La Boira

L'he vist baixar a poc a poc,
majestuosa i sublim,
abraçant tota la plana.
El seu blanc mantell immens,
devorava al seu pas
les crestes de les muntanyes.

Els núvols i la llum del Sol,
el bosc i les roques altes,
i també els camps de blat,
el riu i les floretes blaves.

S'acostava a poc a poc
a aquella ermita llunyana
i s'endinsava en els carrers,
repenjant-se a les teulades
d'aquest poble tan petit
d'aquí dalt de la muntanya.

Amb silenci i a poc a poc,
la boira d'aquest matí,
sense demanar permís,
s'ha menjat totes les cases.

® Roser SEGURA. 2017.

         

Matinada

De matí, el Sol,
amagat encara,
deixava pas a l'alba,
suau, callada i prudent,
damunt del poble,
adormit i silenciós.

Un ocell matiner,
volava ofenós i lleuger
damunt les altes muntanyes.
Tenia el cel per ell sol,
i el saludava amb les ales.

A poc a poc
el Sol va treure el cap,
i tot va canviar,
les crestes dels turons
es van il·luminar,
i finament dibuixats
van canviar el color del verd,
dels pins i dels roures.

Tot d'una, el Sol,
atrevit i tafaner,
es va ficar a dins de casa,
per la finestra oberta,
i es va fer de dia.

® Roser SEGURA. 2017.

Curs de català

Estic malalta de català. 

La cosa comença a ser greu.
Em passo la vida corregint-ho tot, a tot i a tothom. 

És com un vici. No hi puc fer res. 

Corregeixo la gent que passa pel carrer, els que xerren a la tele, els de la ràdio, a la família, als amics, i... fins i tot, als meus pensaments... No sé com parar la cosa.

El mal és que, a mi, després de tot, quan escric alguna cosa amb molta cura, el profe sempre em troba alguna falta. No és que jo sigui un desastre, no. És que el profe és un savi de debò i no puc competir amb ell.

Quina ràbia!

No obstant és ell qui té la culpa de tot i he d'acceptar-ho. Quin remei...

® Roser SEGURA. 2017.

Vora el mar

Deixeu-me seure vora el mar,

i que el silenci em porti

la serenor que em manca.

Deixeu-me seure vora el mar,

i que el silenci s'ompli

de la remor de l'aigua.

® Roser SEGURA. 2017.