Durant molts anys he estat amagant en carpetes, calaixos i blocs, retalls escadussers, sense donar-li importància, uns escrits que només veien el Sol per Nadal, per quedar bé amb els amics i la família.
Va ser per casualitat que una gran amiga, la meva professora de català, va confiar en mi. Va recomanar un petit poema meu, a la revista del casal, i li van fer cas. El van publicar.
A partir d'allò, he fet públics, escrits, contes, poemes... tants com per desesperar als amics i familiars que, per educació, aguanten les meves cartes, que reben, un dia si i un altre també.
La meva opinió ha arribat a la premsa i als dirigents del país, com per exemple, al mateix president.
He perdut la vergonya. He editat un llibre on els poemes de Nadal estan a l'abast de tothom. Els contes pels nens, estan esperant que s'apiadin d'ells l'editorial de torn i el meu calaix està ple a vessar d'escrits i més escrits que demanen, també, passar per la impremta.
Potser un dia m'avergonyiré de tanta cosa escrita sense solta ni volta però, de moment, m'ha agafat fort, i em costarà molt acceptar que, potser, no he de fer tants escrits, ni tanta ximpleria, sense demanar permís a la meva consciència, que fa temps està adormida.
D'això, jo en dic sortir de l'armari. No us penseu... no! A l'armari si estava molt bé, però, un cop fora, ja no es pot tornar enrere.
® Roser SEGURA. 2016.
Va ser per casualitat que una gran amiga, la meva professora de català, va confiar en mi. Va recomanar un petit poema meu, a la revista del casal, i li van fer cas. El van publicar.
A partir d'allò, he fet públics, escrits, contes, poemes... tants com per desesperar als amics i familiars que, per educació, aguanten les meves cartes, que reben, un dia si i un altre també.
La meva opinió ha arribat a la premsa i als dirigents del país, com per exemple, al mateix president.
He perdut la vergonya. He editat un llibre on els poemes de Nadal estan a l'abast de tothom. Els contes pels nens, estan esperant que s'apiadin d'ells l'editorial de torn i el meu calaix està ple a vessar d'escrits i més escrits que demanen, també, passar per la impremta.
Potser un dia m'avergonyiré de tanta cosa escrita sense solta ni volta però, de moment, m'ha agafat fort, i em costarà molt acceptar que, potser, no he de fer tants escrits, ni tanta ximpleria, sense demanar permís a la meva consciència, que fa temps està adormida.
D'això, jo en dic sortir de l'armari. No us penseu... no! A l'armari si estava molt bé, però, un cop fora, ja no es pot tornar enrere.
® Roser SEGURA. 2016.
Quina vergonya? El que desitjo es que per molts anys puguis anar traient els escrits i poemes d'aquest armari. Gorka
ResponEliminaI cal que surtis del tot! Prova a posar un peu fora i després un altre... veuràs que es respira millor i pots estira els braços i t'hi trobaràs amb més llibertat. Quan es fa el pas ja ningú torna a entrar.
ResponEliminaEspero que ens acompanyis per molts amys amb aquests escrits que arriben a penetrar els nostres cors.
Gràcies a tots dos , miraré de sortir del tot,ara mateix no , soc molt poc atrevida.
ResponEliminaBeneït aquest armari que guardaba tans sentiments teus. Uns sentiments que a través dels anys vas anar transformant en meravellosos contes i poemes. En aquest cas sortir i deixar sortir de l'armari tanta inspiració continguda és el millor que has pogut fer. D'ara endavant deixa la porta del armari oberta
ResponEliminaGràcies Pili, deixaré la porta oberta, i deixaré la vergonya a dins
ResponEliminaÀvia Roser! Ets magnífica! Un exemple, a veure si algun dia puc seguir les teves pases i sortir també de l'armari, si mes no, obrir del tot els finestrons a aquesta vida tan maca. Molts petons
ResponElimina