Diumenge de Rams

Ha sortit el sol

aquest mati de primavera.

Ha sortit el sol

aquest diumenge de rams.

Lluminós i net

il·luminant la terra.

S’ha aturat gran i rient

al bell mig de la placeta

i beneint tots els rams

i les palmes, flames gegants

que il·luminaven la festa

d'aquell diumenge de rams.

Més, de cop,

uns núvols grans

van enfosquir-nos la festa,

aquella festa de rams.

Però el sol no es deixà vèncer

i airós des de dalt del cel

va tornar a mirar la terra,

a totes les palmes i els rams

al bell mig de la placeta.

La malaltia

Qui va deixar la porta oberta?

Com va ser que no ens vàrem adonar de que entrava de puntetes, a dins de casa, transformant-ho tot i tenyint de negre la il·lusió i l'esperança?.

La felicitat fugia, no hi havia lloc per a ella, el mal li havia pres. Ja no era casa seva. I l'alegria va marxar amb ella.

Tornava, de tant en tant, de la mà dels nens i se l’enduien quan marxaven. A casa es moriria de pena.

Ell, el mal, s'ocupa de fer marxar tot lo bo, a darrera d'ell només dubtes i soledat. Les converses es perden pels racons de la casa, les preguntes ja no tenen resposta, i els somriures són ganyotes de compliment.

És estrany com, a vegades les coses que fem, són com una premonició del que ens espera. Sense anar més lluny vaig fer per l'entrada de casa un plafó que diu: Has arribat i no t'esperava. I continua: Gràcies per venir.

No cal dir res més, oi?

El cep

Inclinat damunt la terra,

cap cot i avergonyit,

en aquest camp de la serra,

et veig, cep, aquesta nit.

El vent va endur-se les fulles

quant no quedaven raïms,

unes fulles verdes i roges,

grogues com el sol d'estiu.

Són nues les teves branques 

com braços clamant el cel,

que demanen amb clemència

aigua per l'amor de Déu.

Desperta't i mira enlaire

que ja despunta el bon temps,

cep, ja arriba la primavera

i no has de témer per res.

Ella t'omplirà les branques

de fulles de tots colors,

d'ocells i papallones blanques

i de raïm ufanós.

En aquell camp de la serra,

el cel hi plou abundós,

la primavera fa miracles

i omple la vida de flors.

I Ella va arribar

Tot estava a punt, la gespa verda i brillant, els arbres regats generosament, els nens corrent i cantant cançons sense parar, els ocells esverats anant d'ací, d'allà, de branca en branca. 

El sol somrient, més que mai, esquivant els núvols que li volien fer nosa. La casa guarnida amb serrells de colors. Tot estava a punt i es va fer de nit.

Tots vàrem anar al llit impacients, sabíem que Ella arribaria, quasi bé no podíem dormir l'espera es feia llarga, fins... que es va fer de dia.

I Ella va arribar... Sí, sí, tal com l'esperàvem, acompanyada d'un vent suau i omplint de flors i d'olor les plantes, una olor dolça que ens va acompanyar generosament per tot arreu, i de dins del cor li vàrem donar la benvinguda.

Per fi, Ella havia arribat. Ja era aquí la Primavera.