurament de diferents colors, més lluminosos, més resplendents, més apagats, més transparents, és impossible descriure-la, la felicitat entra sense fer soroll i deixa un regust de dubte al cor, no sabem mai si és certa, o és un miratge.

La felicitat, podem dir, que és un moment, és un segon, es un raig de llum que de sobte ens sorprèn, mai estem preparats per rebre-la com cal. És fugissera, passa molt ràpidament i quan ens volem donar compte, ella ja ha marxat, llavors el pensament es deleix i es recrea en la visió d’una felicitat que ja no hi és. Però nosaltres som capaços de guardar-la anys i anys. Els moments de felicitat són el nostre tresor, és allà on ens agafem per continuar vivint, quan ens venç el contratemps i la tristesa guanya el nostre cor, llavors, el pensament s’agafa fort a la felicitat perduda, però guardada gelosament.

Aquesta felicitat, blanca, rosa, blava...de tants i tants colors, és sens dubte l’únic que ens empeny a viure, que ens ajuda a seguir endavant a resignar-nos a tants entrebancs, a tenir esperança, si més no, per algun dia, poder gaudir ni que sigui per un moment, de la felicitat, que sense pensar-ho, pintem d’un color bonic per poder recordar-la sempre.

I encara que sigui estrany tots tenim una foto on  podem veure, atrapada a la nostre cara, la felicitat.

® Roser SEGURA. 2016.



dilluns, 17 d’octubre del 2016

Sortir de l'armari

Durant molts anys he estat amagant en carpetes, calaixos i blocs, retalls escadussers, sense donar-li importància, uns escrits que només veien el Sol per Nadal, per quedar bé amb els amics i la família.

Va ser per casualitat que una gran amiga, la meva professora de català, va confiar en mi. Va recomanar un petit poema meu, a la revista del casal, i li van fer cas. El van publicar.

A partir d'allò, he fet públics, escrits, contes, poemes... tants com per desesperar als amics i familiars que, per educació, aguanten les meves cartes, que reben, un dia si i un altre també.

La meva opinió ha arribat a la premsa i als dirigents del país, com per exemple, al mateix president.


He perdut la vergonya. He editat un llibre on els poemes de Nadal estan a l'abast de tothom. Els contes pels nens, estan esperant que s'apiadin d'ells l'editorial de torn i el meu calaix està ple a vessar d'escrits i més escrits que demanen, també, passar per la impremta.

Potser un dia m'avergonyiré de tanta cosa escrita sense solta ni volta però, de moment, m'ha agafat fort, i em costarà molt acceptar que, potser, no he de fer tants escrits, ni tanta ximpleria, sense demanar permís a la meva consciència, que fa temps està adormida.

D'això, jo en dic sortir de l'armari. No us penseu... no! A l'armari si estava molt bé, però, un cop fora, ja no es pot tornar enrere.


® Roser SEGURA. 2016.





dimecres, 5 d’octubre del 2016

Companys de viatge

Érem allà, arrenglerats. L'un al costat de l'altre.

De totes les mides, grans, mitjanes, petites, molt petites... velles, molt velles.

Tots ells quiets, muts, tancats. Cada un, era, sens dubte, una novel·la, un drama, un conte, un poema o potser una cançó. Infranquejables, obedients, representant perfectament el seu paper.

I jo, com ells, quieta, muda, tancada. I, com ells, guardant a dins la meva història.

Tot plegat, era com una gran biblioteca, ben ordenada, on cada llibre estava al seu lloc.

Evidentment, només érem persones viatjant al mateix tren.

® Roser SEGURA. 2016.



dimecres, 28 de setembre del 2016

Estiu

Olor calenta de pa tendre,
Sol que crema
el pedrís i la finestra.
Estiu quiet,
la ment en blanc,
el cos descansa.

Pesa tant el cel
que els ocells no aguanta,
i s'han aturat per dormir,
cansats d'anar i venir,
sense sentit,
de banda a banda.


® Roser SEGURA. 2016.





dissabte, 24 de setembre del 2016

Tempesta d'estiu

Plou, a poc a poquet, cau aigua,
és migdia i s'ha fet fosc.
El soroll llunyà dels trons
acompanya avui la pluja,
d'aquest cel tan generós.

L'aire humit, que convida als somnis,
va carregat de perfums.
Generós, duu les mans plenes,
d'olor de molsa i de pi
de faig, d'orenga i de romaní.

La gent no parla, murmura,
l'aigua ha fet callar el soroll,
no canta el rossinyol ni la merla,
el vent s'adorm als matolls.

I els trons com gran orquestra,
d'aquesta tarda d'estiu,
omplen l'entorn de misteri
orgue immens, d'aquest cel viu.

® Roser SEGURA. 2016.



dijous, 15 de setembre del 2016

Estem A PUNT.

És un punt.

Només un punt.

El punt és la fracció més petita de la línia, però sense els punts la línia no existiria.

Podem parlar de moltes classes de punts. Punts cardinals, punt de vista, punt d'honor, punt de mira, punt i a part, punt i coma, fins i tot dos punts i també punt final.

Hi podríem afegir els punts que lliguen, el punt de creu i els punts de sutura... D'una manera molt simbòlica, en aquest cas, hi podríem afegir també els punts suspensius...

El nostre punt no es cap d'aquests, el nostre punt és un punt d'esperança. El nostre punt es farà gran, més gran que tots nosaltres. És un d'aquells punts que entren dins del cor i deixen petjada. És el punt de l'interrogant, és el punt de l'admiració, no és pas un punt i a part, no. El nostre punt és un punt i seguit.

Doncs, sí! El nostre punt i seguit, serà el nostre punt de partida. El nostre punt d'arribada. El nostre punt de seguir i seguir, sense defallir, sense aturar-nos, sense cansar-nos. Serà el nostre punt de llum, la nostra fita.

No podem perdre el punt, aquest punt ha de ser la nostra guia, el punt de la nostra llibertat, el punt que ens portarà, sense dubtar cap a la independència. La independència d'aquesta pàtria petita, que sens dubte, serà a partir d'un punt que la farem gran.

Estem A PUNT.

dissabte, 10 de setembre del 2016

11 de Setembre 2016

La meva senyera
espera al balcó,
aguanta les pluges, 
el vent, la calor.

Un any i un altre, 
aguanta ferma,
el Sol que li crema,
la pell i el color.

Ella és la consciència, és la il·lusió
de tants i tants homes,
de tants setembres a la foscor,
és un mirall de fermesa,
no es pot quedar en un racó.

Ben agafada a la barana
aguanta ferma sense por,
amb l'esperança que un dia,
no gaire lluny, de debò,
 serà lliure altra vegada,
serà lliure, sí senyor.


® Roser SEGURA. 2016.


dijous, 8 de setembre del 2016

AYLAN, petit infant

La mare mar,
t'ha deixat suaument
damunt l'arena
i, mentre et gronxava,
cantava baixet a cau d'orella,
cançons de sal i de sirenes.

Ets aquí, quiet,
adormit per sempre,
mentre la mar,
amb les seves mans,
t'amoixa la cara,
i els cabells pentina,
el Sol plora,
mentre et mira.

I ella, sense consol,
aquesta mar de llàgrimes,
omple el teu entorn
d'escuma blanca,
i no deixa ni un moment
d'acaronar-te.

No estàs pas sol,
petit infant,
el teu viatge no ha acabat,
la teva imatge de llibertat,
ha entrat molt dins del cor
de tots nosaltres.

® Roser SEGURA. 2016.

Setembre 2016. Aniversari de la mort de l'Aylan, un de molts d'altres.


dijous, 1 de setembre del 2016

L'hortènsia

Treuen el cap saludant
a aquells que pugen l'escala, 
sense fer cas dels barrots 
que les tenen atrapades. 

Miren el cel, impacients,
i els ocells de dalt les branques,
que canten sense parar,
a aquelles flors roses i ufanes,
atrapades dia i nit
en un racó de l'escala.



® Roser SEGURA. 2016.



dijous, 25 d’agost del 2016

El vent

Hi ha un vent estrany
que treu les penes.

Hi ha un vent quiet
que lliga els cors.

Hi ha un vent violent
que espolsa els arbres,

I un vent que crida
per les escletxes i els racons.

Hi ha un vent amic,
que riu i canta
i mou els núvols de tots colors.

El vent que bufa aquesta tarda,
porta amagats els meus records.



diumenge, 21 d’agost del 2016

Des del cel

De tant passejar pel cel
molt cansat i amb molta calma,
s'ha deixat caure suaument
just al cim de la muntanya.

Repenjat i pacient,
contempla les quietes cases
d'aquest poble petitó
protegit damunt la plana.

Quin goig déu fer des del cel
aquest poble de muntanya!, 
quan el Sol li diu adéu,
i els ocells canten a cor
aixoplugats a una branca.

I aquest núvol gran i fort,
a aquesta hora de la tarda
i, sense fer cas del vent,
s'ha adormit dalt la muntanya.



® Roser SEGURA. 2016.

dimecres, 27 de juliol del 2016

L'ona enamorada

He vist en la mar
juganera i blava,
una ona que em somreia
i, divertida, s'amagava.

Xopa d'escuma i despentinada,
l'he vist treure el cap
una i una altra vegada,
per recular, tot seguit,
darrere una roca brava.

I a pesar del seu encant,
aquesta ona eixelebrada,
guarda molt endins del cor
una ànima enamorada.

Pensa sempre dia i nit,
en mig de les gotes blaves,
en una sirena rossa
que té la cua de plata.

I que quan s'amaga del Sol,
s'ajau plorant desolada
allunyant-se de la mar,
damunt l'arena daurada.



® Roser SEGURA. 2016.