diumenge, 23 de desembre del 2018

NO ESTIGUEU SOLS


No, no, no...
no estigueu sols,
que avui és Nadal.

Obriu la cortina,
mireu les estrelles
i canteu, si us plau.

Mengeu escudella
amb galets ben grans.
Canteu cançonetes
que avui és Nadal.

I els Reis arriben
tots tres al portal,
els guia una estrella
damunt del cel blau.

Que sigueu feliços
i visqueu en pau
i... un euro a la gorra,
no li fa cap mal.

Rofre Amagura.
(Jofre Amadin i Roser Segura) 


divendres, 14 de desembre del 2018

Conte de Nadal


M’agradaria explicar-vos la història d’un arbre, un arbre que vivia al bosc, ell tot sol. No, no, ell tot sol no! Al mateix bosc vivien molts altres arbres. Arbres de tota mena. Grans, petits, joves i vells. Ja us dic, molts altres arbres, però cap com ell. Ell era diferent de tots. Tan diferent que els altres li feien burla.

Li feien burla de tot. Que si era molt alt... Que si les fulles era com punxes... Que era de color verd fosc... I, fins i tot, que no feia flors i els seus fruits eren lletjos i no tenien color.

Costava molt viure al bosc d’aquella manera. Ell es mantenia ferm, però trist. I no sabia com demanar ajuda. Ni a qui.

Recordava, amb enyorança, el seu bosc. Aquell on va néixer. Un bosc frondós dalt d’una muntanya on no faltava mai la neu, aquella neu suau que cada hivern el vestia de color blanc i que a ell tant li agradava.

Recordava tantes coses... La casa on va passar l’últim nadal... Les cançons que li cantaven... Els regals al peu de la soca... Recordar tot això li produïa tristor, però sobretot el que més enyorava era el fred i la neu, desitjava de tot cor que el seu regal de Nadal fos una gran nevada. Sí!, desitjava que la neu el tornés a vestir de blanc.

Heus aquí que, un dia, uns nens del poble, tot passejant, es van acostar al bosc i com aquell que res, es van aturar al peu de l’arbre per descansar una estona. Allà es van explicar històries de tota mena fins que es van adonar que de l’arbre queien unes petites gotes, que ells van pensar que eren gotes d’aigua. Curiosos van mirar amunt i van veure que aquell arbre tan ferm, plorava silenciosament. Es van abraçar al tronc i li van prometre que no el deixarien, que farien alguna cosa per consolar-lo.

Va passar el temps i va arribar l’hivern i, amb ell, el fred i el Nadal. Aquella colla de nens, es van recordar de l’arbre. De com estava de trist. I van pensar de quina manera el podien ajudar per tornar-li l’alegria. Després de rumiar molt, van marxar cap al bosc amb unes figuretes de pessebre. Havien tingut una bona pensada!

Un cop allà, es van ajupir i, una darrere l’altra, van anar posant les figures al peu de l’arbre que, silenciós i resignat esperava que l’hivern el vestís de blanc, que era un color que li esqueia molt, i d’aquesta manera deixar de ser la burla dels altres arbres.

Els nois es van adonar que el bosc havia canviat molt, els arbres de l’entorn tenien les seves branques tan resseques que feien pena de mirar. No tenien ni flors, ni fruits, ni fulles i, una mica avergonyits, miraven el cel per despistar.

Per tant, l’arbre del bosc, alt i ferm, continuava igual de preciós, d’un verd brillant i amb uns fruits d’un color com d’or. Era un avet. Aquell arbre era un arbre de Nadal, orgullós i feliç de conservar tot el seu fullam.

Els ocells, que tenien molt fred, van córrer a aixoplugar-se a dins de les branques, per poder dormir tranquils i cantar a gust. I, heus ací que, tot d’una, un estel que passava per allà, es va parar a mirar aquell arbre tan bonic, i li va agradar tant, que es va posar a dalt de tot per poder mirar-lo millor. Va ser llavors quan l’arbre es va il·luminar! Tot ell era brillant, preciós, com cap altre, i de cop, els ocells es van despertar i es van posar a cantar tots a l’hora. Tant i tant van cantar, que els nens els van acompanyar saltant i ballant d’alegria!

Va ser llavors quan es va produir el miracle. Del cel van començar a caure uns borrallons de neu, blancs i esponjosos, que es van anar posant, a poc a poc, damunt les branques de l’avet del bosc, que va anar quedant, tot ell, vestit de festa. Era el que ell desitjava, no volia cap més regal de Nadal que aquell vestit blanc.

I, en aquell moment, quan els altres arbres del bosc, avergonyits, van llençar les seves fulles cap amunt, fent-les voleiar per damunt de l’avet, en senyal de festa. A partir d’aquell dia, mai més van riure’s de l’avet.

La gent del poble quan ho van saber, van córrer al bosc a contemplar, ells també, aquell arbre preciós que ja tenia, com cal, un vestit de neu. No cal dir que li esqueia molt bé i ell estava molt ufanós, ja que era el regal que esperava, El seu regal de Nadal.

Aquella va ser una nit màgica, una nit de Nadal com cap altra.

FI.

 ® Roser SEGURA. 2018



dijous, 29 de novembre del 2018

Es pot fugir de les mirades?

No tenia cap remei. Ni aquell dia ni cap altra, no podia fugir dels ulls de la gent, no podia fugir de les seves mirades.

Ni aquelles infinites mirades, que ens trobem un dia sí i un altre també, al peu de tantes escales, a la porta dels magatzems... Mirades que ens semblen totes iguals, ombres encongides, ocupant el mateix espai, com si fos un lema après.

'No fer nosa, no acaparar espai, no molestar.'

No molestar per res del món aquells que, en un moment determinat, et poden, d'una manera rutinària, llençar-te alguna moneda.

Aquells que, en un moment determinat, et poden mirar a la cara. Aquells que, moltes vegades, procuren, precisament, no mirar-te-la, per escapar del mal, que aquella mirada els pot fer si s'instal·la en el seu cor.

És la mirada, més que no la forma encongida, que ens pot fer mal, que ens pot fer despertar aquella culpa volgudament adormida. Aquella mirada que truca a les portes, tantes vegades tancades, de la nostra seguretat, del nostre egoisme. On no hi cap tothom i menys aquelles mirades que ens persegueixen a tota hora, amb la mà estesa.

Ens fa por aquella mirada, Aquella mirada que pot dir més que mil paraules.


Les mirades de la gent són llibres d'històries amagades. D'històries que no sabrem mai, perquè mai els hi mirarem la cara.


® Roser SEGURA. 2018



dimecres, 21 de novembre del 2018

Plou a la ciutat


Damunt del carrer
gris i sense vida,
els arbres han llençat,
a poc a poc,
fulles grans i fulles xiques.

I han guarnit de molts colors
aquesta terra adormida,
cada fulla un tresor,
un tresor que no té mida.

Fulles verdes, fulles d'or,
catifa de colors humida.

Trepitgem-la, a poc a poc,
i acollim amb alegria
el que els arbres del carrer
generosos ens envien.

Aquest matí de tardor
el carrer s'ha omplert de vida.


Fotografia d'en Paul Waler Amadin

® Roser SEGURA. 2018

divendres, 16 de novembre del 2018

Neva a Sant Julià de Cerdanyola


Del cel cauen flors blanques
i no és primavera.

Són els somnis dels núvols?
O són les plomes dels àngels?

Han arribat de cop,
silencioses i amables.
I han farcit l'avet i
la porta d'entrada.

Han baixat sense avisar,
flocs de cotó, gardènies blanques.

És com un regal del cel,
és com un petó a la galta,
és la neu que sense permís
s'ha instal·lat a la teulada.

S'ha instal·lat als ulls i al cor,
i al poble li ha canviat la cara.

Aquest matí, el cel
ens ha regalat
un pom de flors de neu,
un pom de flors blanques.

® Roser SEGURA. 2018



diumenge, 4 de novembre del 2018

Adéu, Maite

Aquest matí de tardor, el primer matí fred d'aquesta temporada, hem dit adéu a la Maite. L'escalfor de la gent deixava de banda la temperatura del carrer.

En aquell silenci de dolor, les notes d'un piano, m'han arribat al fons del cor.

Aquell piano parlava de l'estimació. Parlava de l'enyor. I deia, també, moltes paraules que només ella podia entendre. Paraules que, només aquelles mans que les interpretaven, en sabien el verdader significat. Aquella música, al meu entendre, era una cançó de bressol, potser l'última que ella escoltava silenciosa.

Aquella música l'interpretava amb tot el cor, la persona que l'havia portat al món. El seu pare.

La música, tranquil·la, s'ha passejat entremig de tots, ha fet arrencar el plor, i ha eixugat les llàgrimes. Ha fet sospirar de dolor, pensant en la Maite.

El pare, aquell pare, que ha tingut a les seves mans, tantes vegades les de la seva filla, ara li deien adéu amb aquelles melodies. Mirant sense parar allà on ella dormia, ja per sempre.

Les mans del teu pare t'han acompanyat, Maite, plenes de la música que tu coneixies, ella gronxarà el teu son, el son del final de la vida.


® Roser SEGURA. 2018



dilluns, 22 d’octubre del 2018

Bona nit


La nit fa adormir la Terra,
li tanca els ulls,
i la petoneja.
I la Lluna és un fanalet
que l'acompanya.

Mentre el vent canta, baixet,
cançons de fades,
cançons de bressol
i d'ales blanques...
el món roda adormit
i els àngels canten.

Agombolen els estels,
aquesta terra cansada
de rodar sense parar,
un dia darrere l'altre.

I al matí, en sortir el Sol,
es llevarà cantant,
i seguirà rodant i rodant...
un cop i un altre.

® Roser SEGURA. 2018



divendres, 12 d’octubre del 2018

Què vol dir?


Saps què et vol dir
el Sol quan escalfa
i et fa aclucar els ulls
amb picardia?

Saps què et vol dir
una flor que es bada
sense demanar permís,
somrient nit i dia?

Saps què et vol dir
l'olor de ginesta i lliri blau
que t'omple el cor d'alegria
i et deixa l'ànima en pau?

Tu saps què vol dir
l'ocell que canta al cap-vespre?
Vol dir que no és hora de volar,
que la nit ha arribat.
Que és hora de somniar
i de tancar la finestra.

Tu saps què et vol dir el cor
quan el temps et du la vellesa?
Que has d'acceptar, callat,
que la joventut ha marxat,
i el temps no té gens de pressa.

® Roser SEGURA. 2018



dissabte, 6 d’octubre del 2018

Serà aixi la gran fi?

En mig de la boira,
oh, Déu meu!
Quina por el camí!

En mig de la boira
no goso ni moure'm,
no veig pas la fi.

Estic atrapada
dins d'un núvol gran
no veig ja la terra,
ja no albiro els camps.

Serà aquest?
Serà així
el moment de la gran fi?

Embolcallada, 
dins un núvol blanc,
arribarà aquella 
que jo temo tant?

Suau com la boira,

ofegant l'espai...

Jo, per no pensar-hi,

amago la cara
darrere les mans.

® Roser SEGURA. 2018


© 2007-2018 Zombie-Pip

dimecres, 26 de setembre del 2018

A reveure.


Aquest matí 
m'han dit adéu
les últimes orenetes.

Xisclant i volant,
sota d'un cel sense sol,
les he vist tan petitetes...
Jo pensava amb il·lusió
que ens farien companyia
aquest onze de setembre.

I, que volant sense parar,
dibuixarien al cel,
aquest cel sense fronteres,
paraules de llibertat,
paraules plenes d’amor,
d’aquest amor a la terra.

Quan hagi passat l’hivern,
tornaran com ho fan sempre
a contemplar des del cel,
aquesta petita terra.
Tant de bo el seu volar
obri presons i fronteres.

® Roser SEGURA. 2018


dilluns, 24 de setembre del 2018

Parlant amb el mar

Tu, que ets el mirall del Sol,
gronxar de la lluna i les estrelles,
la serenor de les aus viatgeres
i la vida de peixos i coralls.

Tu, a qui els homes 
van voler dominar,
lliscant damunt teu, 
per anar d'un lloc a l'altre.

Tu, d'un blau intens,
pintat d'escuma blanca,
inquiet, movent-te sense parar,
somrient i amable.

Tu, que sent el mar,
formes part de la Terra,
i l'acompanyes
en el seu girar de cada dia.

Avui plores desesperat,
veient com la mort s'emporta
els que fugen de la fam,
lluitant per la seva vida.

No deixis que marxin sols,
gronxa'ls amb escuma fina,
canta'ls-hi cançons suaus,
cançons i contes de nines.

Acull-los a dintre teu,
bressol d'algues i petxines,
i que al mar trobin un cel
d'estrelles i coral·lines.

Mar nostre, mar de dolor,
mar verd, mar d'esperança
mar blau color de cel,
escolta la nostra pregària.

Torna a ser camí de pau,
camí d'entrada a la vida.
Mar de tots, sigues el pont
que ens torni a tots l'alegria.

® Roser SEGURA. 2018


Il·lustració de Magí Marcé, “L'Anna i el misteri dels peixos abissals”.


dilluns, 17 de setembre del 2018

Manifestar-se.


Convençuts del fet que aquesta seria l'última manifestació de protesta, cosa que diem ja fa uns quants anys, ens vàrem preparar a consciència, per demostrar a la pàtria, la nostra lleialtat.

La preparació no és pas senzilla, s'ha de tenir tot a punt. Per començar un bon calçat, no se sap mai quants kilòmetres hauràs de caminar, o bé quanta estona aguantaràs a peu dret sense moure't ni un pam.

És imprescindible la pitança. Una mica de pa amb xocolata i una ampolleta d'aigua, per si la cosa s'allarga més del compte.

Un barret o bé una gorra, pel sol que, al setembre, pot portar més d'un problema.

I per acabar, sens dubte, la samarreta. Aquesta que diu que som patriotes, bona gent i una mica mesells per fer cada any el mateix sense protestar i tan contents...
Molts s'abriguen amb la senyera, això és a gust de cadascú i no deixa de fer bonic quan el vent la fa voleiar per damunt del teu cap, encara que es dediqui a despentinar el personal.

Tot això correcte. És el que fem, gairebé tots, aquest dia 11 de Setembre. Però jo he anat una mica més lluny i he guarnit la reixa de casa meva d'uns preciosos llaços grocs que feien goig de mirar. Tota la reixa groga, llaços volant contents com bojos, amb una alegria sense límits i el Sol que li queia de ple. Tot plegat una meravella i una satisfacció pel meu esperit patriota i rebel, ja que demostrava amb això que estic en contra de l'empresonament dels nostres governants.


Feta la feina, vaig fer cap a la manifestació. Jo i moltíssima gent que, com jo, seguíem pensant que amb la nostra presència, arreglaríem el país.

Tot perfecte. Els cants, els castellers, els discursos, la calor, les trepitjades, la dificultat d'anar un xic més enllà. Res. Tot com sempre... Impressionant! I cansats, com és normal. I molt feliços, això sí i molt contents de complir un any més amb el nostre deure patriòtic.

I res, cap a casa. I, oh, sorpresa! A casa ens vàrem trobar amb què algú es va manifestar d'una altra manera. Va manifestar que els llaços grocs no estaven ben posats i els va treure tots. És una altra manera de 'manifestar-se' molt diferent de la meva.

La llàstima és que jo vaig haver de recollir de terra aquells, tan bonics, llaços grocs.

Els vaig collir i els vaig guardar, segur que em faran falta el mes d'octubre. O potser no? Tant de bo, que Déu ens escolti!





® Roser SEGURA. 2018

dimarts, 11 de setembre del 2018

Groc

Voleien trossets de Sol

ben lligats a les palmeres,
arrapats al pont del riu,
i guarnint les carreteres.

Els camins del meu país,
tots s'han omplert de protesta,
d'un groc net de llum de Sol,
grocs de fe i de certesa.

El dia de la llibertat,
ressonaran cants de festa
i, en mig de cada llaç groc,
hi haurà un pom de roselles.

Quan les portes del dolor
quedin, per fi, ben obertes,
farem volar coloms de pau,
i deslligarem les penes.

Aquest meu país, no serà mai
presoner d'una altra terra.

® Roser SEGURA. 2018.



divendres, 7 de setembre del 2018

La terra que trepitgem

Potser ni tan sols ens adonem d'allà on trepitgem. La terra serveix per això, per ser trepitjada, remenada, cavada, adobada i exigir-li fruits i aguantar que la trepitgin els animals, les persones i tota mena de vehicles, després de tot, només és terra, és fang, és, potser, allò que hi donem menys importància.

Però, ben mirat, la terra és el més important que tenim. I, si parlem de terra, parlem del fang. El fang, podríem dir que, és l'essència de la terra, és la terra purificada, és l'ànima, és el tresor amagat que, només nosaltres, tenim el privilegi de transformar en una obra d'art, aprofitant la seva plasticitat i elegància, també la seva manera dúctil d'adaptar-se a les mans.

Deia als meus alumnes, en una escola d'estiu, que volien aprendre a treballar el fang per adaptar-lo a l'escola. Que mai, mai, diguessin als seus alumnes que treballar amb el fang és fer pastetes.

Tota cosa creada mereix un respecte i el fang és, potser de totes les coses creades, la que ho mereix de debò.

Si analitzem totes les coses que al llarg del temps han fet els homes amb el fang, entendrem el perquè als museus tenen sempre un lloc destacat entre les obres d'art.

Per tant, un tros de fang pot esdevenir una meravella, un tresor, una obra d'art amb majúscula.

Tothom, tant els nens com la gent gran, han de respectar cada trosset de fang que passi per les seves mans. D'un petit tros de fang en pot sortir una joia, un penjoll, un fermall, unes arracades i no cal, d'un tros un xic més gran, en pot sortir una tassa, un bol, un plat, etc.

Els primers que van veure que, coent un tros de fang, podien recollir aigua, podien coure menjar posant-lo al foc sense que es desfés... Que podien menjar les sopes, posar aigua al got, per després rentar-lo, per tornar-lo a fer servir una vegada i una altra... devia ser com un miracle.


Al llarg dels temps al fang li han dit molts noms, ceràmica, terrissa, porcellana, gres, mosaic... i segur que a cada país l'han batejat amb un nom diferent, però sempre, sempre el seu verdader nom surt del fang. 

Tingueu-ho present.


® Roser SEGURA. 2018.



dijous, 23 d’agost del 2018

El consol

Si hi vas a plorar vora el mar,
només el mar podrà escoltar-te.

La sorra s'empassarà el plor,
i la teva llàgrima
ningú no podrà trobar-la.

Si plores vora la mar,
ningú no podrà consolar-te.


® Roser SEGURA. 2018.



dilluns, 30 de juliol del 2018

Vacances

Tornaré a trepitjar la terra,
faré petons als arbres i al Sol.
Em mullaré amb l'aigua de la serra
i contemplaré com el vent es mou.

I colliré flors per la Verge,
i comptaré estels a la nit.
Tornaré, sí, a escoltar el silenci,
amb el cor mig adormit.

Seran aquestes les meves vacances
en un poble molt petit.


® Roser SEGURA. 2018.



Sant julià de Cerdanyola

dilluns, 23 de juliol del 2018

Cercant l'onada


Que n'és de llarg
el camí que mena al mar.
Jo prou m'afanyo,
però és tan enllà...

Una herba fina em tapa un tronc.
Un tronc em tapa tota una arbreda.
Aquella arbreda un poble gran
i aquest gran poble em tapa el mar.

Jo prou m'afanyo,
no el puc mirar...
Que n'és de llarg
el camí que mena al mar.

Una gavina em guiarà,
una atzavara, un campanar,
un datiler i un pi mitjà.
Jo no hi arribo, és massa enllà.

Jo prou m'afanyo,
però... no el puc tocar.
Que n'és de llarg
el camí que mena al mar.

Ja m'hi acosto... sento el cantar,
ja veig la roca i la barca grossa,
i la sorra fina puc trepitjar,
ai!, l'aigua aimada ja puc besar...

I acarono agenollada,
l'escuma brillant d'aigua salada,
que, juganera, ve i se'n va.

Jo prou m'afanyo, mes...
ella no es deixa atrapar.
Que n'és de llarg
el camí que ve del mar.


® Roser SEGURA. 2018.



dilluns, 16 de juliol del 2018

Insomni

Contemplava asseguda,
en el silenci de la nit,
com treia el cap un estel,
en mig d'uns núvols petits,
que es passejaven pel cel,
en desordre i divertits.

La son havia marxat
i, sense saber perquè,
la cercava dins la nit,
a la Lluna, als estels,
en els núvols blancs i petits
i al cel fosc, quiet, adormit.

Quin aspecte té la son?
Té els ulls tancats i bonics?
Té un posat seriós
o un somriure divertit?
Té unes mans fines com plomes
que t'ajuden a dormir?

No vaig trobar la resposta,
només un estel petit
que treia el cap d'entre els núvols
i em mirava divertit.
I la Lluna que, majestuosa,
es passejava dins la nit.

I després, un gran silenci.
La meva amiga, la son,
em va venir a veure
i... no puc explicar com.
Com s'escapaven de puntetes,
la Lluna, els estels i el món.


® Roser SEGURA. 2018.


La nit estelada (De sterrennacht),
pintura a l'oli d'en Vincent Van Gogh el 1889,
actualment exposada al Museu d'Art Modern de Nova York.

dimecres, 4 de juliol del 2018

L'home pobre.


Sóc pobre! Molt pobre. No hi puc fer res, he sigut pobre des de sempre. Al món hi ha gent pobra. Molta més de la que ens pensem.

Això deia aquell home assegut a la cuina menjador de la casa que habitava, en aquell barri apartat de la ciutat. En aquell barri on, gairebé tots, si fa o no fa, eren tan pobres com ell i resignats a ser-ho. Deia tot això en veu alta, per si algú de la terra, o bé del cel, podria escoltar aquell clam.

Va donar un cop d'ull a l'estança. Una cuina petita amb uns fogons de gas butà, una pica de ceràmica i un parell d'armaris. Res. El mínim, molt mínim. Després, de repassar aquella casa buida i sense personalitat, va decidir sortir al carrer, aquell carrer que tan bé coneixia, doncs era l'única distracció que tenia, ja que no se'n podia permetre cap altre. Es va asseure al banc de fusta, una mica despintat, però que feia la seva feina, i a ell li permetia ser part d'aquell barri, una mica cada dia.

Podia seguir amb la vista aquells nens que, cada dia puntualment, carregats amb els llibres, anaven a l'escola, una escola no gaire lluny d'allà. Podia saludar, com cada dia, als nois de l'ajuntament mentre feien la neteja, recollint fulles, papers, i tota classe de deixalles, que les persones llençaven sense pensar, una vegada i una altra.

Podia contemplar, sense moure's del seu seient, les flors del parterre. Flors de tots els colors, degudament cuidades per aquells jardiners que no paraven d'anar amunt i avall... Regant, traient herbes i deixant els jardinets que feien bo de mirar. Així com l'arbre, que es cuidava de fer ombra quan tocava, no fallava mai.

Si per cas el que fallava algun cop era el Sol, però a ell, ningú li demanava comptes.

Tot d'una es va recordar que potser a casa ja no li quedava pa i, sense pensar-s'ho gaire va fer cap, cap al forn. L'olor de pa, era una de les coses que més li agradaven, era una olor calenta i neta, no sabia per què, però aquella era la impressió que tenia cada vegada que entrava a la fleca.

Amb el pa sota el braç, va marxar cap a casa seva, bé, cap a la casa que tenia llogada, tot s'ha de dir.

Un cop allà, sense ni tan sols proposar-s'ho, va deixar de pensar que era pobre. Sí, sí... Com és que va passar això? No se'n sap, ni ell mateix ho sabia. Però el cas és que va passar. I les raons se li amuntegaven sense poder aturar-les. Així va ser com es va convèncer, ell mateix, de la sort que tenia que no li faltava res.

Tenia un jardí molt bonic al peu de casa que, sense haver de demanar-ho, uns homes bons li cuidaven. Un banc de fusta fet perquè ell pogués cada dia, reposar i prendre la fresca.

Si anava a la fleca, el forner li havia preparat aquell pa que tant li agradava. I l'acomiadava amb un somriure

Escales amunt, pensava que un paleta havia anat posant, un a un, els graons, fins a arribar a la porta de la seva casa. Aquella casa que, d'una manera o altra, tenia mobles de fusta, llit, taula, cadires, estris de cuina, que algú havia treballat. Aquella casa que guardava dins de l'armari petit, la roba necessària per anar fent. Algú havia teixit i cosit tota aquella roba... i doncs, de què es queixava!

Hi va asseure a la cadira i, satisfet, va donar gràcies a tota aquella bona gent desconeguda de tantes coses que li havien proporcionat per viure aquella pobra vida seva que, des d'ara, ja no seria tan pobra.

® Roser SEGURA. 2018.




dimecres, 27 de juny del 2018

La primavera


Ja ha marxat.
Ja ha marxat la primavera.

Ha deixat, dissimulant,
en mig de roques i pedres,
molt a vora de la mar,
un ram de roses vermelles
i uns lliris grocs de sol
per què no ens oblidem d'ella.

La recordarem a l'hivern
quan, mirant per la finestra,
contemplarem la neu
i anirem a jugar amb ella.

Trobarem a faltar, al cel,
el vol de les orenetes.
I, vora la llar de foc,
quan el fred ens vulgui vèncer,
ben segur que hi pensarem,
fins que ens torni a venir a veure.


® Roser SEGURA. 2018.


Gorse By The Shore With Distant Cottages
Exposició de Judith Bridgland


dimecres, 20 de juny del 2018

Amor vincit omnia

Una mà que fa adéu,
una mirada que s'allarga a l'infinit.

Una mà que fa adéu
uns ulls que no miren de tan humits.

Una mà que fa adéu
un sanglot amagat a dins del pit.

La teva mirada,
els teus ulls,
la teva mà,
diuen adéu sense mirar.

Diuen adéu sense plorar.

Diuen adéu sense saber
que viuràs en una altra casa
ahir, avui, demà...

Que no viuràs a la casa,
on tant ens vam estimar.

La teva mà quan diu adéu,
diu adéu sense mirar...
Diu adéu sense plorar.

® Roser SEGURA. 2018.