No ploreu per Nadal

Si us plau, no ploreu més

per les penes passades.

Nadal és una finestra oberta,

sense cortines ni persianes.

Deixeu entrar el so del món

el so de l'alegria i la rialla.

Que la música i la llum,

alegrin la vostra casa.

Si us plau, no ploreu més,

i eixugueu-vos bé les llàgrimes.

Per això no cal esforç,

hi ha un amic a cada mirada,

que us allargarà la mà,

i per què no, una abraçada?

Obriu la porta a Nadal,

deixeu entrar l'estelada.

Roser Segura i Riera
Nadal 2020

Si no fos

Si no fos
perquè és Nadal...
Si no fos
perquè us estimo...
Si no fos
perquè sóc gran...
Recitaria, cantant,
cançons plenes d'alegria
aquesta nit de Nadal.

Però, com que és nit de pau,
nit de torrons i família,
i jo no us vull fer cap mal,
us envio aquesta carta.

Acolliu-la bé, si us plau.
Jo, amb ella, us envio
molts petons aquest Nadal.
I li estalviarem a l'oïda
que no pateixi cap mal.

Roser Segura i Riera
Nadal 2020

        Il·lustració de Roser Calafell

Nit de Nadal

Era una nit molt freda. En mig d'un bosc hi havia un avet que estava trist, ja que en aquell bosc no hi havia cap més avet que ell.

Heus aquí que un estel el va veure des de dalt del cel i, com que allà dalt s'avorria molt, va pensar que el millor que podia fer era... anar a fer-li companyia.

Sense pensar-s'ho va baixar corrent, despenjant-se ràpidament del cel. Quan va ser al damunt de l'avet, va relliscar, i va caure avall. Va tenir sort d'una branqueta que sortia més que les altres que el va emparar.

Com va poder, a poc a poc, es va anar enfilant. Amunt..., amunt... Fins que va arribar a tocar la punta de l'avet. Per no tornar a caure, es va arrapar ben fort a l'última branca i en fer-ho, va deixar anar tota la seva llum.

L'avet va quedar completament il·luminat mentre l'estel se'l contemplava molt satisfet.

Va ser llavors, tot mirant-lo, que es va adonar que l'avet plorava. Li queien unes llàgrimes rodones i blanques. Les llàgrimes eren d'agraïment. Aquelles llàgrimes, tal com anaven caient, es convertien en boles de colors que quedaven penjant de les branques.

Els habitants del poble, atrets per aquella llum tan intensa, van anar tots cap al bosc i quan van veure aquell avet tan bonic, es van posar a cantar i ballar al seu voltant. Va ser en aquell moment que es van adonar que aquella no era una nit qualsevol. 

Aquella era la nit de Nadal.

® Roser SEGURA. 2020.

Gràcies, de res.

 Aquell matí, com qualsevol altre, els coloms es passejaven per la plaça. Amunt i avall, d'un costat a l'altre.

A un banc, assegut, hi havia un noi. Tot sol, amb cara d'avorriment, es dedicava a rascar el terra amb el peu, com aquell que vol fer dibuixos.

Els coloms es passejaven molt a la vora d'ell i s'estranyaven del seu silenci. Però continuaven passejant i picant el terra sense parar.

Tot d'una, va començar a ploure. Quan els coloms van veure que aquell noi no duia paraigua, sense pensar-ho gens, es van posar a volar per damunt d'ell, i com que ho van fer molt units i sense parar, aquell noi ni s'hi va adonar de la pluja, fins que els coloms van deixar de volar damunt seu. Va ser llavors quan, veient l'aigua de la pluja a terra, va voler donar les gràcies a aquells coloms, però ja no hi eren.

Aleshores va entendre que, aquell acte tan generós i tan senzill, podia ser un bon exemple per ajudar a qualsevol que ho necessites. Sense demanar res a canvi.

® Roser SEGURA. 2020.

Estimeu-vos els uns als altres.

Aquest va ser un consell que Jesús va donar als seus deixebles, i que ara només el podem complir a distància. No podem expressar com voldríem la nostra estimació, ens ho han prohibit.

D'aquell consell, potser hem oblidat el sentit de les paraules, o bé no li hem donat mai la importància que tenen. Aquest any, per culpa d'aquest microbi, ens hem adonat que sí, que en tenen molta d'importància, que és gairebé imprescindible no saludar a algú sense fer un petó, o una abraçada o, fins i tot, fer-ho tot, petons i abraçades.

Hem après a saludar les persones estimades o tan sols conegudes amb una inclinació de cap, amb la mà al cor. Res i, a més a més, d'un tros lluny.

Per acabar-ho d'arreglar, ens hem de tapar la cara amb un drap, que en diuen mascareta, d'aquesta manera ningú veu si estem contens, o no, de veure a l'altre.

I després de tot, només poden trobar-se juntes les famílies que no passin de sis persones, difícil oi? Cosa que, a casa nostra, serà impossible del tot. Tant a casa nostra com a moltíssimes cases d'aquest món. Què podem fer?

Si teniu alguna idea per solucionar el problema, ben segur que moltes famílies estaran contentes, doncs és molt trist no poder celebrar junts les diades importants, i no poder demostrar que ens estimem molt.

Déu meu!, quan s'acabarà aquest malson! Diuen, que tot depèn de nosaltres per poder complir amb aquesta llei. Si és així, que així sia.

De totes maneres, no patiu, jo us estimo molt. Això no ho canvia ningú.

® Roser SEGURA. 2020.

Ceràmica d'en Josep Maria Verdés

Francesc Busquets

Avui has pujat al cel,

a aquest cel que tant t'agrada,

la música, que et dóna la mà,

és la que sempre t'acompanya.

Els núvols i el sol, cantaran

sols per tu, de matinada,

mentre la lluna i els estels

endrecen la teva estada.

El silenci que has deixat,

bon amic, no té paraules.

Guarda tants i tants records,

somriures i abraçades.

Al final del teu camí,

entonant dolces tonades

i envoltats de lliris blancs,

t'han vingut a rebre els àngels.

® Roser SEGURA. 2020.

L'hora ha arribat

Ara sí, l'hora ha arribat,

hem acabat la paciència.

Ara és hora catalans

i no ens hem de deixar vèncer.

Hem d'estar tots molt units,

per defensar aquesta terra.

Aixecarem molt amunt

el nostre honor i la senyera.

I ens agafarem les mans,

ben fort, per fer una cadena,

per protegir, de tot cor,

aquesta estimada terra.

Si fem això, catalans,

no ho dubteu

ningú mai ens podrà vèncer.

® Roser SEGURA. 2020.

Gorka, bon amic

Ens has deixat, més no del tot.

Has fet la feina encomanada, ho has deixat tot en bones mans. Els teus escrits, els teus dibuixos, les teves ceràmiques... Tot endreçat, tot protegit... Com es guarden els records estimats.

Bon amic, has dit adéu, però no has marxat del tot. Nosaltres mai t’ho oblidarem, mai deixarem de parlar de tu. Tu estaràs sempre al nostre costat, mai deixaràs de ser el nostre amic.

Perquè l'amistat, la bona amistat, és això. És parlar de l'amic. És comptar amb l'amic. És recordar l'amic.

És, com quan vols compartir una alegria, o un dubte amb algú, quan necessites ajuda, quan et preocupa un problema. és quan l'amic de debò és al teu costat.

Tu vas ser aquest amic, Jordi, i ho continuaràs sent.

No ens deixaràs del tot, tu ho saps, i ens veus i ens escoltes. De ben segur des del cel.

Gorka, bon amic, gràcies per la teva gran amistat.

 

XAMOT
Els teus amics de ceràmica

Barcelona, 19 de setembre de 2020

Pel camí que fa baixada

He collit un clavell blau

pel camí que fa baixada.

M'acompanya el seu perfum,

olor de cel i d'aigua clara.

Si ara tu fossis aquí,

amor meu, aquesta tarda

et faria un petó

i te'l posaria a la falda.

Un dia, agafats de la mà,

pujarem a la muntanya

i collirem, sense parar,

clavells blaus i flors daurades.

Les campanes van dient

que ja és hora de ser a casa.

I, a poc a poc, pensant amb tu,

aquest clavell m'ha acompanyat

pel camí que fa baixada.

® Roser SEGURA. 2020.

Capvespre d'estiu

El vent

ha passat corrent

i s'ha endut el Sol

i les nuvolades.

Els arbres, quiets,

esperen, pacients,

que arribi la nit.

Que passejant pel cel

ens porta els estels

i la lluna blanca.

I la muntanya,

muralla de pedra engalanada,

protegeix aquest poble

que a mi, tant m'agrada.

® Roser SEGURA. 2020.

Escriure al vent

Al peu de l'escala, 

m'ha deixat, el vent,

la ploma d'un àngel

blanca com la neu. 

Amb aquesta ploma,

que m'ha dut el vent, 

vull escriure't cartes, 

dibuixar flors blanques

i blaus pensaments. 

Amb la ploma blanca,

quan s'adormi el vent 

t'escriuré un poema 

d'amor i d'anhel.

La carta que escrigui, 

te la durà el vent, 

i els estels, la Lluna 

i el Sol ponent.

Quan rebis la carta, 

que et portarà el vent, 

guarda-la en silenci,

llegeix-la quan dormis.

Jo seré prop teu.

® Roser SEGURA. 2020.

Les pedres del meu país

Amb una pedra sobre l'altra
hem construït el país.
Una pedra rosa,
una pedra blanca,
una pedra xica,
una pedra grisa.

Hem escrit la nostra història
a les pedres del camí,
camins de gresca i de joia,
de farigola i romaní
i dels valents que marxaven,
a la guerra lluny d'aquí.

Hi ha un camí que fa baixada,
el del riu,
el del molí,
el del camp,
el de la plana
i aquell que m'agrada a mi.

A mi m'agrada el que puja,
i el que m'apropa a l'amic
d'aquell que ja fa mil dies,
que a la presó va a dormir.

En el camí de pujada
no hi ha roses,
no hi ha pins,
no hi ha ocells
i no hi ha garses
aquest és un camí trist.

El camí que a mi m'agrada
entre tots l'hem de guarnir,
hem de sembrar-hi ginesta,
margarida i llessamí,
lliris blaus i violetes,
i les roses del jardí.

El dia que obrin les portes,
anirem tots al camí
a fer volar la senyera,
a fer petons als amics,
i escriurem a la pedra
la història d'aquest país.

® Roser SEGURA. 2020.

Lluna de plata

T'he vist que sorties,
silenciosa i callada,
per damunt dels camps
d'aquesta terra castellana.

Descalça has pujat
damunt del cel de la tarda,
i t'has passejat pels camps,
camps de blat i de civada
i per les vinyes verdes,
de raïms de plata.

I, a poc a poc,
silenciosa i blanca,
t'has apropat aquell riu,
que tu n'ets l'enamorada.
i ell t'ha fet molts, molts petons,
petons de somnis i de rosada,
de núvols blancs i d'estelada.

I somrient has marxat,
blanca lluna platejada
dient-li adéu al castell
i a aquesta terra estimada.

® Roser SEGURA. 2020.

El colom missatger

Un colom, a la finestra,

de tu m'ha parlat així,

m'ha dit que enyores la casa,

i el so d'un violí.

Aquest colom em parlava

del silenci del jardí,

dels bastons i les lliteres,

de les cadires amb coixins.

Jo l'escoltava callada,

pensant que tu, des del llit,

aquest colom m'enviaves,

per estar una mica amb mi.

I, quan aquell colom marxava,

cel enllà, fugint de mi,

no va veure que plorava

perquè tu, ja no ets aquí.

® Roser SEGURA. 2020.

El foc de Sant Joan

Cremem l'enveja,

cremem la por,

cremem les penes,

cremem les reixes de la presó.

Que Sant Joan rebi,

amb flama i foc,

la nostra esperança

i el nostre amor.

Llancem a les brases

els mals records

que a la nostra pàtria

la purifiqui el foc.

® Roser SEGURA. 2020.

Tot recordant aquella tarda

Un núvol blanc.
Una mirada.
Un somriure.
Un petó.
Un jardí
pler de flors blaves.

Un colom,
obrint les ales,
i un ocell petitó,
cantant cançons
oblidades.
Cançons
de mel i mató.

Recordant
aquella tarda,
i aquell núvol petitó,
i aquell jardí
de flors blaves,
espero
tornar-te a veure,

i poder-te fer
un petó.

® Roser SEGURA. 2020.

La flor groga

Florida en el mes d'abril,

i està vivint i atrapada

en una esquerda gegant,

a la porta de l'entrada.

La gronxa el vent del matí

i la pentina la rosada.

Vesteix de color d'or,

és una joia amagada.

Ella em mira somrient,

movent les fulles enlaire,

quan passo i li dic adéu,

i no para de mirar-me.

Aquesta nit, l'ha regat

una pluja fina i llarga.

I ella s'ha adormit feliç

tot esperant la matinada.

Si jo fos aquesta flor,

dormiria amb l'estelada,

i enviaria petons
a la lluna enamorada.

I a tots aquells que, com jo,
somiem tancats a casa
amb el dia que ens trobarem
per fer-nos fer una abraçada.

® Roser SEGURA. 2020.

Montserrat

Ets aquí, santa Maria,
asseguda, contemplant
el cel i l'escolania
i la gent que està pujant
iels pobles d'aquesta terra,
aquesta que estimes tant.

Montserrat és la corona
d'aquest meu país tan gran.
L'engalanen les estrelles
i les flors del seu voltant
i els ocells que, cada dia,
canten cançons, tot volant.

Als teus peus, Santa Maria,
l'aigua llisca riu avall,
i acarona la muntanya
i alegra boscos i camps.
I aquests pobles que voldrien
ser un país, lliure i gran.

® Roser SEGURA. 2020.

Rajola de 25x20cm artesana pintada a mà 

amb Moreneta de Montserrat.

De venda a Art de la Terra.

Les roses vermelles

Quatre puntals tocant el cel,
quatre puntals d'aquesta terra.
Quatre puntals vermells de sang,
damunt d'un Sol de primavera.

Quatre flames d'il·lusió,
camins cap a la victòria.
Sant Jordi hi va matar el drac
per cobrir el país de glòria.

I en aquesta Catalunya meva,

amb tot l'amor del seu cor,
Sant Jordi l'ompli de flors,
de flors i roses vermelles.

Sant Jordi 2020
® Roser SEGURA. 2020.

Pasqua florida

Dalt d'una branca
canta un ocell.
I la blanca olor
del llessamí
perfuma l'aire.

Plora el cel,
el sol s'amaga.
I en la terra en calma,
no hi ha cançons 
ni campanades.

És pasqua florida.
És pasqua amagada.

® Roser SEGURA. 2020.

Què està passant?

No m'ho puc creure... dia de Rams! Primer dia de Setmana Santa, i... a casa, sense palmes ni llorers ni entrar a l'església?

Recordo quan anàvem a beneir amb els nens. Amb les palmes, els palmons, i els rams de llorer florit. Perquè per Rams el llorer ja ha florit... I ens havíem arreglat molt, ben vestits i pentinats, sobretot els nens, ja que aquell dia estrenaven els vestits que, moltes vegades, els havia fet jo mateixa.

He repassat els meus escrits de les "Pàgines Viscudes" on tinc cada setmana santa viscuda a Sant Julià. Un any i un altre. Fent la descripció del temps (si plovia, si feia vent, si feia Sol), la benedicció a la plaça... els cants i la processó entrant a l'església... He repassat els Dijous i els Divendres sants, les Pasqües. Cada any diferent. Els nens més grans cada any… Nosaltres més vells i la gent del poble diferent, si fa o no fa com nosaltres.

Tot com una rutina de costums. Costums que no hi havia per què canviar. Eren així i no pensàvem que haguessin de ser d'altra manera, Tot això, anys i anys. Jo diria, de tota la vida i, de cop, tot ha canviat. Tot. Tant que, per començar, l'església, que és on se celebren, sens dubte, les festes religioses, han tancat les portes! Però, com potser això! Quan la casa de Déu tanca les portes, al poble, en dies tan senyalats?

La Setmana Santa és el principi de la nostra religió. Aquesta tan arrelada al nostre país. Aquesta que ens ha fet seguir un camí, obligat potser, de bondat i d'obediència a Déu. I que l'església catòlica ha construït, per donar-li aixopluc. Unes esglésies per acollir la gent dels pobles... Doncs, aquestes esglésies... Oh, Déu meu!, avui estan tancades! Hem de seguir els oficis a casa, resant i mirant la TV. Això, no havia passat mai! I... que farem per Pasqua? No hi vull pensar, és massa gros...

® Roser SEGURA. 2020.

El dia de la marmota

Quin dia és? Dimarts? Dijous?.. No ho sé pas. És igual. Ben bé igual. L'única diferència és el temps. Plou o fa sol? Està ennuvolat o no? Tant se val l'hora de llevar-se. Les 9? Les 10? O més tard... El dia serà igual que ahir, que demà i que demà passat i l'altre.

Ja hem canviat el full del calendari i no hi ha cap diferència que ens pugui dir que alguna cosa ha canviat. Potser fa una mica de fred, ara que tots esperem la Primavera. Jo crec que, a la pobra, també la tenen tancada en algun lloc. Per què si no? No es veuen ni les orenetes! Elles també estan tancades?

Algú, molt espavilat, va dir un dia, que no era de nit, que 'en el frente, no habia novedad'. Molt espavilat, si senyor, almenys hi ha algú que sap el que està passant.

Les notícies que ens arriben per la televisió, són sempre igual d'optimistes. Que si hi ha més morts que ahir... Que ja no s'hi cap als hospitals... Que estan plantant tendes grans per emmagatzemar més gent... Si això és el que diuen per animar el personal, tot un èxit per cert.

Avui és dijous, com deia aquell. Un dia que coincideix, miraculosament, amb el calendari.

Demà serà un altre dia, i que Déu vulgui, que sigui diferent dels altres- Per a millor, sens dubte.

® Roser SEGURA. 2020.

El plàtan pansit

Vet aquí que una vegada hi havia... no sé, potser una altra vegada o no, no sé, però el que si sé, és que un dia, a la casa d'una gran família, va passar una cosa molt curiosa.

El món es va posar malalt, molt malalt. I les autoritats sanitàries, per poder curar a tothom, varen tenir la gran idea de manar a la gent, de tot el món és clar, que es tanquessin a casa i que, de poder ser, no sortissin gaire, o millor, res de res.

Per tant a la casa de la família d'aquesta història, varen decidir repartir-se la feina i entre tots cuidar-se de tot. I quan dic de tot, és de tot.

Aquella era una casa diferent de les altres, la família era una mica despistada, però divertida.

Tant la gent gran com els més petits, molt ben avinguts, es van cuidar de tota la feina que hi ha sempre a una casa. De tota. De la roba, de rentar-la, de plegar-la, de desar-la... De tot.

També de la neteja, de fer el menjar, de rentar els plats, de cuidar el gat i el gos. Una feina important, també, va ser cuidar les plantes que la iaia de la casa tenia el costum d'amuntegar a l'eixida.

Una altra cosa important, la nevera. Allò era un xic complicat, ja que era un món a part. Moltes vegades les bosses i els paquets de verdures o bé dels menjars preparats, així com les fruites, la llet, els iogurts, etcètera, s'han de tenir controlats, mirar sempre la data de caducitat, que moltes vegades ens trobem que som massa generosos guardant-los una setmana i una altra, fa pena llençar aquell pernil dolç, oi?

Bé, en aquella casa, la família feia la feina de la casa com aquell que res.

Sembla que això sigui un model, que siguin perfectes, que no hi hagi cap problema. No, no és veritat! Com que tots ho van remenar tot, moltes vegades, hi havia coses que es feien dues vegades, d'altres ni es tocaven.

Per tant, un dia va passar una cosa molt important. Després de repassar la cuina, la nevera, els prestatges del bufet del menjador, la iaia es va posar les mans al cap. En una fruitera preciosa, feta de ceràmica, hi va trobar, arraconat, avergonyit, mig tapat per un ram de raïm, un plàtan.

Tots sabem com són els plàtans. Llargs, corbats, d'un color groc preciós, molt fàcils d'agafar, no embruten quan els hi treus la pell... Res! Que és una fruita que agrada a tots, tant petits com grans.

Doncs aquesta fruita, que va trobar l'àvia, feia pena! De groc no en tenia res, era marró, i fins i tot, una mica tou, havia perdut tota la seva elegància.

La família es va reunir i després de mirar de descobrir el culpable, sense èxit, es van posar d'acord de què fer amb ell. Ningú el volia llençar. Després de tants dies, ja formava part de la família. Per tant, s'havia de trobar una solució, i a això es van dedicar tota la tarda d'aquell diumenge.

Mentrestant, tots reunits parlaven sense parar ni treure'n cap solució acceptable. L'àvia es va dedicar a preparar un berenar, doncs ja començava a ser-ne hora.

I així va ser! Tot d'una, la iaia, va posar damunt la taula de la discussió, una safata de porcellana plena fins dalt d'uns bunyols rossos, rodons, torrats, amb una olor, que va fer que, no més de sentir-la, la família sencera s'oblidés del plàtan i del gran problema que generava.

Tot seguit es van posar a berenar sense pensar en res més que engolir tants bunyols com poguessin, ja que la gana així ho demanava. Tot d'una, algú va preguntar a l'àvia de què eren aquells bunyols tan bons i que tan amablement havia fet per berenar. L'àvia, com aquell que res, els va dir que eren bunyols fets de fruita. D'una fruita molt bona i molt apreciada per la família d'aquella casa.

Ja us podeu imaginar, aquells bunyols eren fets de plàtan, d'aquell pobre plàtan que dormia feia dies dins de la fruitera tan maca de ceràmica i que ningú li va fer cas.

® Roser SEGURA. 2020.

A una flor de taronger

Una flor que es marceix
i una fulla li fa ombra.

La pluja fina és el seu plor,

el Sol lluent l'acarona.

No ploris petita flor,

del teu cor naixerà

un fruit dolç,

un fruit que a tots enamora.

® Roser SEGURA. 2020.

8 de març

Un dia trist, com cap altre,
hem de sortir al carrer
perquè se'ns vegi la cara,
amb llaços grocs i morats,
cridant i amb les mans alçades,
li diem al món sencer,
que som dones, no fantasmes.

Aquest dia està marcat,

a cada dona, a cada casa.

Amb llaços morats de dol

de tantes dones trencades.

I el món tan generós,

ens regala i acompanya,

un dia tot sencer a l'any.

No en demanéssiu cap altra,

ja que amb un, ja en teniu prou,

no fos cas que per costum

sortíssiu un dia i un altre.

Per mi va ser un dia trist

i em vaig sentir humiliada.

Les dones d'aquest món

porten vida a les entranyes.

Som la terra i el planter

dels homes que ens acorralen.

I ells, que ens estimen tant,

aquest feliç dia ens regalen.

® Roser SEGURA. 2020.