Gràcies, de res.

 Aquell matí, com qualsevol altre, els coloms es passejaven per la plaça. Amunt i avall, d'un costat a l'altre.

A un banc, assegut, hi havia un noi. Tot sol, amb cara d'avorriment, es dedicava a rascar el terra amb el peu, com aquell que vol fer dibuixos.

Els coloms es passejaven molt a la vora d'ell i s'estranyaven del seu silenci. Però continuaven passejant i picant el terra sense parar.

Tot d'una, va començar a ploure. Quan els coloms van veure que aquell noi no duia paraigua, sense pensar-ho gens, es van posar a volar per damunt d'ell, i com que ho van fer molt units i sense parar, aquell noi ni s'hi va adonar de la pluja, fins que els coloms van deixar de volar damunt seu. Va ser llavors quan, veient l'aigua de la pluja a terra, va voler donar les gràcies a aquells coloms, però ja no hi eren.

Aleshores va entendre que, aquell acte tan generós i tan senzill, podia ser un bon exemple per ajudar a qualsevol que ho necessites. Sense demanar res a canvi.

® Roser SEGURA. 2020.