De quin color és la seva felicitat? Això deia en Cesc,
en un acudit, un acudit tan sensible, tant emotiu, que en comptes de fer riure,
feia pensar.
De quin color pot ser la felicitat? És que la
felicitat pot tenir més d’un color? De quin color és la meva?
He viscut dies feliços, on la felicitat tenia, sens
dubte, molts matisos, no hi ha mai moments de felicitat iguals, segurament de
diferents colors, més lluminosos, més resplendents, més apagats, més
transparents, és impossible descriure-la, la felicitat entra sense fer soroll i
deixa un regust de dubte al cor, no sabem mai si és certa, o és un miratge.
La felicitat, podem dir, que és un moment, és un
segon, es un raig de llum que de sobte ens sorprèn, mai estem preparats per
rebre-la com cal. És fugissera, passa molt ràpidament i quan ens volem donar
compte, ella ja ha marxat, llavors el pensament es deleix i es recrea en la
visió d’una felicitat que ja no hi és. Però nosaltres som capaços de guardar-la
anys i anys. Els moments de felicitat són el nostre tresor, és allà on ens agafem
per continuar vivint, quan ens venç el contratemps i la tristesa guanya el
nostre cor, llavors, el pensament s’agafa fort a la felicitat perduda, però
guardada gelosament.
Aquesta felicitat, blanca, rosa, blava...de tants i
tants colors, és sens dubte l’únic que ens empeny a viure, que ens ajuda a
seguir endavant a resignar-nos a tants entrebancs, a tenir esperança, si més
no, per algun dia, poder gaudir ni que sigui per un moment, de la felicitat,
que sense pensar-ho, pintem d’un color bonic per poder recordar-la sempre.
I encara que
sigui estrany tots tenim una foto on podem veure, atrapada a la nostre cara, la
felicitat.
