Molt d'hora, al matí, va sortir de casa. La van treure de l'armari, planxada i plegada, doncs ja feia temps que això no passava. La sortida no estava programada, però l'ocasió s'ho mereixia. Havien de jutjar tres persones molt importants del país i ella no hi podia faltar.
Abraçada al coll d'aquell noi, va marxar de casa. Era una passada sentir-se estimada i poder volar... i dir adéu a les persones que duien a les mans senyeres que, com ella, marxaven al mateix lloc.
El noi la duia sempre així, lligada al coll. Era per comoditat. Ella estava acostumada a cavalcar a la seva espatlla, no obstant això, se sentia presonera d'ell. Si no l'agafava amb les mans, era per dirigir en qualsevol moment, l'entusiasme de la colla d'amics que, com ell, no faltaven mai a cap manifestació.
Aquell noi era molt ben plantat i, presonera o no, estar abraçada a ell era com abraçar un déu. El que tenia més a prop eren els seus cabells un xic llargs i lleugerament arrissats que li feien pessigolles de tant en tant. Aquell matí, el vent va jugar amb ells de valent. Feia molt vent i molt, molt fred. Ella voleiava feliç com mai. Era la reina de la festa, agafada al coll d'ell.
Tot d'una, ell va fer un salt, estaven entremig de molta gent i, si no feies un salt, no t'assabentaves de res. Per tant ell va fer aquell salt. Va ser en aquell moment que la llaçada es va desfer... Es va deslligar i es va deixar anar. Sense ni adonar-se'n, s'hi va trobar volant per damunt de la gent. Volava i volava... Era lliure... El vent li havia portat la llibertat. Va mirar a baix. Era l'única que volava per damunt de tants caps, per damunt de tants crits i tantes cançons, era lliure...
Era lliure fins que un arbre del passeig la va aturar. Va quedar atrapada en mig d'unes branques descarnades que semblaven que volien tocar el cel. La van abraçar dolçament agraint-li la companyia, ja que tal com estaven sense cap fulla, feien una mica de pena. Amb ella, allà, van esdevenir importats, Tothom se'ls mirava. Amb l'ajuda del vent havien acaparat l'atenció d'aquell país que protestava, precisament, de falta de llibertat.
En aquell moment, algú va alçar la veu i, de dins del cor, va entonar el Cant de la Senyera.
—Que voleï...! Contemplem-la amb sa dolça majestat...!
Sí, va ser llavors quan ella es va desenganxar d'aquelles branques. Ella, l'esperit, el símbol... Ella, com un bocí del meu país, volava lliure... cel enllà, lluny d'aquell palau d'injustícia, on hi jutjaven dos milions de persones. Ella era per fi lliure. El seu exemple va planar damunt de tothom. Ben segur que tots ho van entendre.
