M'he llevat tard pensant que era d'hora, i és que el Sol s'ha
llevat més tard que jo. Els núvols han corregut a fer-se els amos del cel i no
li han deixat ni una escletxa per guaitar-nos.
Tot
el poble estava callat, esperant, si el Sol per fi es decidia a sortir, però
no, la claror fina i grisa que dels núvols es filtrava, donava prou motius,
perquè el poble continués esperant el Sol,
callat i quiet.
De
baix de tot de la
muntanya, un fum blanc i fi, pujava sense cap pressa, i a l'entorn d'un camí, a
vegades s'hi ajeia com si dormís, per enlairar-se després a poc a poc,
arrambant-se a les pedres.
Per
fi, un gall es va decidir a cantar, amb por de fer el ridícul. Tot va ser
començar, i un concert de galls cridaners, que feia estona que s’esperaven, es
van afegir a la festa, i la resposta va ser com el ressò llunyà d'una gran
orquestra desgavellada.
La
gent passava de pressa i se saludava
baixet, amb frases fetes, per no haver de pensar gaire, que si plou..., que fa fresca..., que ja es
veia a venir després de tanta calor..., que si els mosquits de l'altre dia..., ja ho deien que canviaria el temps..., etc., etc.
I
és que l'altre dia a la nit, la gent
comentava admirada el núvol de mosquits atabalats
que voltaven pels fanals dels carrers i
s'empenyien els uns als altres per poder estar més a prop de la claror. Marejava veure'ls volar tan de pressa, fins que queien a terra, i el terra
quedava com fumat de tants com n'hi havia. Per això, tots deien que tants
mosquits volien dir pluja o calor, ben segur que algú ho encertaria.
Finalment, el Sol ha sortit ajudat pel vent que ha fet fugir la nuvolada i s'ha passejat com cada dia per
damunt de les teulades i les crestes dels pins del bos. Ha jugat amb l'ordi a
punt de segar i amb les flors de les mongeteres ja enramades. Res. Ha fet el
que fa cada dia, tal com Déu li ho mana. Només ha passat que avui s'ha despistat un xic.
Ben
mirat, el Sol també té dret a unes
vacances...
Sant Julià de Cerdanyola.
