diumenge, 30 de juliol del 2017

El gat que tenia por dels ratolins (1a. part)

Una vegada, un gat, o més ben dit, una gata, es passejava molt contenta pel seu jardí. Un jardí molt gran, ple de plantes de tota mena, on es podia amagar sempre que volia.

Això ho feia moltes vegades perquè li agradava que la trobessin a faltar i la busquessin tots desesperats, ensenyant-li llaminadures així com un trosset de formatge, una mica de pernil i coses així. Com més tardaven a trobar-la, la llaminadura era més bona.


Heus aquí que un dia, com feia sempre, estava amagada dessota un roser, quan algú li va mossegar la cua.

Meu!!!, quin espant...! es va girar de cop, però no va ser capaç de veure res. Què podia ser? Es va quedar quieta una bona estona. Tant, que es va oblidar de l'espant i fins i tot de la seva cua. I així, quieta, quieta, es va adormir, que era una cosa que feia molt bé. Dormir i amagar-se.


Al cap d'una estona, d'una bona estona, doncs mai en tenia prou de dormir, la va despertar una altra mossegada, aquesta vegada a la pota dreta del darrera.

Déu meu!, quin esglai! La pobra gateta va fer un bot i un crit, encara més fort que l'altre. El cor li anava a cent i els ulls, donant voltes, intentaven descobrir d'on venien aquelles mossegades misterioses. Però, res de res. Per més que mirava no podia esbrinar de cap manera qui la mossegava.

Com que tenia tot el temps del món i molta paciència va decidir esperar, això si, amb els ulls ben oberts, perquè no es perdés cap detall del misteriós mossegador del jardí.

I així va ser. Una hora i una altra. Comptant mosques i gratant-se la panxa de tant en tant, quan, tot d'una, una cosa petita com una fulla seca, corrent com si el vent l'empenyés, va passar-li per davant dels seus bigotis. Va ser vist i no vist, fins i tot, la pobreta gateta, va pensar què era això?, una fulla?

És clar que les fulles fan sempre olor de fulla i allò no, allò feia una olor que semblava de ratolí, és clar que de ratolins no en sabia gaire, doncs no era pas el seu fort.


Tot rumiant això, una altra passejada ràpida i un xic mofeta va fer que la pobreta gata arrenqués a córrer d'una manera desesperada. Feia riure i tot, la cua entre les cames, les orelles enrere com aixafades a l'esquena, els bigotis estarrufats i les potes tremolant que no li tocaven a terra.


D'aquesta manera va entrar a casa seva pel forat de la porta, aquell forat que tenen a la porta de les cases de pagès a la banda de baix.

Quan la van veure, la gent de la casa, es van posar a riure, de tal manera que no podien parar, feia pena i riure a la vegada veure-la d'aquella manera. 

(Continuarà...)


® Roser SEGURA. 2017.




dimecres, 19 de juliol del 2017

Joc d'aigua

Tots els mars del món,
es movien junts
donant-se les mans
corrent per les platges.

Jo descansava silent
molt a prop de les onades,
escoltant el dolç cantar
de les sirenes llunyanes.

Contemplant l'arena, gran,
tan fina de pols daurada,
que va maquillada de sol
i de sal va perfumada.

I aquell mar juganer,
bressol de peixos i algues,
rient d'escuma brillant,
em va fer un petó a la galta.

® Roser SEGURA. 2017.


dimecres, 12 de juliol del 2017

Allò era el Paradís

De bon matí, arreglats per l'ocasió, vam marxar decidits a fer aquella visita tan important que feia temps teníem pensada, la visita al bosc.

No era gaire lluny de casa, per tant, anar-hi va ser un passeig agradable. El camí era planer. L'herba no era gaire alta i les roses de bardissa feien una olor molt suau. Tot plegat va fer el camí més curt i, en un tres i no res, vàrem ser a l'entrada del bosc. També podríem dir del palau del bosc doncs, en realitat, era un palau i nosaltres ens vam preparar, conscientment per entrar a dins del bosc.

Caminant, a poc a poc i en silenci, ens vàrem acostar a l'entrada. Uns arbres molt grans ens donaren la benvinguda. La seva ombra descansava damunt la gespa verda, brodada de petites flors de tots colors, com una catifa preciosa, que sabia greu de trepitjar. A banda i banda florien tota classe de plantes de tota mena i colors i de perfums delicats.

Un cop a dins, una orquestra d'ocells ens va dedicar una melodia que va calar dins nostre com un bàlsam que, a poc a poc, ens relaxava sense ni adonar-nos-en.

Aquell bosc era immens. Allà els conills i les perdius passejaven com aquell que res, els esquirols saltaven d'un arbre a l'altre, mentre el Sol buscava una escletxa entremig de les branques per lluir tota la seva esplendor i alegria en aquell espai majestuós.

Conscients que érem en un lloc molt especial, la nostra actitud no podia ser més respectuosa. Caminàvem en silenci, sense deixar de copsar tota la bellesa que aquell entorn ens oferia. Ens vàrem asseure en una pedra gran i, des d'allà, no paràvem de contemplar aquell escenari immens de natura i bellesa incomparables.

Allò era el Paradís i, sense adonar-nos-en, vam començar a buscar la pomera. Ben segur que era allà, no podia ser a cap altre lloc.

El que sí que va quedar clar és que el bosc és un lloc sagrat. No s'hi pot anar de qualsevol manera. És molt important estimar-lo i respectar-lo i, així, serà com podrem gaudir-ne tots.

® Roser SEGURA. 2017.





dimecres, 5 de juliol del 2017

La Papallona groga

Entremig de lliris blaus,
em segueix i m'acompanya,
una papallona groga,
mentre el Sol em ve de cara.

És un camí petitó
que passa fregant la tanca
d'aquest pati dels records
on dormen les enyorances.

Trepitjant el romaní,
frec a frec de les flors blanques,
li dic adéu al camí
i al vent que m'acompanya.

La papallona ha marxat.
Ella rai que porta ales!
I m'ha deixat sola baixant
mentre el Sol em ve de cara.
 





Caminet de Vallfogona de darrere el cementiri. Juliol del 2017.


® Roser SEGURA. 2017.

dissabte, 1 de juliol del 2017

Adéu a l’hivern


És com una obligació, hem de marxar.

Ens diem adéu l'un a l'altre i, en conseqüència, diem aquella frase tan gastada, aquella pregunta que ens col·loca al costat dels que ja tenen pensada la resposta.

–I tu on vas?

Hem de marxar. Hem de dir adéu a la rutina. Quedar-se és molt trist. Ni que sigui per uns quants dies, hem de fugir i així complir amb el que diran i amb la nostra consciència humana i ciutadana.

Hem de dir adéu a l'hivern, a la feina, als veïns, al barri, al carrer, a tot. El cas és marxar, encara que no sigui gaire lluny, però marxar al cap i a la fi.

És necessari trobar el mar, el sol, els camps, les muntanyes, els arbres i l'aire pur.

Hem de deixar que el nostre cor pensi. 

Hem d'alliberar l'esperit, netejar el pensament i descansar l'anima, perquè quan s'acabi el temps de lleure, poder-nos enfrontar amb valentia, a l'obligació, a l'avorriment a la feina...

Per tant, ara és l'hora de dir adéu. No ens hi pensem més. Aquí no hi fem cap falta, després de tot no ens hi trobarà a faltar ningú, hem de ser decidits. 


Marxem!

® Roser SEGURA. 2017.