No hi ha cap més solució que...

Potser algú ens haurà d'ensenyar a caminar de nou. Els catalans hem perdut el camí. Acostumats a caminar per dreceres, a esquivar el camí ral, a caminar per camins plens d'obstacles, per camins que no tenen fi. Acostumats a passar desapercebuts, ara ens adonem que, d'aquesta manera, no arribarem mai enlloc, potser una mica massa tard.

Esperem que el seny s'imposi d'una vegada i que el nostre camí s'eixampli, i que la fi, aquella fi que tantes persones esperem, puguem gaudir-ne plàcidament, sense por, sense recances, sense crítiques absurdes.

Som massa obedients, massa mesells. Hem d'aprendre a desobeir, només així ens podrem posar a l'alçada d'aquells que treballen, nit i dia, per trepitjar-nos sense pietat, un dia i un altre.

Arribarà aquest dia? Podrem algun dia caminar sols, sense por?

Hem viscut un altre dia trist. Sembla que ens hi anem acostumant, això és el pitjor que ens pot passar. Volem ser un ramat d'ovelles?

® Roser SEGURA. 2018

A fet i amagar

Tal com estan les coses, la Poma no surt per res. Ni al balcó, ni a l'eixida ni al terrat a prendre el sol. Allà on li agrada tant de lluir-se quan la miren les veïnes.

Això té una explicació. Té por dels temps que corren. Avui m'he adonat que amaga dissimuladament enmig del seu preciós vestit, unes ratlles molt petites. Són unes ratlles molt fines i no gaire llargues I si ens hi fixem bé, les comptem de quatre en quatre.

Jo diria que, decididament, la meva gata és subversiva. També s'ha tatuat el cap, l'orella i la pota esquerra del darrer. Són ratlles molt difícils de descobrir, ja que les amaga. I les protegeix d'una manera molt valenta. Us ben asseguro que, trobar-les, és un joc de detectius.

Evidentment, la meva gata, s'ha tornat catalanista. Ben segur que jo, l'hi he encomanat el meu patriotisme. Sempre parla català, sempre diu meu, mai s'equivoca. I a l'hora de protestar ella és sempre la primera.

Pica i pica sense parar, amb ràbia, amb la cua a terra. Però d'això, a tatuar-se el vestit, les potes i les orelles... Ho trobo francament fatal. Més ella, d'això, no vol ni parlar-ne.

Però... amb tot el que està passant, és millor no fer-se veure.

® Roser SEGURA. 2018

La meva gata Poma

I després de Nadal?

Tot just Nadal ha passat
i contemplo el meu pessebre,
una mica desolat,
sense llums i sense estrelles.

El riu petit s'ha assecat,
s'ha quedat tot sol el molí
el pescador ja no pesca
i els pastors que han marxat
han recollit les ovelles.

i el pont de fusta que gemega,
la caseta i el paller,
l'atzavara i l'olivera.

Els Reis han marxat molt lluny
emportant-se, amb ells, l'estrella,
els patges i els servents
i els camells guarnits de festa.

Amb els seus pares, l'infant
pel caminet sense pressa,
també han marxat de Betlem,
amb el sarró i la burreta.

I en el silenci de l'espai,
en aquell corral d'ovelles,
una figura s'ha quedat
asseguda, no té pressa.

És l'àvia que va filant
el borrissol d'una ovella,
mentre va cantant baixet,
cançons de quan era nena.

Serà l'última a marxar,
a poc a poc, farà endreça
i plorarà, perquè no?,
per aquell infant tan tendre.

Del pessebre de Nadal
tots hem marxat de puntetes
i a la capsa de cartró,
hem desat records i gresques.

Recordem-nos aquest any,
a l'hora de guardar el pessebre,
dels que han viscut el Nadal,
lluny de casa i sense estrella.

® Roser SEGURA. 2018

No estava sol

Era, sens dubte, una pel·lícula sense solta ni volta, d'aquelles que, al mateix moment de començar, ja s'endevinava, presumiblement, un final feliç.

Això passa moltes vegades, una es pensa que l'hi espera una gran pel·lícula, d'aquelles que et poden alegrar el vespre i et trobes amb una historieta vulgar i avorrida.

Amb tot i això, quan comença, no sé pas perquè, hom es queda mirant la tele una estona i una altra, encara que el que estigui mirant no sigui precisament del seu gust.

Això va ser el que em va passar a mi una tarda d'estiu. D'aquelles que sembla que tot faci mandra i que ets capaç d'aguantar qualsevol cosa.:. Em vaig enganxar a la tele, perquè sí, per no fer res i deixar que algú ho fes per mi.

L'argument de la pel·lícula no era gran cosa. La protagonista representava una mare de família vídua amb un fill, que havia de treballar per poder-se mantenir tots dos.

Vivien en una casa d'una urbanització en una ciutat americana, d'aquelles que tenen, sempre, un veí solter, jove, guapo, despreocupat i d'aquells que sempre estan contents i disposats a ajudar als veïns, potser a vegades una mica massa.

El verdader problema el tenia el fill d'aquella dona. Es passava el dia enyorant la seva mare, ja que la feina l'obligava a treballar de Sol a Sol.

El veí, que el veia trist, quiet i avorrit, tantes vegades, mirava de fer-se amic seu, explicant-li històries, o bé jugant a pilota i més coses...

També mirava de fer-se amic de la mare... És clar! Això es veia a venir a la primera. I entre el fill i la mare, aquell simpàtic noi, s'estava tot el dia pendent d'ells.

La història ja començava a fer-se pesada. Cada vegada es veia més clar que aquella parella acabarien junts i que no passaria res més i que el nen no deixaria la seva tristesa i l'enyorança per la mort del seu pare. Però la cosa va canviar, de la manera més senzilla i més bonica.

Un dia que el nen estava, com tantes vegades, assegut al porxo de casa seva, trist i capcot, el veí s'hi va acostar per fer-li companyia, Va asseure al seu costat i, com aquell que no vol la cosa, va mirar de desviar la conversa parlant de qualsevol tema..., de les plantes, de les joguines, de les famílies i... de Déu.

Va ser aleshores que aquell nen li va dir que no creia en Déu, perquè Déu no havia salvat el seu pare. Perquè en el moment de morir estava sol. I ell estava trist perquè el trobava molt a faltar, i li va preguntar molt enfadat.

—On era Déu quan va morir el meu pare...?

Va ser en aquell moment que la pel·lícula va augmentar de categoria. La resposta d'aquella persona que semblava, un xic vulgar, va ser preciosa i senzilla, ja que amb molt poques paraules va saber contestar aquella pregunta que semblava una mica difícil d'explicar a un nen. Li va dir.

—Era al seu costat.

® Roser SEGURA. 2017