El semàfor

A banda i banda del carrer, fent pinya, una multitud esperava impacient creuar a l'altra banda.

Les cares d'aquella gent, eren, com us diria jo, grises, apagades, no s'endevinava ni cansament, ni alegria... Res no donava a entendre que aquella gent ni tant sols pensava alguna cosa,. Eren allà palplantats. La mirada quieta, enfocant un punt, tots el mateix punt. Res era més important per a ells.

Tot d'una, un llum verd es va encendre, allò va ser el senyal, i tots de cop es van posar a caminar molt decidits, encarant-se els uns als altres sense compassió, sense ni tant sols mirar-se a la cara (l'enemic no té rostre). Tot d'una es va alçar una veu, una veu molt valenta que cridava al mateix temps que aixecava la mà:

-¡Maria !

Un cap es va alçar d'entre la multitud i una espurna d'alegria va il·luminar aquella cara, que fins aquells instants, era sense color ni expressió. Aquella cara era la de la Maria. Ella, la Maria, va aixecar el braç, com si fos l'ala d'un ocell, que emprenia el vol cap a la direcció d'on venia la veu, que la cridava. En aquell moment, les dues veus cridant van tenir una petita conversa, tant petita com curiosa.

- Com estàs ?

- I tu?

- Ens veurem...

- Truca'm...! Adéu!

- Adéu, a reveure!

Això va ser tot, potser va ser poc, però aquests mots tant curts, van ser capaços de canviar la cara de dues persones,que van marxar amb un somriure de satisfacció a la cara, que els sortia del cor.

Mentrestant la multitud continuava travessant aquell carrer amb les seves cares grises, anònimes, no més una d'elles es deia Maria.

.