Una vegada hi havia... una vegada i una altra i una altra. Potser ahir, o fa molts anys, o potser ara mateix que, en un país qualsevol del món, la gent que hi vivia, s'hi van trobar en mig d'una guerra. D'una guerra que ells no havien buscat. Una guerra feta per interessos polítics i de dominis territorials.
La gent d'aquells pobles, tant els d'un costat com els de l'altre, van haver d'aguantar tots els perills, les penúries i la tristor que comporta una guerra.
La gent anava marxant, a lluitar o bé a altres llocs on es pogués viure sense patir. Per tant, el poble s'hi va anar quedant buit i el desconsol es va apoderar de les cases i de les famílies.
Amb el temps, aguantant penes i privacions, veient que aquella absurda guerra no s'acabava i cansats de patir per culpa d'uns inconscients que els volien tant de mal, aquella pobra gent es van posar d'acord per intentar de posar fi a aquella situació, buscant alguna cosa que els pogués ajudar.
Mes... allò era molt difícil, ja que, anar a parlar amb els capitosts, era com posar-se a la gola del llop, i ningú volia fer el primer pas, ningú volia morir per què si... No eren tant herois, tenien molta por.
Però s'havia de fer quelcom i no es podia deixar per a més endavant, la cosa ja durava massa.
Tot d'una un noi va dir:
—Jo tinc un colom blanc. Si és com diuen que era així el colom de la pau, segur que si el fem volar per damunt de la batalla, aquells homes dolents entendran el missatge, i faran les paus.
Aquella idea va agradar a tothom, així s'estalviaven uns perills innecessaris. Tots d'acord, doncs, van pujar a dalt de la muntanya. Aquella muntanya que els protegia, com una mare a la seva falda, amb una capsa on guardaven el colom blanc... El colom d'aquell noi.
A poc a poc, van obrir la capsa, el colom va treure el cap, i després de guaitar a un costat i a l'altre, es va posar a volar cel enllà, desapareixent damunt dels núvols. Tots li van dir adeu amb les mans i els mocadors, fins que el van perdre de vista.
El temps passava i no es tenien notícies. Ni del colom ni de la guerra, que continuava com aquell que res, per tant, la gent d'aquells pobles estaven molt intranquils.
Més, vet-ho aquí, que un dia es van sorprendre, en llevar-se, que el soroll de la guerra havia parat. Molt feliços van sortir al carrer, amb l'esperança de veure tornar el colom.
Més no va ser el colom el que va tornar. Pel camí va arribar, sense que ningú s'ho pensés, un soldat. Cansat, amb el fusell a la mà que va llençar a terra un cop va ser a la plaça.
La gent li va preguntar com havia estat la fi de la guerra i ell, sense respondre, els hi va ensenyar una ploma, una ploma blanca, una ploma de colom.
Hi va contar que, en mig de la lluita, quan no es veia la fi d'aquella guerra, un colom va passar volant, travessant el cel, com una visió misteriosa, com un miracle. Tothom va deixar de disparar per mirar el cel, per mirar aquell colom valent, aquell colom blanc, aquell colom de la pau que duia el gran missatge d'un poble que no volia la guerra, d'un poble que estimava la pau per damunt de tot.
Es va fer un gran silenci. Els soldats van llençar les armes i es van abraçar rient. Va ser llavors quan els comandants de la guerra van marxar avergonyits.
Al mig del camp, quan tothom va haver marxat, només havia quedat una ploma blanca. Del colom de la pau.
Del colom no se'n va saber res. Potser va morir a la guerra, potser va marxar lluny a portar la pau a un altre lloc.
Tots sabem que hi ha llocs que, per no deixar de fer guerra, maten el colom de la pau.
® Roser SEGURA. 2016.
