Gràcies. De res.

Aquell matí, com qualsevol altre, els coloms es passejaven per la plaça, amunt i avall, d'un costat a l'altre.

A un banc, hi havia un noi assegut, tot sol, amb cara d'avorriment. Es dedicava a rascar el terra amb el peu, com aquell que vol fer dibuixos.

Els coloms es passejaven molt a la vora d'ell tot estranyant-se del seu silenci, però continuaven passejant i picant el terra sense parar.

Tot d'una, es va posar a ploure. Quan els coloms es van adonar que aquell noi no duia paraigua, sense pensar-s'ho gens, es van posar a volar per damunt d'ell.

Com que ho van fer molt units i sense parar, aquell noi no es va adonar de la pluja fins que els coloms van deixar de volar damunt seu. Va ser llavors quan, veient l'aigua de la pluja a terra, va voler donar-los les gràcies, però els coloms ja havien marxat.

Llavors va entendre que aquell acte, tan generós i tan senzill, podia ser un bon exemple per ajudar a qualsevol que ho necessités, sense demanar res a canvi.

La veritat és que les coses que es fan de cor, no es fan per rebre les gràcies. Són senzillament, actes de generositat.

Roser Segura i Riera | febrer 2024