No estava sol

Era, sens dubte, una pel·lícula sense solta ni volta, d'aquelles que, al mateix moment de començar, ja s'endevinava, presumiblement, un final feliç.

Això passa moltes vegades, una es pensa que l'hi espera una gran pel·lícula, d'aquelles que et poden alegrar el vespre i et trobes amb una historieta vulgar i avorrida.

Amb tot i això, quan comença, no sé pas perquè, hom es queda mirant la tele una estona i una altra, encara que el que estigui mirant no sigui precisament del seu gust.

Això va ser el que em va passar a mi una tarda d'estiu. D'aquelles que sembla que tot faci mandra i que ets capaç d'aguantar qualsevol cosa.:. Em vaig enganxar a la tele, perquè sí, per no fer res i deixar que algú ho fes per mi.

L'argument de la pel·lícula no era gran cosa. La protagonista representava una mare de família vídua amb un fill, que havia de treballar per poder-se mantenir tots dos.

Vivien en una casa d'una urbanització en una ciutat americana, d'aquelles que tenen, sempre, un veí solter, jove, guapo, despreocupat i d'aquells que sempre estan contents i disposats a ajudar als veïns, potser a vegades una mica massa.

El verdader problema el tenia el fill d'aquella dona. Es passava el dia enyorant la seva mare, ja que la feina l'obligava a treballar de Sol a Sol.

El veí, que el veia trist, quiet i avorrit, tantes vegades, mirava de fer-se amic seu, explicant-li històries, o bé jugant a pilota i més coses...

També mirava de fer-se amic de la mare... És clar! Això es veia a venir a la primera. I entre el fill i la mare, aquell simpàtic noi, s'estava tot el dia pendent d'ells.

La història ja començava a fer-se pesada. Cada vegada es veia més clar que aquella parella acabarien junts i que no passaria res més i que el nen no deixaria la seva tristesa i l'enyorança per la mort del seu pare. Però la cosa va canviar, de la manera més senzilla i més bonica.

Un dia que el nen estava, com tantes vegades, assegut al porxo de casa seva, trist i capcot, el veí s'hi va acostar per fer-li companyia, Va asseure al seu costat i, com aquell que no vol la cosa, va mirar de desviar la conversa parlant de qualsevol tema..., de les plantes, de les joguines, de les famílies i... de Déu.

Va ser aleshores que aquell nen li va dir que no creia en Déu, perquè Déu no havia salvat el seu pare. Perquè en el moment de morir estava sol. I ell estava trist perquè el trobava molt a faltar, i li va preguntar molt enfadat.

—On era Déu quan va morir el meu pare...?

Va ser en aquell moment que la pel·lícula va augmentar de categoria. La resposta d'aquella persona que semblava, un xic vulgar, va ser preciosa i senzilla, ja que amb molt poques paraules va saber contestar aquella pregunta que semblava una mica difícil d'explicar a un nen. Li va dir.

—Era al seu costat.

® Roser SEGURA. 2017