Fer volar coloms

M'agrada fer volar coloms

i seguir-los amb la mirada.

Passejar-me pel cel blau

i penjar-me a dalt dels arbres,

en aquells branquillons primerencs

és on se'm perd la mirada.

S'ha fet de nit i plou,

tanmateix, avui, la lluna

estarà tota la nit amagada.

No li agraden els coloms,

tampoc la terra mullada,

potser demà, si Déu vol,

la veurem altra vegada.

Roser Segura i Riera | febrer 2024

Gràcies. De res.

Aquell matí, com qualsevol altre, els coloms es passejaven per la plaça, amunt i avall, d'un costat a l'altre.

A un banc, hi havia un noi assegut, tot sol, amb cara d'avorriment. Es dedicava a rascar el terra amb el peu, com aquell que vol fer dibuixos.

Els coloms es passejaven molt a la vora d'ell tot estranyant-se del seu silenci, però continuaven passejant i picant el terra sense parar.

Tot d'una, es va posar a ploure. Quan els coloms es van adonar que aquell noi no duia paraigua, sense pensar-s'ho gens, es van posar a volar per damunt d'ell.

Com que ho van fer molt units i sense parar, aquell noi no es va adonar de la pluja fins que els coloms van deixar de volar damunt seu. Va ser llavors quan, veient l'aigua de la pluja a terra, va voler donar-los les gràcies, però els coloms ja havien marxat.

Llavors va entendre que aquell acte, tan generós i tan senzill, podia ser un bon exemple per ajudar a qualsevol que ho necessités, sense demanar res a canvi.

La veritat és que les coses que es fan de cor, no es fan per rebre les gràcies. Són senzillament, actes de generositat.

Roser Segura i Riera | febrer 2024

El vent damunt els roures

El sol de la tarda,

entrellucava juganer,

entremig de les branques

dels roures adormits,

i es gronxava divertit

damunt les fulles daurades.

La terra, anava rebent

pacient i amable,

les fulles, que el vent

de tardor li llençava,

l'una darrera l'altra,

damunt de la falda.

El poble llunyà,

arrambat a la muntanya

de pedra grisa, de pedres altes,

contemplava com el vent,

jugava amb el Sol

a enfilar-se a les branques

d'aquells roures oblidats

més enllà de les muntanyes,

que tenien als seus peus

coixins de fulles daurades,

que el vent les hi va portant

i el bon Sol les ha pintades

Roser Segura i Riera | febrer 2024

El bosc daurat

En un raconet del bosc,

sense fer-hi gaire nosa,

uns arbres es protegien

de mirades curioses.

Dels que seuen sota els pins,

d'aquells que admiren els roures,

de tots els que, caminant,

en trepitgen fang i molsa.

Ningú no s'adona mai

d'aquella flor petitona,

que d'un color lila clar,

perfuma el bosc tothora.

Mes, quan arriba l'hivern,

i el fred glaça flors i gespa,

els arbres d'aquell racó

s'engalanen tots de festa.

Aquelles branques tan grans,

sense flors de primavera,

llueixen uns rams daurats

que enamoren i enlluernen.

Els ocells s'han afanyat

a cantar-li cançonetes,

oblidant-se de les flors

i de les tardes serenes.

I en aquell racó amagat,

quan la nit fa de les seves,

d'aquelles perles d'or fi,

se'n fan collars les estrelles.

Roser Segura i Riera | febrer 2024