Epifania

Pel desert immens del món

a poc a poc caminaven

un homes sants i prudents,

amb el fred a les espatlles.

Un estel els va guiant

per un camí sense esperança,

per un camí desert d'amor,

desert de bones paraules.

Els pobles que van passant,

tenen buida la mirada,

les cases xiques o grans,

són plenes d'odi i recança.

I ells segueixen pel desert,

per cercar dins d'un estable

l'Infant que ha de dur la pau;

i oferir-li or i plata.

En el desert dels cors del món

planter de guerres airades,

només aquest petit infant

farà que el món sigui un altre.

I tant de bo que aquest any,

quan arribin prop de casa,

ens vegin com uns infants,

i ens omplin de benaurança.

El crit de la nit

Dins la nit de Nadal

tan quieta, res es mou,

res no gosa moure's.

I passa un fred callat...

Una fulla cau...

és com la parpella de la nit,

que cau de son,

calladament, a poc a poc...

Allà dalt, com esclat de joia,

brilla un estel,

no, no és un estel, és un crit,

és un plor, és un infant.

Es un petit nadó.

Es un crit que trenca

la quietud de la nit,

que trenca el son.

El son que nia

en el cor dels homes.

És un plor que es fica a dins,

molt endins, i s'hi queda.

Un crit que surt d'un portal,

molt llunyà, o molt a prop,

molt llunyà del cor del món.

Molt a prop de casa meva.

Nadal 2014

El semàfor

A banda i banda del carrer, fent pinya, una multitud esperava impacient creuar a l'altra banda.

Les cares d'aquella gent, eren, com us diria jo, grises, apagades, no s'endevinava ni cansament, ni alegria... Res no donava a entendre que aquella gent ni tant sols pensava alguna cosa,. Eren allà palplantats. La mirada quieta, enfocant un punt, tots el mateix punt. Res era més important per a ells.

Tot d'una, un llum verd es va encendre, allò va ser el senyal, i tots de cop es van posar a caminar molt decidits, encarant-se els uns als altres sense compassió, sense ni tant sols mirar-se a la cara (l'enemic no té rostre). Tot d'una es va alçar una veu, una veu molt valenta que cridava al mateix temps que aixecava la mà:

-¡Maria !

Un cap es va alçar d'entre la multitud i una espurna d'alegria va il·luminar aquella cara, que fins aquells instants, era sense color ni expressió. Aquella cara era la de la Maria. Ella, la Maria, va aixecar el braç, com si fos l'ala d'un ocell, que emprenia el vol cap a la direcció d'on venia la veu, que la cridava. En aquell moment, les dues veus cridant van tenir una petita conversa, tant petita com curiosa.

- Com estàs ?

- I tu?

- Ens veurem...

- Truca'm...! Adéu!

- Adéu, a reveure!

Això va ser tot, potser va ser poc, però aquests mots tant curts, van ser capaços de canviar la cara de dues persones,que van marxar amb un somriure de satisfacció a la cara, que els sortia del cor.

Mentrestant la multitud continuava travessant aquell carrer amb les seves cares grises, anònimes, no més una d'elles es deia Maria.

.

La fulla que dansa.

Poc a poc, i suaument,

i, amb un xic de recança,

has baixat a davant meu

quant el vent em ve de cara.

Tot dansant alegrement,

m'acarones i acompanyes,

i quant caus just als meus peus

et confons amb les companyes

Petita fulla d'estiu,

que has baixat avui de l'arbre,

recordaré el teu volar

quant sigui buida la branca

Advent

Quant l'hivern s'atansa,

de la mà del fred,

de la mà del vent,

de la mà de l'esperança,

arriba l'advent.

Caminant de pressa

els uns i els altres,

seguim el camí,

l'advent fa de guia,

Nadal ja és aquí.

Nadal és la porta

de la casa gran.

L'un darrere l'altre

agafats de les mans,

hi farem estada,

sigui per molts anys.

I, a prop del Nadal,

que l'advent us porti,

sempre, si a Déu plau,

als que tant estimo

esperança i pau.

Roser Segura i Riera

Sol de tardor

He vist un arbre coronat de sol, 

coronat de llum.

Amb les branques esteses suplicant al cel, 

majestuoses, serenes.

I el sol, s'hi ha quedat a descansar, 

suaument,

i s'ha adormit somrient i confiat, 

sense pressa,

fins que els estels l'han acompanyat, 

lluny, molt lluny,

i ell, s'ha acomiadat de les branques,

mandrosament,

amb un petó lluminós

i les ha deixat enceses.

La senyera, exemple de paciència patriòtica

Les senyeres esperen pacients, abocades a les finestres i, ajudades pel vent, fan esforços per enlairar-se, de tant en tant, per cridar l'atenció del silenci absurd, de la gent del poble, de la calma quieta, callada, submisa, resignada, a esperar de fa tant de temps “la terra promesa“.

D'ençà de l'11 de setembre que són allà a la finestra, a la terrassa, al balcó, a la reixa, traient el cap per tot arreu, fins i tot a la teulada de les cases, impacients, esperant altra cop la Diada, aquella que les farà volar per la plaça i pels carrers altra vegada, acompanyant la gent d'aquest país, a reclamar, com tantes vegades, un cop i un altre, la llibertat perduda, la llibertat robada fa tant de temps.

La gent té paciència, està esperançada. Si us plau, que no mori l'esperança! Que no es perdin els colors de la senyera de tant esperar, penjada a la façana de la nostra pàtria.

Roser Segura i Riera

Aquest pensament, va sorgir l'endemà de la Diada el 2012. Aquell va ser temps de somnis, ara és temps de fer dels somnis realitat. Les senyeres estant penjades al vent de fa molt de temps, han perdut, moltes d'elles el bonic color groc, el vermell ja no enlluerna, però, segueixen pacients, voleiant incansables pel cel de casa nostra.

El moment ja és arribat, ara tot és cosa nostra.

 Endavant!

Expressió corporal sota el cel

Arrenglerats, l'un al costat de l'altre, obedients, les mans enlaire abraçant el cel, com ales d'ocell preparant-se per emprendre el vol. Silenci obligat, els ulls oberts i el pit gronxant-se amb l'aire del cor. 

Tot d'una, el cos s'inclina per collir flors del terra, a poc a poc, i acostades al pit, les abracen i oloren amb els ulls clucs, per després acaronant-se a poc a poc, la cara i els cabells...

El silenci es trenca, el grup es desfà, i com ocells que deixen la branca, lleugers i alegres, marxen somrients caminant sota el cel.

Demà serà un altre dia.